Condons que fan bona olor

Avui he comprat condons. No ho consigno perquè sigui un fet extraordinari –sortosament no ho és–, sinó perquè m’he adonat, cop en sec, que he perdut el tren del glamour sexual. I és que els preservatius que he comprat cheiram melhor (i huelen mejor, perquè el missatge és bilingüe). Tants anys consumint “Natural Plus”, tantes nits demanant-me què cosa deu ser aquest “Plus”, i vet aquí que ara xoco tristament amb la realitat.

Ça enrere havia sentit parlar de condons virolats, fins i tot de fosforescents. No me’n vaig calçar cap, però mai vaig discutir les gràcies de la prestació. Quin efecte devien fer aquells semalers de color butà o fúcsia, aquells atributs amb la bandera francesa en espiral, com anunciant una barberia! I sobretot, quin ambient de festa major, aquella eina fosforescent, talment una cuca de llum amb ínfules de zepelí!

Després van venir els condons de sabors, un reialme, aquest, on senyorejaven les fruites. Els o les golafres podien triar entre la corda tropical i l’autòctona. No sabria dir quina és la tendència que es va imposar, ni si els gustos eren convincents. Només diré que en aquest punt vaig començar a desorientar-me, perquè, segons el meu humil criteri, una fel·lació com Déu mana s’ha de fer a pèl. Que en els bordells aquests serveis es facin amb el condó calat, ho entenc, però en el sexe recreatiu i conjugal no hi sé veure el què.

Però és ara, que m’he perdut del tot. Perquè mai se m’ha acudit ensumar un condó. I es veu que si no ho fas no estàs à la page. Ves per on, el coit ha d’anar precedit per un gest exigent de sommelier, una passadeta de la cosa per sota el nas. I jo, al Jesús de les beceroles. Molt bé. Però si la pituïtària d’ella desaprova la flaire… què he de fer?