La prova més dura

Qui es va empescar la verba dels collons que fa “a l’estiu, tota cuca viu” era un mentider i un cínic. La realitat és més aspra: a l’estiu hi ha cuques que rebenten. Com un servidor. Divendres la pubilla va acabar el casalet i ara s’estarà per casa tot lo dia fent costat a la caganiu, que només té tretze mesos i vint-i-un dies. Juntes són com un carro de foc que et passa i et repassa pel damunt fins que se’n van a jóc. Expectativa de lectura: 0,3 (quan les nenes bequen). Expectativa d’escriptura: 0,1. Expectativa d’estudi: 0,2. Expectativa que em deixin en pau: 0. Expectativa de sortir uns dies fora: 0,4 (tres dies a Bagà i gràcies). Fins despús-ahir encara em vaig poder refugiar en el British American de Mataró fent un intensiu d’anglès als matins; però s’han acabat els confits.

Ara toca afrontar la prova de supervivència més dura: l’estiu despull i cru, sense coartada i amb nenes en sessió contínua. Piscina, parc, mosquits, rebequeries, ploralles, síndria, bixicleta, gelats i anar per l’ombra. I, en fer-se les onze de la nit, sostenir un llibre i observar les ratlles com rellisquen en el tobogan de paper, les parpelles que pesen i s’estimben, el clapit sord del volum que cau a terra.

[¿I si un recés de quatre dies en un monestir? Enyoro la solitud (la meva nòvia de sempre)… En el magí ha brotat ara mateix, sense esforç, un text per al meu epitafi: Per fi he trobat temps per dir això.]