L'últim home que parlava català

El títol de la novel·la de Carles Casajuana (Premi Ramon Llull 2009, Planeta) està pensat perquè algú com jo (o com tu) el compri –servidor he caigut en el parany només a mitges, perquè he tirat de biblioteca. El plantejament és original i la novel·la és més -però no gaire més- que correcta. Les dues trames que en teoria hi ha, en realitat en són una de sola, perquè la novel·la dins la novel·la que hi busquem només està esbossada a la ment de Miquel Rovira, un dels dos escriptors que protagonitzen el relat.

L’últim home... és sobretot una novel·la d’idees: idees sobre la literatura i sobre el futur negríssim de la llengua catalana. Però una novel·la –ara no recordo qui ho va dir, això– no es fa amb idees, sinó amb paraules. El relat conté observacions agudes, però som allà mateix: el llenguatge ha de tenir relleu, frondes i glevers -i trobo que ací no n'hi ha a bastament.

La profecia que parla de l’extinció del català està ben raonada, sí. I també entenc que la novel·la parla més del present que no pas del futur. Passa que les alarmes que alerten del perill d’extinció de la llengua no provoquen l’efecte “correm-hi tots a salvar-la!”, sinó l’efecte exactament contrari: “si ho hi ha res a fer, deixem-ho anar”, i “jo no m’apunto a una llengua que fa aigües”. I el pendís es fa encara més capavallós. Perquè ningú vol ser l’últim. Amb les llengües passa igual que amb les parades de plaça: allí on s’apila molta gent, hi va tothom, i on n’hi ha poca no hi va ningú. Així doncs, malament si som lúcids i ho diem, malament si som lúcids i ho callem, i malament si no som lúcids. Es tracta d'una fatalitat, un caure sabent que caus i com més t’exclames més de pressa t’enfonses.

Potser perquè la mala salut del català és un tema depriment –i ja me’l sé–, trobo més interessants les veus que reflexionen sobre la creació literària, com aquesta: “Explica [Balaguer] que el que a ell l’interessa, quan escriu, no és l’argument, sinó la textura, que les paraules tinguin el gruix que han de tenir, obrir camins, aixecar pedres per veure què hi ha a sota, no desenvolupar una trama preconcebuda. Vol barrejar paraules i lligar frases, no contar històries.” (p. 100). Peroració, per cert, que consona amb la que feia Jaume Cabré a l’excel·lent article que va publicar al Cultura de l’Avui del 28 de març: “És tan important, saber usar la llengua, tenir consciència d’estil, que de vegades penso que l’escriptor s’inventa personatges, històries, nusos narratius, desenllaços, món, personatges... només per poder fer servir els seus recursos d’estil. És gran! Tenia ganes de fer servir aquella metonímia i per això ha escrit una novel·la.”