"El Casalot", de Charles Dickens

Tinc quaranta-quatre anys i encara llegeixo (quan puc i em deixen) novel·les. Segons el cèlebre criteri de Pla, doncs, ja fa nou anys que sóc un cretí. Què hi farem. Prou que ho sé, que hi ha lectures de més profit i que el temps limitat de què disposem ens força a ser selectius. Però no me’n sé estar. Al capdavall, una novel·la no és una cosa tan horrorosa com sembla; si és bona, a mi em proporciona plaer, em consola de les asprors de la vida, descanso de mi una estona –això és cabdal!–, em fa viure vides que faig meves, aprenc llengua, esmolo la capacitat d’observació, enriqueixo la percepció que tinc de la condició humana, i a més gaudeixo d’una construcció artística admirable. No és pas poc, tot això.

Aquestes setmanes he arrencat temps per llegir El Casalot, de Charles Dickens (Destino 2008, 1.118 pàgines), en l’esplèndida traducció de Xavier Pàmies. El títol original és Bleak House (‘casa desolada’), i fou publicada el 1852. El Casalot és una d’aquelles novel·les que fan honor a l’adagi de Mallarmé: “El món existeix per desembocar en un llibre”. La novel·la està travessada per un esbart de trames on pul·lulen personatges de totes les condicions socials, de l’aristocràcia més encimada als estrats més miserables i castigats de la societat isabelina, passant per burgesos, potentats, mercaders, metges, juristes, pixatinters, menestrals...: hi és tothom. De fet, és en aquests anys (a mitjan segle) que Dickens fa les novel·les més voluminoses, en un intent, diu Aránzazu Usandizaga, “d’organitzar i estructurar el caos immens de la vida social, institucional i urbana, i integrar-lo en l’experiència individual”.

El Casalot manté les constants de la novel·lística de Dickens: hi ha la nena òrfena acollida a casa d'uns estranys -com fou el cas de la germana del novel·lista-, hi ha la figura de la “mala mare” (un altre element autobiogràfic), hi ha el contrast entre el camp i la ciutat, hi ha una dura crítica social, hi ha personatges inversemblants (com el tan entranyable com barrut Skipole) i grotescos (la senyora Jellyby, el senyor Chadband, l’avi Smallweed...), i hi ha les dones angelicals que redimeixen el món (l’Esther i l’Ada). Però el que fa d'El Casalot una novel·la extraordinària és el “foc escènic” que deia John Ruskin (els personatges hi tenen una complexió teatral), la plasticitat de les emocions que hi ha en joc, la gràcia (quasi la màgia) que anima els personatges positius, en contrast amb la freda normalitat amb què el mal s’encarna.

La traducció de Xavier Pàmies ha estat tan justament alabada que no cal insistir-hi. I és que la màgia d’una prosa catalana rica i natural alhora, elegant i noble, llisquent i lluminosa –una mena de prosa que els molts anys de franquisme van matar-, se suma a la màgia de la prosa dickensiana, filla a l’ensems de Shakespeare i de Les mil i una nits.