El buit excessiu de Sebastià Salellas

Hi ha persones que, quan se’n van, deixen en l’aire i en la terra i en les entranyes un buit vertiginós, excessiu, inassumible. Avui Sebastià Salellas ha mort a l’Hospital Clínic de Barcelona, als 59 anys; feia quinze dies que estava ingressat a la unitat d’hepatologia. No vaig tenir el goig de conèixer-lo personalment, però la seva lluita amb les armes incruentes del dret, el seu coratge, tothora al costat dels febles, va despertar sempre la meva admiració. La seva existència era una afirmació permanent de la dignitat humana. Era dels nostres.

Salellas va defensar els independentistes catalans detinguts el 1992 per ordre de Baltasar Garzón i va aconseguir una sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans que condemnava l’Estat espanyol per tortures. Ara en caldria una altra, de sentència com aquella. I una altra. I una altra. Perquè l’Estat espanyol és una màquina de torturar dissidents i marginats, immigrants i refugiats, bascos i catalans. Nosaltres ho sabem de sobres, això, però en Salellas ho va fer coneixedor a tot el món.

En Sebastià també va defensar els paquistanesos detinguts al gener al Raval de Barcelona, que presumptament preparaven no-sé-què i a l’hora de la veritat no tenien cap prova contra ells, ni cap indici creïble; però eren febles i se’ls podia fer patir. També emparà els acusats de cremar fotos dels reis a Girona, víctimes del pànic simbòlic, escènic, que té l’Estat espanyol perquè se sap obscè, trencadís i buit de raó democràtica. I denuncià la pretesa ONG catalana que maltractava infants en un orfenat d’Etiòpia… En Sebastià posava el dit a l’ull dels poderosos i feia costat als dèbils, baldament no tinguessin diners per pagar els honoraris.

Et trobarem a faltar, Sebastià. Sense tu, avui el món és una mica més sòrdid.