La pluja modifica pregonament la manera de percebre i de sentir: l'aigua del cel ens renta, ens isola, capicula els porus. Tot allò que és íntim es deixonda i adquireix relleu. La sensualitat batega a bulb de pell. Ens commovem observant un vaixell de paper que navega pels carrers inundats de dins. En moments com aquest costa dir mentides, perquè no volem embrutar el verger que regalima, l’iris encarnat que som mentre cau el xàfec i sobretot quan, havent cessat la pluja, el món degota. Sinceritat deu ser una cosa així com liquar-se.
[NI ESTELS NI LLUNA...]
Fa 16 hores
1 comentari:
La visió a través del vidre esquitxat per la pluja, és sinceritat.
Publica un comentari a l'entrada