diu Pessoa. “Doncs jo en sé de molts que no pensen i tampoc saben existir”, responc. I en aquest punt intervé Hom: “Em temo que ningú no sap existir. Si sabéssim fer-ho seríem arbres que caminen, que deia Riba: no tindríem sang, sinó saba; no tindríem braços ni cames, sinó branques i rels. Però la prova definitiva de la nostra malaptesa existencial és la parla. El llenguatge verbal ens escindeix de la naturalesa, ens n’allunya, ens força a l’exili i ens aboca a una neurosi ineluctable. La pensa ja duia malastrugança, però la granera que ens escombrà del Paradís fou el Verb.” Li demano a Hom si no és pas un Heterònim. “Ca!”, fa ell, “servidor de vostès és tot just Paraula sense carn, Verb imaginat, pura Ombra”.
Avui, a BCN
Fa 3 hores
4 comentaris:
Anava a comentar Pessoa quan de cop i volta m'ha ferit llegir:
"La ironia és la forma moderna del terror." (Dolors Oller)
No puc compartir aquest pensament, La ironia a voltes és tan sols el recurs del "feble" enfront del poder. No comprenc com aquesta senyora hagi pogut passar per alt l'accepció que he trobat en el diccionari: "FILOS.-Procediment interrogatori utilitzat per Sòcrates, el qual, fingint d'ignorar una cosa, demostrava que en tenia un coneixement superior al del seu interlocutor que presumia de saber-la."
Amb aquest petit exercici de pensar reviso alhora la validesa de les sentències!.
Potser sóc un agent del terror, jo?
Em condemnes per pensar?
El llenguatge verbal ens escindeix de la naturalesa, ...!!!!!!!!!? :-(
Des d'una concepció reduccionista la proposició podria ser certa. En canvi si dotem la Natura de tota la seva dimensió ens n'adonarem de la seva falsedat.
La curtesa interpretativa de la realitat és directament proporcional a la rigidesa de les coordenades on fixem els nostres criteris interpretatius.
Pensar dificulta l'existir.
No pensar t'aboca a subsistir.
PENSAR o NO PENSAR?
Retorna el dubte Hamletià!
;-)
No, Cosme: no ets cap agent del terror -home!.... El que vol dir la Dolors Oller -i que jo comparteixo- és que la ironia és la forma que el terror pren davant les injustícies i les atrocitats que ens superen de totes totes.
I no sóc jo qui et condemna per pensar: ets tu sol qui, pensant, et condemnes.
T'ho dic amb admiració i afecte, Aulet: digue'm reduccionista i afarta'm.
Publica un comentari a l'entrada