Pell de primavera

L’airet fresc, la llum espessa del sol, les ombres tèbies, conviden a ventilar nèdols de pell que fins ara romanien vedats. Clapes que, si són belles i ufanes, són motiu de bàquica celebració interior (la festa entra pels ulls, travessa autopistes nervioses i fa pessigolles part dessota els epitelis). Aquests dies les jovencelles ens obsequien amb un espectacle de cames dehiscents, blanques o rosades, d’espatlles nues i peus xirois, musicals, talment ocells als quals hom ha obert la gàbia -musicals, sí, perquè els capcirons dels dits apunten de les sandàlies amb gràcia mozartiana. Un diria que la frescor dels peus s’enfila cos amunt i esclata a les galtes, com fanalets encesos en una era de batre. És una gerdor de pell enriolada que envaeix els carrers i passeja d’ací d’allà l’alegria de viure. Una epifania dèrmica que va començar –crec– el dia de Sant Jordi: el dia era esplèndid i la jornada va ser, també, l’alba dels sentits.