dimarts, 17 de novembre del 2009

En Kevin no vol copiar

Primer d’ESO, classe de català. En Kevin no du mai el llibre de text. Machadià com ell sol, li agrada anar per la vida lleuger de somada. La professora decideix que l’hora dels ultimàtums és arribada: “Kevin, ja t’he avisat vuit vegades pel cap baix. D’ara endavant, quan no duguis el llibre, copiaràs”. L’endemà, en Kevin no du el llibre.

-Ja saps què et toca, Kevin: copia això –li fa a mans un paper.

-Per què ho he de copiar? –es regira ell.

-Perquè t’ho mano jo. I no t’ho dic pas a traïció: ja t’ho vaig advertir.

-No ho faré –proclama el càgola, desafiant.

-Si no ho copies, ja em coneixes: tanmateix ho acabaràs fent i a més en sortiràs escaldat.

Ell crispa els músculs de la cara i es renega.

-Mira, Kevin: si en tres minuts no has començat a copiar-ho, baixarem tu i jo a trucar a ta mare.

Han passat els tres minuts. En Kevin no vol copiar.

-Ja podem baixar: vine amb mi.

El brivant s’arromanga els morros i rebot el llapis a terra.

-Fes el favor de collir el llapis, Kevin –amb gran domini dels nervis.

Ell s’acota, el cull i el rebot encara més lluny. La fel ha arrencat el bull.

-Torna a collir el llapis, sisplau –fa ella, com més va més serena.

En Kevin, encès com una brasa, s’aixeca, va amb el cul remolcant i el replega; de tornada a la cadira, pega una coça a la taula.

-Kevin, posa la taula bé, per favor –la veu li surt tàntrica.

Ell redreça la taula. Treu fum per les butxaques.

-Ara vine amb mi; i no facis un cop de porta, que no ho puc sofrir.

Ell s’alça i fa peu-rossec cap a la porta. Professora i alumne abandonen l’aula. Trucada a la mare. En Kevin s’espera en el vestíbul, assegut. Ella reapareix.

-Ja he parlat amb ta mare, Kevin. Ara pugem a classe i copiaràs.

-No, que ja has trucat a la meva mare –argumenta ell.

-Mira, noi: si ets intel·ligent, entendràs que et convé copiar-ho. I, quan ho hagis fet, faré una nota a ta mare per fer-li saber que finalment has fet la còpia que t’he manat. I si no ho fas, tornaré a parlar amb ella.

Pugen les escales, ell davant ella darrere, i entren de nou a l’aula.

En Kevin fa la còpia, tot ell fet una obaga.

4 comentaris:

Clidice ha dit...

potser a en Kevin li caldria canviar de pares ... només és un suggeriment ...

Joan Calsapeu ha dit...

Com sempre, Montse, la claves. N'hi ha que menen fills sense haver aprovat la teòrica ni la pràctica. En un món just (ço és, quimèric) se'ls retiraria el carnet.

Anònim ha dit...

M'agradaria que fos veritat ...
que la culpa la tinguessin els pares!
Ens il·lusionaríem pensant que hi ha remei a tant desfici.
No vull ni imaginar qui decidiria el temari de les proves de m/paternitat.
Quants savis no es malmeten intentant ensenyar quan hauríen d'estar investigant!

Anònim ha dit...

Ei, no pretenia excusar pares ni refusar mestres!
Sols pretenia apuntar la complexitat de la qüestió.
Podria haver dit:
Si l'escolarització fos voluntària tal vegada no hi haurien Kevins.

(Amb això espero diluïr les males interpretacions de l'anterior apunt).