De Fiume a Trieste

Tinc la sensació que Verd aigua, el relat-diari de Marisa Madieri (Fiume 1938-Trieste1996) publicat ara en català, no ha de menester promoció, que basta posar-lo en un lloc visible de les llibreries perquè es vengui com el pa calent. (Digueu-me optimista.) I no ho dic només per la textura cristal·lina de la prosa de Madieri, per la rara intensitat de l’obra, per la sensació que fa de bombolles plenes de llum que pugen a la superfície de l’aigua, o per l’interès del tema. Ho dic també perquè Verd aigua és un dels dos volums que inicien la nova col·lecció en català de l’editorial Minúscula. I és que els catalans estem tan fets a la marginació, a la garrotada i al menyspreu, que quan algú té un gest inesperat a favor de la nostra cultura ens correm d’emoció.

Entre 1947 i 1948, tres-cents mil italians, “marcats per la por, la intimidació i la persecució” –diu Claudio Magris en el postfaci– van abandonar Ístria, Fiume i altres localitats dàlmates. “Ho van perdre tot –conta Magris– i van viure molts anys –com Marisa Madieri i la seva família– la vida miserable i precària de l’exiliat en camps de refugiats com el Silos de Trieste que es descriu en aquest llibre. [...] El drama de l’èxode va ser esborrat i falsejat durant molt de temps no només a Iugoslàvia, sinó també a Itàlia; els nacionalistes el brandaven per atiar la rancúnia antieslava, els demòcrates el silenciaven per un estúpid temor de passar per nacionalistes”. La cursiva és meva: ¿que us xiulen les orelles?

El relat de Madieri conta això, i ho fa sense ressentiment ni apriorismes ideològics, com si tot plegat fos una part natural del dolor i del goig de viure, un aleró de la memòria petita i veritable, que és la memòria personal i familiar. Els records de la tirànica àvia Quarantotto i de la mare encaboriada (que només desitjava “envellir aviat per tenir temps de «llegir llibres»”) es trenen amb el present ple d’afecte i de sentit, i amenaçat pel cranc que s’endurà l’autora. Tot, dit amb amb una economia verbal sorprenent, amb una senzillesa que fa lleugeres les paraules i densos els silencis. Una prosa així és memorable. Perquè, qui amb tan poques paraules és capaç de dir qui ha estat i qui és, vol dir que ha estat de manera epifànica; com quan sa mare li va comprar a Marisa un conjunt d’orló verd Nil –“També es deia verd aigua, aquell color, que per a mi és encara avui el color de l’amor”.