Avui, dia u de la primavera, és el Dia Mundial de la Poesia. La primavera no cal dir-la: n’hi ha prou de sortir al carrer i abraçar-la amb els sentits. La poesia sí que cal dir-la llegir-la escoltar-la i deixar que sigui ella que t’abraci. En certa manera, la poesia és una primavera de dins: una revelació que de primer és ritme, una música incerta sobre la qual després suren paraules com restes d’un naufragi, fins que a la fi aquestes miques, dolorosament, com un part difícil, engendren el misteri exacte de la poesia, l’“arada que”, en paraules de Mandelstam, “regira les capes més profundes del temps i, per tant, esdevé una victòria sobre el temps”.Però no és de Mandelstam que vull parlar. Avui em plau celebrar l’entrada de la primavera amb uns versos de Màrius Torres, un dels seus poemes “animalístics” (n’hi ha d’esquirols, gaigs, òlibes, rossinyols, orenetes, sargantanes...) que parla de la primavera en termes d’esclat sensual que deixa en suspens, talment un parèntesi, la cendrosa devoció que Déu imposa. Entomeu-lo:
LA PREGÀRIA D’UN PREGADÉU
Oh, Senyor! Perdoneu la primavera
si no guarda un posat massa devot.
És perquè és jove que sembla lleugera;
si ara li demanéssiu de fer-li la preguera,
veuríeu com no pot.
Val més que us espereu. Deixeu que, tendra,
ompli d’aromes el seu quart minvant.
Fins a aquell dia que us podrà comprendre,
jo, que passo tot l’any en dimecres de cendra,
prego pels qui no ho fan.
Perdoneu i espereu, Senyor. Que un dia,
aquests arbres de danses i cançons,
amb el gest despullat d’aquell que s’humilia
enlairaran al cel de l’agonia
branques nues i dretes igual que oracions.
(Màrius Torres, Poesies i altres escrits, Ed. 62, 1993.)
