De Fiume a Trieste

Tinc la sensació que Verd aigua, el relat-diari de Marisa Madieri (Fiume 1938-Trieste1996) publicat ara en català, no ha de menester promoció, que basta posar-lo en un lloc visible de les llibreries perquè es vengui com el pa calent. (Digueu-me optimista.) I no ho dic només per la textura cristal·lina de la prosa de Madieri, per la rara intensitat de l’obra, per la sensació que fa de bombolles plenes de llum que pugen a la superfície de l’aigua, o per l’interès del tema. Ho dic també perquè Verd aigua és un dels dos volums que inicien la nova col·lecció en català de l’editorial Minúscula. I és que els catalans estem tan fets a la marginació, a la garrotada i al menyspreu, que quan algú té un gest inesperat a favor de la nostra cultura ens correm d’emoció.

Entre 1947 i 1948, tres-cents mil italians, “marcats per la por, la intimidació i la persecució” –diu Claudio Magris en el postfaci– van abandonar Ístria, Fiume i altres localitats dàlmates. “Ho van perdre tot –conta Magris– i van viure molts anys –com Marisa Madieri i la seva família– la vida miserable i precària de l’exiliat en camps de refugiats com el Silos de Trieste que es descriu en aquest llibre. [...] El drama de l’èxode va ser esborrat i falsejat durant molt de temps no només a Iugoslàvia, sinó també a Itàlia; els nacionalistes el brandaven per atiar la rancúnia antieslava, els demòcrates el silenciaven per un estúpid temor de passar per nacionalistes”. La cursiva és meva: ¿que us xiulen les orelles?

El relat de Madieri conta això, i ho fa sense ressentiment ni apriorismes ideològics, com si tot plegat fos una part natural del dolor i del goig de viure, un aleró de la memòria petita i veritable, que és la memòria personal i familiar. Els records de la tirànica àvia Quarantotto i de la mare encaboriada (que només desitjava “envellir aviat per tenir temps de «llegir llibres»”) es trenen amb el present ple d’afecte i de sentit, i amenaçat pel cranc que s’endurà l’autora. Tot, dit amb amb una economia verbal sorprenent, amb una senzillesa que fa lleugeres les paraules i densos els silencis. Una prosa així és memorable. Perquè, qui amb tan poques paraules és capaç de dir qui ha estat i qui és, vol dir que ha estat de manera epifànica; com quan sa mare li va comprar a Marisa un conjunt d’orló verd Nil –“També es deia verd aigua, aquell color, que per a mi és encara avui el color de l’amor”.

Atrapats en el temps

El 17 de març de 1926, el rei Alfons XIII signà el Reial Decret, preparat per Primo de Rivera, que es va publicar a La Gaceta amb el títol de “Sanciones gubernativas y judiciales, que se aplicarán a los que faltaren al uso y respeto de la Lengua Española, a la bandera española, himno o emblemas nacionales”. L’article 1 del decret estipulava que, si els governadors civils tenien coneixement de cap “negativa, desobediencia o resistencia activa o pasiva” d’un hom qualsevol tocant “al uso y respeto de la Lengua Española”, podien imposar-li multes de fins a 25.000 pessetes. D’altra banda, l’article 3 establia que “Si el delito se reduce a negativa o resistencia a usar la Lengua Española en los casos en que tal uso esté ordenado o a uso de otro idioma o dialecto, en vez de aquélla, será castigado con la pena de arresto mayor en su grado máximo a prisión correccional en su grado medio y multa de 500 a 5.000 ptas”.

Avui, vuitanta-quatre anys després, el Jutjat d’Instrucció núm. 3 de Santa Coloma de Farners ha condemnat Àngels Monera, que s’havia negat a dirigir-se en castellà, a l'aeroport de Girona, a dos agents de la Guàrdia Civil, a pagar una multa de 180 euros i les costes processals del judici. Moralitat: els catalans vivim atrapats en el temps. Un temps oprobiós, esclafador, opressiu, asfixiant. Espanyol.

"Paniceiros", de Xuan Bello

Xuan Bello presenta avui la versió catalana de La neu i altres complements circumstancials al Museu de la Vida Rural de l'Espluga de Francolí, i -com sempre- no podré ser-hi. Però el llegiré (esgarrapant de no sé on el temps que no existeix). Bello, segurament el millor escriptor actual en llengua asturiana, és una de les grans plomes de la península ibèrica. Qui l'ha llegit, repeteix. Oïu com sona el més cèlebre dels seus poemes, Paniceiros:

Conozo un país onde’l mundu llámase
Zarréu Grandiel·la Picu la Mouta Paniceiros

Un mundu que perdéu l’aldu los caminos
Xerusalén llevantao na palma la mano d’un nenu

Un mundu que yera altu luminosu esbeltu
Naciente y fonte y vocación de ríu

Onde los homes callen y el silenciu ye renuncia
Onde escaecimos el ser Onde claudicamos

Un país onde la casa cai cai l’horru la ponte
El molín la ilesia l’home tamién cai

Onde la mirada yera pura cenciella
la xaceda que dexara la nube en cielu

Onde namás nos queda la memoria
corrompida de la infancia La nuesa soledá

L’abandonu de nueso.

Humor català extint

David Estrada Luttikhuizen és doctor en humor. No és broma: l’any passat es va doctorar amb una tesi sobre l’humor en la literatura infantil i juvenil catalana. En David i un servidor llaurem el mateix tros: ell sembra anglès, jo català, i surt el que surt. L’altre dia el van entrevistar al Punt i en va amollar una que mig sabem, però no hem sospesat prou: “l’humor català està en greu perill d’extinció”. I quan el periodista li’n demana la raó, en David respon que “a principi del segle XX hi havia uns recursos molt potents que ara no hi són. La influència de l’espanyol és tan gran, que per fer gràcia els adolescents calquen expressions castellanes, i és un humor més dur, més bèstia. La gent que és més gran ja no es preocupa de generar bellesa amb la llengua”.

En David té més raó que sant Hilari, patró de la hilaritat. Adonar-se’n costa poc. L’humor espanyol és dreturer, visceral, brusc, rude, mascle, estrepitós, destraler; és un humor fet d’explícits, estirabots i excessos. L’humor dels forts. Altrament, l’humor català és (era) tendre, irònic, mental, tragicòmic, jogasser, desmitificador, metalingüístic, sarcàstic; era un humor que es complaïa en la paradoxa i li cercava les pessigolles al dolor. L’humor dels febles. En Capri i la primera Trinca van ser els darrers exponents mediàtics d’aquest humor nostre; tot seguit, l’Eugeni ja barrejava humor espanyol i català (però la gràcia pivotava sobre el primer); i després va venir Buenafuente (tan mimat a TV3), que feia humor espanyol en bilingüe. El pendís cap a la mort –anunciada– del nostre humor nacional. I si encara no ho veieu clar, vejats aquesta que m’ha contat en David:

“-Però, com pot ser que vinguem del mico?
-Sí, home: de mica en mica.”

Ara no se’n fan, d’acudits com aquest: perquè això és català, ja no existeix, i si ho dius ja no fa gràcia. Aviat tindrem un estat propi, sí, però riurem en espanyol.

Serendipitat

Santi Clarós és un home inquiet i un alumne brillant, un català d’origen argentí que em va aguantar el curs passat, a l’Òmnium, mentre es preparava per obtenir el nivell C de català (nivell que ara té a la butxaca, però sobretot a la mà i a la boca). En Santi, dic, em fa saber un mot que em ve de nou: serendipitat. Paraula de sonoritat antipàtica que està ben definida al DIEC2 com a “descobriment casual o imprevist fet per un investigador en el curs d’una recerca orientada a altres objectius i amb pressupòsits teòrics diferents”. Doncs bé, he fet una enquesta-llampec en el meu entorn i resulta que la parauleta la sap tothom –hi ha un flim que se’n diu i tot– fora de jo: vet aquí que sóc un ignorant singular i m’hi poso fulles, ves quin remei.

Tot i amb això –ja veieu que no en sóc (ehem!) un expert–, deixeu-me dir que a la serendipitat li trobo dues gràcies. Per una banda, i més enllà de la cleda dels setciències, és una divisa que tota persona intel·ligent hauria de tenir present, ja que implica obertura mental, portes obertes a camins imprevistos, marge perquè l’atzar (que en el fons no existeix) ens dugui a fer descobertes que no faríem si ens cenyíem a allò que hem planificat; una gràcia que té valor universal, perquè els recursos que la susciten són a l’abast de tothom (Internet, sense anar més lluny, és un oceà de serendipitat).

D’altra banda, la paraulota té una gènesi curiosa. El mot neix en anglès (serendipity) l’any 1754 i se l'empesca Horace Walpole, que s’inspira en un conte persa del segle XVIII titulat Els tres prínceps de Serendip (que era el nom àrab de l’illa de Ceilan, l’actual Sri Lanka), els protagonistes del qual solucionaven els seus problemes a través de xambes increïbles. (Gràcies, Santi.) Vet aquí un dels casos (pocs i lluminosos) en què és la literatura qui forneix la llengua de paraules.

Cinc preguntes que us faig

1. Quan recordem per segona vegada una experiència viscuda, ¿què evoquem, aquella experiència o el record d’abans?

2. Quan oblidem un record, ¿oblidem la cadena sencera o només una de les baules?

3. ¿I on van els records quan els oblidem?

4. ¿Quin riu és més cabalós, Leteu o Record?

5. ¿Són, els records, un gènere literari?

Fàtima i Rachid

Ella és una noieta alta, d’ulls grossos i mirallejants com dos pericons al pic del migdia, la pell bruna, nord-africana la infantesa. Als llavis hi lluu un somriure de fulla perenne. Somriu davant les facilitats i davant les dificultats i davant les perplexitats, i amb una lleu, desigual elevació d’espatlles fa saber que se sent insegura però que el món no li fa por i que se’n sortirà. El seu somrís omple de gràcia tot el que l’envolta: les parets, les taules, els arbres, els núvols. La Fàtima parla, en català, amb un noiet que també és de pell bruna i d’avior magribina i que també somriu. Ell és un arlot prim i escàs, més aviat baix, una tofa de cabells negres en el cap, despert com l’ull del vent, resolutiu com una fura, viu com una centella.

Tots dos duen el clatell net, tenen les garbes carregades de confiança i afronten l’esdevenidor amb entusiasme. La seva alegria fa bell el món, posa llum sobre la terra i endomassa el futur de Catalunya.

La primavera segons Màrius Torres

Avui, dia u de la primavera, és el Dia Mundial de la Poesia. La primavera no cal dir-la: n’hi ha prou de sortir al carrer i abraçar-la amb els sentits. La poesia sí que cal dir-la llegir-la escoltar-la i deixar que sigui ella que t’abraci. En certa manera, la poesia és una primavera de dins: una revelació que de primer és ritme, una música incerta sobre la qual després suren paraules com restes d’un naufragi, fins que a la fi aquestes miques, dolorosament, com un part difícil, engendren el misteri exacte de la poesia, l’“arada que”, en paraules de Mandelstam, “regira les capes més profundes del temps i, per tant, esdevé una victòria sobre el temps”.

Però no és de Mandelstam que vull parlar. Avui em plau celebrar l’entrada de la primavera amb uns versos de Màrius Torres, un dels seus poemes “animalístics” (n’hi ha d’esquirols, gaigs, òlibes, rossinyols, orenetes, sargantanes...) que parla de la primavera en termes d’esclat sensual que deixa en suspens, talment un parèntesi, la cendrosa devoció que Déu imposa. Entomeu-lo:

LA PREGÀRIA D’UN PREGADÉU

Oh, Senyor! Perdoneu la primavera
si no guarda un posat massa devot.
És perquè és jove que sembla lleugera;
si ara li demanéssiu de fer-li la preguera,
veuríeu com no pot.

Val més que us espereu. Deixeu que, tendra,
ompli d’aromes el seu quart minvant.
Fins a aquell dia que us podrà comprendre,
jo, que passo tot l’any en dimecres de cendra,
prego pels qui no ho fan.

Perdoneu i espereu, Senyor. Que un dia,
aquests arbres de danses i cançons,
amb el gest despullat d’aquell que s’humilia
enlairaran al cel de l’agonia
branques nues i dretes igual que oracions.

(Màrius Torres, Poesies i altres escrits, Ed. 62, 1993.)

Tabús, segadors i volanders

En el segon volum del Recull de cultura oral del Montnegre, Daniel Rangil aporta aquest testimoni d’un masover: “En dèiem colles de volanders perquè els segadors, com que havia passat la guerra, la gent tenia un reparo a dir aquesta paraula per l’himne dels catalans”. O sia, que durant la llarga postguerra s’evitava el nom de segadors -un tabú- i s’optava per un altre nom relacionat amb el volant, que era la falç grossa i de tall llis que s’usava per a segar. ¿Oi que és curiós?

És curiós i alhora és lògic. Perquè el control sobre el llenguatge és un dels requisits de l’opressió nacional. L’invasor ha de tabuïtzar les paraules de la tribu que són susceptibles de despertar la consciència nacional i l’esperit de resistència de l’ocupat; li cal prohibir els mots que són llevat de mals pensaments. Tota cultura genera inevitablement els seus tabús, però les cultures subordinades es mengen els tabús que l’invasor cuina per a elles. És com allò que deia Fuster sobre la política: els tabús que no fem nosaltres, els faran contra nosaltres. I des que ens tenen el peu al coll que ens els fan, i la cuina no para.

Als segles XVI i XVII era tabú parlar de censura i falsificació històrica a la Corona d’Espanya; al segle XVIII eren tabú les Constitucions catalanes; al XIX era tabú dir que els catalans no som espanyols ni francesos; en el franquisme ho era la mateixa nació catalana; als anys vuitanta del segle XX era tabú parlar d’espoli fiscal i d’independència; i avui, al País Valencià, és tabú dir llengua catalana i Països Catalans. El tabú és una cadena mental, una ombra que la por fa per dins. Acceptar-lo és debolir les paraules que ens proclamen i amb les quals ens autorepresentem, és abdicar la pròpia dignitat. Qui vulgui ser lliure, ha de ser coratjós i deseixir-se’n.

Vògits, modolons i desfedors

Vet aquí tres paraules enigmàtiques que serveixen per a titular el segon volum del Recull de cultura oral del Montnegre, de Daniel Rangil. (El primer volum s’intitula Històries i llegendes de l’any vuit, i sembla que aviat apareixerà el que completarà la trilogia.) Rangil fa part d’aquella telerada de neorurals que als anys vuitanta van deixar enrere la ciutat i poblaren de nou molts masos abandonats. Aquells colons aprenien els oficis de pagès, ramader i bosquerol com s’aprenen aquestes coses: pecant d’ingenuïtat, fent errors a betzef, perdent la paciència i tornant pragmàtics. Rangil va superar la prova i es va incorporar a un món que s’esvaeix: fa cinquanta anys, a Hortsavinyà hi vivien centenars de persones; quan ell hi va arribar només quedava una família. I anys després es proposà de salvar el que restava de la memòria oral d’aquesta serra.

Els tres volums del Recull donen veu als darrers protagonistes d’aquest món extint, de les formes de vida ancestrals del Montnegre i de les paraules de dir-les. Oïu –llegir és una manera d’oir– les paraules. Guaiteu l’onclo Joan que rosega pa de brisa (1) mentre el matxo (2) dóna voltes en el vògit (3); no es vol torbar, que té el sarró a la quintana (4) i passa quimera que el gat marc (5) no li pegui arrambada. Som a l'agost, a l'era ja no hi ha modolons (6), el gra està ensacat, i la palla, entaforada al terrabastal (7). Al pic del migdia el bestiar està murriat (8) i fa una calor que et fon la melsa. Anit li ha costat adormir-se i ara pesa figues assegut en el pedrís; de tant en tant sent la barrumba (9) del marrà i s’eixoriveix. Li ve al cap que el mes que ve tocarà plegar les olives i que al desfedor (10) hi aviarà els fills, que tenen poca feina i bones cames.

L’onclo Joan pensa que la bèstia ja ha molrat (11) prou i que a casa el trobaran a faltar, així que desferma el mul, li cala les alforges i s’acanala pel camí de bast (12). Fent via cap al mas veu polla (13) bona, treu la picassa (14) i en un dir Jesús ja n’ha fet una feixina. Saliva només de pensar en els barbs i les anguiles que de bon matí ha tret de l’enfila (15), i és que enguany la riera baixa bé i de peix n’hi ha un farciguer (16), sobretot en els biots (17) que hi ha per sobre del molí d’en Ton, que es veu que el carcabà (18) els espanta i no colen avall. Quan passa pels volts de la poua de neu (19) saluda de lluny els boscaters que espelegrinen (20) a can Gol, en veu dos en el fato (21) que mengen botifarra i traguegen vi, no s’estan de re, fins el turut (22) duen, ple de sal, i un bon jornal que es fan, però “refosca, no els el canvio”, pensa l’onclo Joan, “perquè jo si vull estic a recobro (23) i ells han d’entomar pluja i vent, acaben rebentats i sovint han de fer nit en el bosc perquè casa seva és molt lluny.”

1. Pa que es feia amb la grana del raïm aixafada.
2. mul [és castellanisme].
3. Sínia; o el camí que fa la bèstia que gira a l’entorn de la sínia.
4. Peça de terra prop del mas.
5. Gat mesquer, geneta.
6. Piles de garbes apilonades de la manera adequada.
7. Sostremort fet amb barres i fustes sota teulat i que serveix per a tenir-hi palla, farratges i mals endreços.
8. El bestiar de preu quan està quiet i ensopit.
9. Esquella grossa.
10. Trull, molí de les olives (Rials de Pineda, Riu i Hortsavinyà).
11. mòlt [del verb molrar, ‘moldre’].
12. Camí per on pot passar una atzembla carregada amb alforges.
13. Pollancre.
14. Destral de llenyater.
15. Tresmall, trema o trama (art per a pescar peix de riu).
16. Gran quantitat, una mala fi.
17. Basses.
18. Recinte subterrani on està situat el rodet del molí d’aigua.
19. Els pous de glaç són masculins; les poues de neu, femenines.
20. Arrencar el primer suro de les alzines sureres.
21. Indret, dins el bosc, on la colla de boscaters hi té tot el que necessita (aliments, eines, foc, jaç...).
22. Tros de canya tallat curt; els boscaters el feien servir com a saler.
23. Estar arrecerat, fora de l’acció de la intempèrie.

Egos

Només veiem el que volem veure; el que no volem sentir, no ho escoltem; i el que no volem considerar, no ho pensem. La nostra pell és una tenda de campanya on s’arreceren un autista i un estúpid, el cervell dels quals no serveix pas per buscar la veritat, sinó per justificar els prejudicis de l’un i de l’altre. D’aquí l’opacitat, el mur d’estultícia contra el qual xoca la intel·ligència. I és per això que el prejudici es ven per quilos a les grans àrees comercials, i la veritat, per unces només a botigues especialitzades. I si mai sentim una veu altra fem veure que la tolerem i condescendim a perdonar-li la vida.

Perquè l’altre és tan altre que no concebem que pugui tenir raó; i si en té, rebota, i ens quedem tan amples. És clar, si els altres no participen del nostre punt de vista, la seva raó està dislocada de precís i segur que van lluny d’osques. Històricament hem passat del teocentrisme a l’egocentrisme i en el fons no ens cap al cap la pluralitat dels egos. Estem convençuts que d’ego només n’hi ha un, el nostre. El dels altres no val, que és un magma pastós, confús i obac, una rabera que pastura allí enllà del jo. No és ego, això que tenen els altres, sinó aigua tèrbola, crema de boira, arena del desert.

Vivim en el centre d’una geometria indicible enllà de la qual s’obre el caos i no ens apercebem que el nostre jo n’és un dels vèrtexs: una aresta que, només que es postiqui, punxa.

"L'aigua", de Marc Romera

Al Montnegre, una deu que aflora és una veu de l’aigua -es diu, o es deia, així, com si l’aigua fos una ànima que busca l’ocasió per parlar i troba en una font una manera de dir-se. Només ho trobarà estrany qui no s’ha entretingut a escoltar l’aigua, aquest esperit que ens interpel·la i que tot sovint parla de nosaltres. Una aixeta, una font, un desguàs, una riera, un núvol, són aparells fonadors de l’aigua. Les aigües netes i les brutes, les quietes i les guites, les vives i les mortes, les medicinals i les clorades, diuen el nostre món tot sencer. I, a l’inrevés, Màrius Torres podia escriure que “la meva ànima és aigua”.

Tot això ve a tomb perquè el darrer poemari de Marc Romera (Barcelona, 1966), publicat l’any passat per Labreu, és L’aigua, un aplec de cinquanta poemes que treuen les aigües brutes de l’autor. Cal dir, però, que els versos no estan gaire molls perquè l’aigua hi és metafòrica. Res a veure, doncs, amb la mullena permanent que hi ha a la Rapala de Jaume Subirana, posem per cas. Romera expulsa aigua desenganyada, un líquid que amargueja una mica i convida a fer ganyotes però la dicció sòbria i una mica solemne les glaça abans que no surtin. Romera fa una poesia exigent que demana lentitud, que recicla declaradament els mestres (Pessoa, Pavese, Formosa...) i desafia el sentit comú –fa molt temps que Romera, seguit les passes de Mircea Eliade, va declarar la guerra al sentit comú. El vaig llegir la setmana passada i em va agradar pler. Us mostraré un dels poemes del recull (un dels diàfans), que m’ha commòs perquè connecta amb un meu nervi sensible. Són coses que passen, i és bo que passin. Vegeu-lo:

21.

Hi va haver un dia que va ser
el dia de la plenitud.
I aquí va començar el declivi,
molt lentament, sense senyals.
No vau saber el moment majúscul
i en assolir-lo va ser tard,
pretèrit dràstic, per florir.
Va durar poc i amb un silenci
que us va agafar despreocupats.
Ara l’arrel s’arruga en va
per respirar els sanglots de l’aigua.

(Marc Romera, L'aigua, p. 37)

Epitalami en prosa

Sempre he trobat que l’amor i el matrimoni casen tant com el cafè amb allioli. És allò que deia Fuster: l’amor és un invent del segle XII, un acudit que van tenir els trobadors i que els stilnovisti i Petrarca van refinar tot seguit. D’aleshores fins al XIX l’amor ha sigut un tòxic literari, un lleure inofensiu, un luxe de rics, una frivolitat extraconjugal. Fins que els romàntics van entrar en escena i perpetraren una de les pitjors pensades que ha fet mai la humanitat: lligar amor i matrimoni. L’horror. La solsida. L’holocaust sentimental. Encara en patim les conseqüències.

I, a pesar de tot això, avui ens hem casat. ¿Per què? Llis i ras: perquè, si un se’n va al cel d’en Rubió, a l’altre no li discuteixin la pensió que fa al cas. La canalla et xucla el sagí i convé assegurar totes les fonts d’ingressos. ¿Oi que és romàntic? D’entrada havíem pensat de fer la feta pels jutjats; emperò, vist el poc interès de la jutge per aprendre i usar el català, hem canviat de parer i ho hem arreglat via Ajuntament de Mataró: la diguem-ne cerimònia l’ha oficiada el nostre amic i regidor de la CUP Xavier Safont-Tria, que ha llegit un poema pornogràfic de l’Estellés (que tracta de la fel·lació i del sexe anal), uns versos d'en Casasses sobre l'energia sensual de la paraula, i un petit conte d’en Monzó sobre la dificultat d’entendre’s i d’estimar. En Xavier s’ha estrenat com a casador oficial, i crec que el d’avui ha estat el primer connubi oficiat a Mataró amb literatura pornogràfica. Un testimoni perhom –gràcies, Anna i Joan Carles!–, les respectives i l’al·lotea de tots han sigut el públic, i acabat d’això hem fet un xeflis a l’Atzucac. La cosa era tirar pel dret, que no estem per romanços. Ara que el ja està fet ha colat avall i és al cove, farem com si avui no hagués passat res.

La lupa i la poesia

La poesia és el feix de llum que la lupa projecta sobre un punt i el du a la incandescència. El punt és el poema. El fum és l’ànima que crema. El dolor sóc jo.

(Sí, és cert. Les mans que ara m’embenen la ferida són les teves. ¿Com ho has endevinat?)

La neu i nosaltres

Temps era temps, quan les cabres feien llana, el Pirineu era un verger que no havia tastat el fred. La primera neu va caure sobre les muntanyes com una maledicció: les pastures desaparegueren mesos llargs dessota aquell càstig blanc i la vida va tornar molt puta. A les terres de pravall -si no gelava- la neu sí que era benefactora, per tal com amarava la terra a pleret i omplia els aqüífers. I amb la mutació d’aquella Catalunya rural en un país urbà de totes totes i de cap a cap, la nostra relació amb el blanc element també va canviar.

Avui la neu ens estova, ens entendreix i ens entusiasma. Si més no, així ho sentim els pobladors de la conca mediterrània, que acollim les primeres volves com s’acull un present dels reis màgics: amb els ulls mirallejants d’un infant. I és que la neu, insòlita, efímera, ens parla de la innocència que vam perdre un mal dia, no sabem quan ni com.

Ens estova, sí, perquè els flocs operen en el nostre esperit una mena d’osmosi per la qual ens fem ninots de neu i esdevenim els ingenus personatges d’un conte d’hivern. Sota els borrallons, o separats de la cortina de voliaines rere un vidre moll, ens fa l’efecte que som més bons que no som.

Ens entendreix, sí, perquè tot al voltant nostre el món s’ablaneix (salvades les angulositats i les verticalitats de ciment on la neu passa de llis) i ens sentim talment llevat dins la molla d’un gran pa de pagès reblert de crostes; i a més ens commou assistir a l’espectacle de la bellesa més fràgil, i ens meravella la pacífica, la inútil invasió dels cristalls tous.

I ens entusiasma perquè la neu ens transporta a un país de llegenda escrit amb caràcters blanquíssims, com si el cel tingués de sobte una vel·leïtat literària, un rampell una mica xaró i li vagués d’enfarinar un pastís de gleva i asfalt, com deixant constància que la innocència també és d’aquest món i que un dia trobarà la manera de brollar i de donar-se a qui vulgui tenir set.

Sílvia Tarragona i la "Petita illa" d'Andrea Levy

Segur que els soferts lectors d’aquest breviari ja sabeu quina li van fer, dimecres passat, a la Sílvia Tarragona. L’Empar Moliner ho contava despús-ahir a l’última de l'Avui. Es veu que quan la periodista feia cap a les instal·lacions de Radio Nacional de España, a Madrid, un piquet informatiu li va fer saber que era una grassa i una catalana de merda, li van retreure que no s’incorporés a la jornada “de lluita”, i per donar ritme a la cosa la van estamenejar una mica. Ho heu llegit bé: li van dir grassa. No em digueu que no és gros.

En canvi, això de catalana de merda no sembla tan greu, potser perquè hi estem més avesats. Les vísceres celtibèriques han generat els seus clàssics, i aquest n’és un. Feu memòria del cèlebre “Todos los catalanes son una mierda” que va escandir el celebrat Luis Martínez de Galinsoga el 21 de juny de 1959, tot abandonant l’església de Sant Ildefons de Barcelona, després que mossèn Narcís Sagués comencés a sermonar en català. Aquesta ens ha quedat gravada perquè Galinsoga era qui era (director de La Vanguardia i hagiògraf de Franco), però si haguéssim d’inventariar totes les floretes d’aquest color dels milers de galinsoguets que congria Espanya, l’enciclopèdia Espasa no bastaria per encabir-les.

Però vaja, com que dramatitzar és massa fàcil i tot es deixa estirar per un cap literari, deixeu-me dir que el tràngol de la Tarragona s’assembla molt a alguns episodis de Petita illa, l’estupenda novel·la d’Andrea Levy sobre el racisme a l’Anglaterra del 1948. A mig llibre, Hortense, la protagonista jamaicana, fa un tomb per Londres amb la senyora Bligh, i cop en sec els arriben uns crits des de l’altra banda del carrer:

“Alts, ordinaris, escandalosos. «Una bruixa negra, una bruixa negra.» Són tres joves. Repenjats a la paret, criden fent embut amb les mans davant la boca.
-Ep, negrota.
-No en facis cas –diu la senyora Bligh.
-Que em parlen a mi? –li pregunto.
-Continua caminant, Hortense. –Però jo vull veure les cares d’aquells homes. Quina mena d’anglès pot cridar d’una manera tan grollera?
-Sí, tu, negra. Parlem amb tu. –S’aparten de la paret per quedar-se al marge de la vorera, movent les mans com bufons. […] Un panet mig menjat surt volant de la mà d’un d’ells i va a parar a l’espatlla de l’horrible abric de la senyora Bligh.
-Afanya’t, sisplau –em suplica la senyora Bligh. Té una taca d’oli a l’abric.”

¿Què, no noteu un cert aire de família entre els actors de l’escena londinenca del 1948 i la madrilenya del 2010? (Però jo és que encara me’n faig creus: li han dit grassa!)

El fantasma

Em desdoblo per a conversar, pensiu, amb mi; i no sabria dir qui dels dos és el fantasma.

La misteriosa desaparició del gat d'en Pellofa

El gat d’en Pellofa s’ha fos. Era a la falda d’en Carnestoltes capgròs, cargolat com una ensaïmada, a l’entrada de les Figueretes, l’escoleta de la nostra pubilla. I ara no hi és. Ara, a la cadira on seia en Pellofa hi ha un cartell que denuncia la desaparició del moixet i implora, a qui se n’ha encapritxat, que el torni sisplau. Ja fa dies d’això, i el felí de drap no compareix. El trobem a faltar. I no sabem què fer. Em demano com afrontaven els nostres passats aquests revessos, perquè les tradicions bé han de fer servei. I a les Muntanyes maleïdes d’en Pep Coll trobo una resposta.

Es veu que al nostre Pirineu occidental, quan Judes era fadrí i sa mare festejava, hi havia una manera efectiva de fer que un lladre tornés allò que havia fet salvatge: resar uns responsos, “unes oracions útils per a moltes coses –diu Coll–, especialment per recuperar objectes robats. Com un primer advertiment al lladre, l’especialista sol resar-los al dret. Si l’objecte no apareix, llavors s’actua a les males: es resen al revés tot fent cremar una candela cap per avall. A l’acte, el culpable es comença a fondre com la cera de l’espelma.”

La dificultat del mètode era trobar algú que sabés de lletra, perquè per aquells verals tot quisqui era analfabet, llevat del rector. Però quan es trobava un lector –el rector no podia ser–, sembla que l’efecte era ràpid i infal·lible, i el càstig tant podia recaure sobre una persona, un animal o fins i tot un vegetal. A la contalla que recull l’escriptor de Pessonada, l’objecte perdut és una destral, i havent declamat els responsos del dret i del revés, qui rep el càstig és el pi on l’eina estava clavada. No queda clar si la gallofa adequada per a fer el sortilegi és El llibre de Sant Celoni o bé La cruz de Caravaca, però si dilluns que ve el gatet no torna a ser al seu lloc… que es calci, l’afaneta!

Bases del 3r Premi Helena Jubany

Les bases del III Premi Helena Jubany de narració curta o recull de contes per a ser explicats ja són a la xarxa. Les trobareu aquí, però us avanço que per optar al premi cal presentar un narració breu o un recull de contes inèdits i no publicats a Internet, en català, amb una extensió mínima de deu fulls i màxima de vint-i-cinc fulls; que el premi està dotat amb 3.000 euros; que l'obra serà publicada per l'editorial Tantàgora, i que el termini d’admissió dels treballs acaba l’1 d’octubre del 2010.

Amb aquesta iniciativa, l'Associació Helena Jubany i Lorente es proposa dues fites. En primer lloc, mantenir viva la memòria de l’Helena, una noia que s’enamorà de la lectura i de l’escriptura, que construí la seva biografia al voltant dels llibres (com a periodista, llibretera, bibliotecària, contacontes…) i que va ser assassinada, a l’edat de vint-i-set anys, just quan començava l’aventura de la producció literària pròpia; els qui la van matar encara són al carrer. El segon objectiu és impulsar la literatura (de vocació) oral i de qualitat, connectant així amb la tradició ancestral dels contes narrats en el banc del foc (baldament avui no tinguem ni banc ni foc) i injectant-hi saba nova. I val a dir que l’Associació se n’està sortint amb nota molt alta. L’Helena n’estaria orgullosa.

Càstig

i Déu va castigar els homes dotant-los de consciència i la consciència va fer la por, i tots dos feren aliatge contra els altres i de retruc contra els uns, que begueren el vi novell de la recança, i els somnis dels homes es van omplir de ganivets i en despertar el primer que feien era rentar-se la nafra amb aigua de l’aixeta i una mica de sabó, si més no procurem que no s’infecti, deien, que el pus no s’escampi, que neixin crostes a la bassa de la sang i el broll s’estronqui, el cas és que la bèstia no es desfermi, per això la van lligar amb samugues a un carro ben feixuc i tant va ser així que un dia es pensaren haver domesticat la fera però les duien girades de peu perquè la fera eren ells i totes les paraules que deien eren el pus de la ferida que no es tancava mai, sinó que una genitura la llegava a la següent i en l’endemig la feram sucumbia, monòtona, d’una mort insistida com els dits a les denes d’un rosari