Contra les aparences, el conte és un gènere difícil. Cent anys enrere, a Ruyra li costava molt fer de Ruyra. Més endavant, Borges i Cortázar es van cremar les celles escrivint contes. I avui, Quim Monzó i Jaume Cabré triguen anys a enllestir un recull. Costa molt redactar un conte i anar més enllà de la sorpresa, el somriure o la tendresa -unes virtuts literàries que són lloables i alhora superficials. La novel·la permet d’escandallar l’ànima humana amb amplitud, i el poema la fitora com si d’un bisturí (o una espasa) es tractés. En aquest teatre d’operacions, el conte es revela com una arma precària que només esdevé operativa –des del meu punt de vista– quan renuncia a competir amb la novel·la i s’alia amb la poesia.
Vet aquí el que fa Susanna Rafart: poetitzar, servint-se sobretot del monòleg interior. Cosa que fa molt bé. No debades la ripollesa és una de les grans poetes catalanes de les quals avui podem presumir. Els protagonistes dels seus contes són nens, adolescents, vídues i jubilats que afronten el futur i el passat amb perplexitat; tots són víctimes d’una gran desorientació: l’infant que no entén, el púber que no s’entén, la vídua que no s’explica i el jubilat que busca en el passat alguna mena de coherència o peanya, i no la troba, tenen en comú un fort sentiment de pèrdua. La pèrdua de la congruència.
L’últim conte (que dóna títol al volum) és sens dubte el millor de tots, un dels millors contes de la literatura catalana. En un tocom rural, un temporal provoca el desbordament d’un riu i dos infants assisteixen a la inundació consegüent; en el marasme, les vides dels adults són arrossegades pel corrent o aïllades i focalitzades com ho serien en un poema.
Una delícia, sí. I alguna cosa més.
2 comentaris:
Estic completament d'acord amb tu que el conte és un gènere ben difícil, si ho vols fer bé és clar!
Gràcies per l'enllaç!
De res, Xenofílic. Te l'has guanyat.
Publica un comentari a l'entrada