dimarts, 14 d’abril del 2009

'Winesburg, Ohio', de Sherwood Anderson

En un poble, les vides de la gent tenen una densitat especial. No és que a les ciutats les persones siguin més simples –quina bajanada!–, sinó que un observador atent i arrelat pot copsar, en un lloc petit, un mosaic de pregoneses que a les ciutats passen desapercebudes. Això és el que havia fet l’escriptor que ara és vell, i que del llit estant “va tenir un somni que no era un somni” i “li van aparèixer davant els ulls tot de figures”, i “totes eren grotesques. Tots els homes i les dones que l’escriptor havia conegut al llarg de la seva vida havien esdevingut formes grotesques”.

El vell va escriure un llibre que anomenà El llibre del grotesc i que no va publicar mai. Aquesta obra tenia una idea central de llei platònica, que fa així: “En el principi, quan el món era jove, hi havia moltes idees, però no n’hi havia cap que fos veritat. Era l’home qui es feia la veritat”, n’agafava d’una llista, i “en el moment en què algú arrabassava una de les veritats per quedar-se-la, i l’anomenava la seva veritat, i intentava de viure la vida d’acord amb ella, aleshores esdevenia grotesc i la veritat que abraçava es convertia en una falsedat.”

Sherwood Anderson conta a Winesburg, Ohio (Viena, març 2009) les històries d’aquestes persones aparentment vulgars que, abraçades a una veritat o altra, arruïnen a poc a poc les seves vides. Tots són veïns de Winesburg, un poblet polsegós de l’oest americà on sembla que no passi res. Però en realitat hi passa tot. Un tot que abraça tota la gamma de desconcerts, absurditats i misèries freàtiques que un ésser humà arriba a col·leccionar en silenci durant molts –massa– anys. En traducció catalana de Francesc Parcerisas. Chapeau. Magistral. Un dels grans encerts d’El cercle de Viena.

15 comentaris:

Mireia ha dit...

Pel que dius és un escriptor a l'estil d'en Cheever, no? M'agrada força en Cheever. m'apunto aquest que ens recomanes. Merci

Joan Calsapeu ha dit...

Doncs no ho sé, Mireia. No he llegit res d'en Cheever.¿Què em suggereixes de llegir, d'ell?

Mireia ha dit...

És un nord-americà que intenta reflectir la quotidianeïtat del món del dia a dia dels persnatges amb una combinació de senzillesa i psicologia que m'agrada força.
En Proa tens els seus "Contes", és un volum de gairebé 800 pàgines!!! Però els relats són curts.
També et recomano (ara que ve Sant Jordi) el que tinc ara ressenyat al blog, és d'un barceloní molt jove al qual li veig un futur com a narrador brutal.
Una abraçada

Joan Calsapeu ha dit...

Gràcies,Mireia! Ets un sol.

Marcel ha dit...

Hola Joan i Mireia (que no conec, o que crec que no conec).
Alguna vegada he tret el cap per aquí, com a seguidor del blog abans ja de conèixer el seu autor. Autor que, per cert, escriu fantàsticament bé, no només molt millor que la majoria dels qui mantenen blogs sinó també que molts dels que escriuen i publiquen. Dit això -que de tant en tant s'ha de dir perquè no n'hi ha prou que es doni per entès- i pel que fa a aquesta novel·la d'Anderson, només dues coses.

La primera, que la comparació crec que és inexacta: Cheever és molt posterior i no sé si literàriament existiria sense que Sherwood Anderson hagués obert el camí. Això ho va dir no fa gaire Paul Auster -un gran escriptor que ja fa temps que sembla que no tingui res més a dir- a Barcelona referint-se a aquest llibre: que sense ell bona part dels grans escriptors nordamericans del XX no haurien escrit com ho van fer. No pas casualment a casa d'Anderson a Nova Orleans s'hi havien trobat Hemingway, Faulkner o Steinbeck.

Segona cosa: jo -que sóc, ho confesso, l'editor d'aquest llibre i de la col·lecció El cercle de Viena- afirmo rotundament que Anderson és millor escriptor que Cheever. I m'he llegit tots els seus contes i també els seus diaris, molt sovint excessius. I perquè vegeu que no ho dic per dir-ho ni menystenint Cheever us faig saber que estem a punt d'editar un llibre justament de Cheever i justament també l'últim que va escriure abans de morir: "Això és el paradís". Una obra menor, si es vol, però bonica.

Ara, perquè ens entenguem, "winesburg, Ohio" és un llibre ex-tra-or-di-na-ri, una obra mestra sense pretensions, una novel·la seminal després de la qual la literatura nordamericana agafa un altre caire, un to desimbolt i contemporani que la posa al capdavant de la literatura moderna.

Tot això ho vaig intuir als anys setanta quan en vaig llegir la traducció castellana. Han passat trenta anys i continuo pensant el mateix. És, doncs, només el meu parer. Però si no ho cregués no hauria insistit per editar-la. Ni m'hauria costat tan poc convèncer en Parcerisas que la traduís.

Si la llegeixes, Mireia, ja m'ho sabràs dir. Gràcies i excuses.

Joan Calsapeu ha dit...

Marcel, no sé com agrair les teves paraules. Rebre alguna floreta de tant en tant és reconfortant, un guanya una mica de confiança.. i això dóna corda, què carat! Has de saber que n'aprenc un fum, de tu. La teva cultura literària i el teu olfacte crític m'ajuden a orientar-me pels boscos espessos de la literatura nord-americana, i també d'altres rodals. Alguna vegada que anava despistat m'has ajudat a trobar el camí ral...

Mireia ha dit...

Marcel, jo només apuntava de forma "intuïtiva" (perquè no he llegit res d'en Sherwood) que el que apuntava en Joan em recordava en Cheever, res més. No em sembla que n'hi hagués com per fer aquesta "classe magistral" que has fet. Per això ja hi ha les facultats de filologia.

Marcel ha dit...

Caram, noia, si que tens la pell fina. Tantes pretensions i tan escassos coneixements. Potser que dediquis aquest mal geni a millorar el teu blog, que li convé.

Mireia ha dit...

Bé, Marcel, potser sí que vaig tenir la pell "una mica fina", però no crec que sigui just que diguis que he estat pretenciosa només per fer un comentari... tu, en canvi, vas arengar un discurs, no és més pretenciós això??

Pel que fa al meu blog, doncs sí, suposo que pot millorar, però empres un to de "befa" molt poc constructiu, si tens suggerències te les agrairé molt, però, home, si us plau, una mica de respecte.

Marcel ha dit...

http://www.elmati.cat/articles/noticia.php?id=94

Mireia ha dit...

D'acord marcel:
a) et consideres més intel.ligent que jo i ni tan sosl em coneixes (amb la qual cosa tu mateix demostres poca intel.ligència)

b) M'insultes (em dius imbècil) sense cap motiu.

L'enhorabona, pots estar ben orgullós.

L'Espolsada llibres ha dit...

A mi el llibre m'ha semblat fantàstic...
Joan, et recomano en Yates també, però per a mi el mestre és Maxwell!!!

Joan Calsapeu ha dit...

Gràcies, L'Espolsada. Prenc nota de Maxwell, que no conec.

Biel Barnils Carrera ha dit...

Un gran llibre, sí senyor. Una de les grans novel·les que he llegit darrerament.

Magda ha dit...

M'ha encantat. Els personatges són entranyables. Amb històries plenes de silencis, insinuacions i il·lusions perdudes.