Ffiiiiiiiii de curs...

Rostres tous, braços de putxinel·li, peus feixucs. El cap com un motor d’aviació en havent fet un vol intercontinental. Esgotament, desfibrament muscular. Homuncles que s’arrosseguen cloc-pius de les aules a la sala de professors i viceversa. Pouem forces d’on no n’hi ha i estalviem energia per sostenir amb prou feines un somriure a la cara.

Ells tenen més fluid que nosaltres i a més són de baix consum i n’estalvien molt. Estan destinats a viure molts anys. Per exemple. Li demano a una alumna per quina raó no ha portat el llibre de text i em fa saber que la seva gossa, una bèstia bibliòfaga, s’ha apoderat del volum i l’ha trinxat. Bup bup!

El col·lega de música em mostra el fragment d’un examen. La pregunta és “Digues el que sàpigues de la primera audició que hem fet a l’aula”. La resposta correcta fóra “És La consagració de la primavera, un ballet d’Igor Stravinsky en forma de suite”, però l’alumne de 4t d’ESO respon: “La congregació de la primabera [sic], de Iopr entrawinski [sic]. És la banda sonora de Tiburón” [sic].

A socials han parlat d’Àfrica i en l’examen els demanen què és el bereber; uns quants alumnes de 3r d’ESO sostenen que és “un mol·lusc bivalve comú a la Mediterrània”.

Resumim, a 3r d’ESO, un text d’en Francesc Mira sobre les eleccions a Itàlia. Una de les frases estrafà el Manifest comunista i una noieta em demana què vol dir. Li ho dic. ¿Qui era Marx? Li ho dic. ¿Què és el comunisme? Li ho explico així com puc. Allllla!, exclama. És la millor alumna de la classe.

L’ocell està abrusat, escaldat, rostit, carbonitzat. ¿Renaixerà l’au Fènix de les cendres? Sí, clar, però el vol és cada dia menys aquilí i més gal·linaci. Érem rapaces. Som aviram. Tanco els ulls i em veig pel vestíbul de l’institut pellucant sorra i pedretes, les plomes molles, els ulls molt oberts en cerca de verms. Coc coc!