dijous, 28 de maig del 2009

Educació: tot és mentida

Mares i pares que aviat rebreu els butlletins de les notes finals dels vostres fills: no us cregueu res. Tot és mentida. (Parlo de secundària, que és el que conec.) Les notes són pura ficció: els “excel·lents” volen dir ‘bé’; els “notables” volen dir ‘suficient’; el “béns”, ‘insuficient’, i els “suficients”... més val que no ho digui. La distància entra l’aparença i la realitat és gran. El mes que ve, milers d’alumnes que no han obert un llibre, que no han copiat una sola línia de la pissarra, que a casa no han guixat cap llibreta, que no han alçat xella en cap examen, aprovaran i passaran al curs següent. El sistema ho exigeix. I si un docent incaut avalua fent un esforç d’aproximació a la realitat, se’l penalitza. El teatre de l’absurd és funció obligada. Qui s’hi resisteix, menja morena.

Dia a dia, hora a hora, minut a minut, la realitat –quin mot més fúnebre!– trinxa tots els objectius educatius i didàctics que invoquen les programacions dels centres de secundària. Tant és. S’ha de fer veure que la mare de Déu nom Joana. Mentrestant, el futur econòmic i cultural de Catalunya naufraga a les aules dels IES públics, els clients dels quals cada dia aprenen menys i pitjor. Com més facilitat hom dóna als alumnes per aprovar, menys estudien. Com més recursos tenen a l’abast, menys feina fan (i la poca que fan la fan mal feta). A menys exigència, manco esforç. Com més atenció individualitzada hi ha, més intens i extens és el fracàs. I com més atenció a la diversitat, menys diversitat (per tal com la peresa mental i la indigència cultural s’amalgamen i de la maceració en resulten perfils similars).

Avui Catalunya suporta dues calamitats que són paorosament destructives: Espanya i l’educació. L’Espanya pròpiament dita i l’educació impròpiament dita. De la primera calamitat basta fugir-ne. Per adobar la segona, cal esbucar-ho tot i començar de nou.

15 comentaris:

miquel ha dit...

Deixa'm deixar uns apunts inconnexos:
1. Parlar d'educació, encara que l'anomenin així uns i altres, és actualment una quimera; a tot estirar i en minúscula, entenc que alguns, tampoc gaire realistes, tenen tendència a ensenyar, a mostrar.
2. En la secundària obligatòria -qui obliga no pot aspirar a convèncer- les notes són un pur joc de pressions diverses. En la secundària postobligatòria, cada dia més.
3. Qualsevol sistema educatiu necessita uns quants anys per al seu desenvolupament. Canviar d'un any per l'altre elements importants dels sistemes, fins i tot dels mediocres, és prerrogativa dels poderosos absolutament incompetents.
4. Volia continuar, però ara és quan tocaria començar a passar als detalls i potser més val que m'inhibeixi. Potser en una ltre moment.
I disculpa el discurset

Joan Calsapeu ha dit...

Gràcies pels teus apunts inconnexos, Pere. Els subscric de dalt a baix. Però no demanis disculpes, per favor: jo també amollo discursets -em rellegeixo i m'adono que pontifico: només em falta el bàcul(quin fàstic!).

M'ha agradat especialment, tocant a la secundària OBLIGATÒRIA, això que "qui obliga no pot aspirar a convèncer". Si me'n dónes llicència, ho faré servir.

Clidice ha dit...

Teniu raó, potser hauríem de començar a passar d'incloure la paraula "educació" dins el "procés de consecució d'un títol" que és en realitat tot plegat.

Marc Avià ha dit...

Hola.

Em temo que el que dieu és cert. I pregunto: no podem fer-hi res? Hem de seguir aixi molt de temps? No caldria fer un grup crític de professors que aixequès la veu i es movilitzés...?

Al meu entendre els sindicats només es preocupen per les condicions laborals dels professors i no per millorar el nivell de l'educació del país. O siqui que caldria que alguns professors (sense connexió amb els sindicats) s'agrupin i es comencin a mostrar davant la societat com a col·lectiu veritablement preocupat per millorar l'educació, i en conseqüència, denuncïin i intentin canviar la situació present.

En fi, és una idea.

Joan Calsapeu ha dit...

És una molt bona idea, Marc. Crec que això durarà fins que la majoria dels empresaris es neguin a contractar joves titulats en ESO... i optin per buscar immigrants. Quan això passi, el sistema farà un pet.

Que no s'hagi organitzat encara un grup de professors crítics amb "això" per a denunciar quimeres, fal·làcies i desastres diu poc a favor del gremi (i dels sindicats que presumptament el representen). ¿Saps què passa? Que quan un surt de l'institut amb el cap com un timbal només té ganes de pensar en una altra cosa. Però això no hauria de ser excusa.

Ramon Torné Teixidó ha dit...

Pobres joves: com més temps passen a classe més ignorants i inhumans es tornen i més manipulables. Per això els governs pedagodicostalidemocraticoprogrefeixisociatespanyocatalufoides no fan res més que allargar hores i dies al calendari escolar i afegir assignatures-brossa. D'avui per demà qualsevol graduat en ESO pot ser president de la Generalitat, president de la diputació de Castelló o ministre de foment.

Joan Calsapeu ha dit...

Sí, l'esperit ESO ja té la seva traducció política -i més que en tindrà. Perquè el "Ministerio de Educación" i el Departament d'Educació (amb els collons d'uns poden penjar els altres)no paren: la filosofia, el llatí, el grec, la literatura, la fonètica, l'anàlisi sintàctica (la llengua a l'engròs), la història de l'art (i de la cultura en general)... tot allò que dóna una formació sòlida, que implica una organització sistemàtica del pensament, que demana un ús sostingut de la intel·ligència, és escombrat a favor d'assignatures-xuminada. El resultat és la promoció successiva de gent beneita i riallera -no pas feliç.

Anònim ha dit...

Tot plegat es una gran conjura contra els fills dels obrers i les seves posibilitats d'ascens social.
Els docents som còmplices involuntaris de la creació d'una raça d'esclaus nouvinguts i no tan nouvinguts, que acaben l'ESO convertits en una colla d'analfabets funcionals sense cap autonomia personal, robots que només obeeixen directrius molt i molt marcades.
Les últimes generacions del BUP i el COU, els últims mohicans de la Transició, som uns privilegiats. Som els últims fills de treballadors de classe baixa que hem pogut tenir l'oportunitat de cursa una carrera universitària amb una certa igualtat respecte dels fills de la població autòctona. Molts pocs dels fills i filles d'inmigrants tindràn la gran oportunitat que vaig tenir jo mateixa, andalusa vinguda de molt petita als anys 70 i educada amb tanta alegría a casa com mancances materials i culturals.

Joan Calsapeu ha dit...

Comparteixo la teva percepció, Anònima. Jo vaig fer el BUP i el COU a la primera meitat dels anys 80, a l'institut de Llavaneres. Jo era un autòcton de classe baixa, però en aquell règim d'estudis tots ens igualàvem: autòctons de classe baixa i alta, i els fills de la immigració andalusa i extremenya. Allí dins érem un sol poble -sobretot, perquè teníem més o menys les mateixes oportunitats d'èxit acadèmic i laboral. Estudiàvem com feres, ens formàvem bé i fèiem pinya. Aquell sistema educatiu acomplia -potser sense proposar-s'ho gaire- els objectius de cohesió, de formació i de preparació per a la selva que ens esperava a fora. Sense pedagogisme macarrònic ni progressisme tifa. Senzillament, amb sentit comú.

Anònim ha dit...

M'agradaria que comentessiu això sense necessitat de ofendre alguns alumnes de ESO perquè en poques paraules ens esteu dient que tot el que estem fent no serveix per a res,i tu Joan hauríes de saber que sense alumnes no hi han professors i si tant poc t'agrada aquesta feina et dediquessis a alguna altre cosa i no ens amarguessis l'estada a l'institut.

Anònim ha dit...

Joan, cerc que el anonim que ha escrit el fragment de dalt té tota la rao, si tan de culpabilitat dones a les persones, potser aquest no es problema seu. Crec que l'educació es per tenir bon respecte cap el professor i sobretot cap a l'alumnat, però per lo vist avui en dia nomes un de cada vuitanta professors és bo. Estas insinuant que això a les escoles privades no passa? Jo crec que encara seria pitjor, pagar per passar de curs. Per molts aquest és l'ultim any i aquestes datas tothom va molt estressat i no nomes en donem la culpa els alumne, sino també es part del professorat. Crec que amb aixo ja està tot dit. Espero i desitju que passis molt bones vacances.

Anònim ha dit...

De l'article i dels comentaris en subratllo la idea que cal fer-hi alguna cosa.
És ben veritat que en sortir de l'institut i amb la feinada que ens hem d'endur a casa ens queda poca corda com per a complicar-nos encara més la vida.
I potser sí que des de ja fa temps hauria valgut prou la pena emprendre-ho per aquest cantó.
Què tal si obrim un torn de suggeriments concrets? Quan es va crear "Estudis Universitaris Catalans" es pretenia preservar el nivell universitari, oi? Algú té alguna aportació a fer?
Gràcies a tots!

Joan Calsapeu ha dit...

És cert: cal fer-hi alguna cosa. La inacció genera podridura, que diu Sam Abrams -no sé si ho diu ben bé així.

Un suggeriment concret, recollint la proposta d'en Marc: crear un grup de docents crítics que facin públic el desastre de manera desacomplexada -sense tallar-nos un pèl!-; que recullin experiències reeixides, tocant a l'ensenyament, d'arreu del món, i que proposin una alternativa completa, sensata i raonada al sistema actual. Tot plegat, amb la intenció de dissenyar el sistema educatiu del futur Estat Català i d'implicar-hi el catalanisme. Una cosa que es podria dir "Ensenyants per la Sobirania".

Anònim ha dit...

Només vull ver un comentari, les meues notes no estan en absolut inflades i ningú m´ha obligat a inflar-les. És cer que de vegades aprovem alumnes que de cap manera han assolit els objectius programats, però en aquest casos no avalue amb més d´un 5 la qual cosa no indica en absolut que tinga un bon coneixement de la matèria. Podem aprovar però en cap cas ningú ens obliga a posar notables.

Anònim ha dit...

Bueno, dejando aparte si España es o no un problema para Cataluña, hoy hemos puesto las notas de cuarto de ESO de final de etapa (título sí o título no). Como cada año un espectáculo alucinante del que casi nadie sale con la conciencia tranquila.
La normativa dice que los alumnos con 1, 2, o 3 asignaturas pendientes pueden ser aprobados por junta. En la práctica se acaban aprobando a todos los que suspenden 3, e incluso a los que suspenden más, subiendo alguna nota de 4 a 5 en alguna asignatura.
Supongo que a todo el mundo esto le resulta familiar ya que como interino me he paseado ya por media Cataluña y siempre es lo mismo.
La pregunta es, ¿hacemos bien?, o estamos pervirtiendo el sistema. Si se revisan las notas se puede ver la preeminencia del 5 (= regalo), además de los 3 regalos finales, esto es penoso.
Estoy totalmente de acuerdo, cada vez exigimos menos y los alumnos cada vez se esfuerzan menos, pero cómo se van a esforzar sabiendo lo que pasa al final, que todo el mundo aprueba con tal de que no haya pegado a un profe, o quemado el cole o que se yo, y a veces aun así.
Los profesores nos hemos creído el engaño de la psicopedagogía y somos cómplices de él. Tomamos a los alumnos por tontos o incapaces, casi minusválidos mentales, y eso no es así. Estoy cansado de ver como alumnos que no hacen nunca nada son capaces de aprobar por algún incentivo desde casa como un móvil, un mp3 o una bici.
Yo, al igual que todos, voy bajando la exigencia adaptándome a cada grupo en particular y de qué sirve, de nada. Seguro que cualquier pedagogo o inspector me dirá que he de aumentar mi variedad de recursos educativos y de motivación, y a mí, ¿quién me motiva para hacer eso?, para trabajar más horas y no obtener resultados.
El año que viene es posible que hayan oposiciones y ya he aprendido la lección, me toca aprobar a todo el mundo, mi estrategia, preguntar a los que han aprobado al 98% de los alumnos para que me expliquen el milagro, seguro que el inspector se irá muy satisfecho del rendimiento de mis alumnos y yo podré tener la ansiada plaza de funcionario y entonces ya me importará menos si el sistema es el correcto o no.