Possiblement una de les claus de la catarsi rau precisament en això, en el fet que el nostre “transformador” ens desconeix -ens desconeixia abans i ens desconeix ara. No en sap res, de la metamorfosi que ha desencadenat, i per consegüent no la pot jutjar. Si no fos així, si ens féssim amb ell, ens recaria d’admetre la seva influència i aniríem embarassats. És per això que la literatura ens allera (sobretot la d’autors remots o antics; o, simplement, d’escriptors davant els quals som anònims).
[VINDRÀ L'HORA DE JUTJAR-ME...]
Fa 4 hores
3 comentaris:
molt higiènic mentalment
Estones de descans d'un mateix per viure històries d'altra gent... gaudir d'aquests moments és molt relaxant :-)
L'alienació ni lectora, ni passatgera. No m'atipo de mi, ni m'empresono. M'agrada sentir. La lectura m'hi apropa. Pren rutines de letàrgica responsabilitat.
Hi cerco mirades alienes del món.
Assedegat vital, la literatura m'amara. Foragitaria la mandra a la recerca de les fonts. Què ho fa que no hi vagi?
Publica un comentari a l'entrada