La humanitat és una plaga. Tota pretensió d’humanisme és, doncs, una incitació vírica i una nova amenaça per al planeta. Perquè al darrere d’un humanista hi ha un miserable que espera la seva oportunitat i la troba indefectiblement. Mentre la naturalesa tenia controlada la plaga per la via de l’elevada mortalitat infantil i de les morts per infecció i per atac de salvatgines, no calia patir. Però quan les tornes es van girar i va ser l’home qui va començar a controlar la naturalesa, el món subatmosfèric va beure oli.El millor que li pot passar a la mare Terra és que un cataclisme esborri la presència humana de la seva faç terrestre i aquàtica, com al seu temps van ser esborrats els grans saures. Si un dia això té lloc i servidor sóc a temps de dir “tinc boca”, em sembla que no ho lamentaré –més aviat al contrari. Si després de l’holocaust, allà deçà, sóc capaç d’experimentar cap sentiment, crec que m’alegraré pel planeta. Llops i óssos i cabirols repoblaran el Pirineu, els oceans espletaran de bell nou, els arbres creixeran sense l’espant de les motoserres.
Però serà un sentiment tan fútil com el seu contrari, perquè Gea pot rebentar i desaparèixer físicament i a l’Univers li importarà un rave. Que el nostre planeta (amb nosaltres dins) hi sigui o no, tant és. Perquè, en absència de dolor, ¿què més dóna existir o no? L’única contingència lamentable és el sofriment. I si ni la raó ni el seu defecte ni el seu excés podran mai aplacar els miserables emboscats darrere tots els humanismes del món, i per tant no podrem cessar mai de causar o sofrir dolor, ¿què putes hi fem aquí?
Nosa. A l’Univers hi fem nosa i res més.
7 comentaris:
Som una plaga, sí senyor.
Fem nosa? No ho crec pas.
En tot cas potser som un destorb important. Però som naturalesa.
Tots els estadis naturals tenen tendència a envaïr i anorrear els altres. La competència és natural. Quan aquesta lluita es decanta a favor d'una part aleshores es produeix la plaga. Natural.
Amb això no menystinc la teva visió catastrofista, no, tans sols pretenc desdramatitzar-la.
Et preguntes que coi hi fem.
I a mí se m'acut que no cal anar per aquest camí. Amb els anys he après a canviar la pregunta: Què coi puc fer jo per aquest món?
A partir d'aquí se m'obren finestres de bat a bat que em donen sentit al que faig.
Ep, hi ha estones en que ho enviaria tot a pastar.
"Tracis i Bogomils:no puc oblidar que he sovintejat els mateixos llocs que ells, ni que els uns ploraven pels nounats, i que els altres, per absoldre a Déu, feien reponsable a Satanàs de la infàmia de la Creació".
"Arbres assassinats. Sorgeixen cases. Morros, morros arreu. L'home s'estén. L'home és el càncer de la Terra"
De l'inconvenient d'haver nascut. CIORAN (a l'entrada 042 hi ha d'altres sentències)En els pitjors moments Cioran pot consolar, quan ens veiem te'n passo algun.
Mentre podries invertir els colors del bloc: fons clar i lletres fosques ;-)
Aquest darrer suggeriment, exCaldes, fa temps que em balla pel cap -no ets el primer que m'ho bufa a l'orella. Ho provaré, a veure com queda.
I pel que fa a Cioran, sí, passa-me'n un, que m'hi entenc prou bé, amb ell, i no n'he llegit gran cosa.
Oi que ara ja no ho veus tan negre?
Una abraçada ben forta i a veure si d'aquí a ben poc la podem fer petar una bona estona.
En molta part et dono la raó, però no sóc tan cruel amb nosaltres mateixos, perquè, si és veritat que som capaços del pitjor, també ho som del millor.
Salutacions en aquest primer cop que entro al teu blog.
Salutacions, Jesús. I enhorabona pel "Vertigen del trapezista", tot i que encara no he tingut ocasió de llegir-lo -no trigaré molt.
Acabo d'arribar a casa amb "El vertigen del trapezista" sota el braç. ¿Per què penso que m'agradarà? Perquè el blog d'en Jesús és bo. Però això no és cap criteri. Vejam què hi diu.
Publica un comentari a l'entrada