Manta vegades he sentit la temptació de pensar que, si fos espanyol, m’avergonyiria de la meva història, que aquest sentiment faria una catarsi i mudaria la meva manera d’estar en el món. Però me l’he embeinada de seguida, perquè el més probable és que, si fos espanyol, estaria orgullós de la història del meu país; resseguiria en els annals la llista inacabable d’invasions, vexacions, crueltats, tortures, destruccions, assassinats, genocidis… i m’inflaria com un paó. Ho trobaria estupend. Si no l’hi trobo, si l’única vergonya que sento és la que en diuen aliena, és perquè no sóc espanyol.
La incapacitat dels espanyols per a l’autocrítica sempre m’ha impressionat. És un portent que no me l’acabo. Un francès sap que el seu país s’ha fet destruint cinc cultures i és capaç d’empegueir-se’n. Un espanyol sap que el seu país és imperfet perquè encara no ha destruït totes les cultures que li fan nosa, però troba que l’esforç que fa és necessari i celebra les victòries amb joia casernària.
Tot sovint diem, planyívolament, que Espanya no ens entén. I una merda; massa que ens entén: ells ens volen torçar el coll i nosaltres volem sobreviure, i per això som dolents. I la tribu, caçant mosques. Molts catalans de bona fe encara no han entès que el totalitarisme i la identitat espanyola són indestriables: que l’un fa part de l’altra, i l’altra és l’un.
Recordo un sociòleg madrileny que ho va entendre, això, i va obrar en conseqüència. Justo de la Cueva Alonso va marxar de la villa y corte, li envelà cap a Euskadi, s’apuntà a Herri Batasuna i es va posar a cantar els goigs de la goma dos. Ara és fàcil dir que casar-se amb ETA va ser un error. En canvi, Justo de la Cueva va encertar l’anàlisi i la determinació ètica: atès que el franquisme, la intolerància, el supremacisme i l’adeena genocida són l’essència immòbil d’Espanya, el madrileny va abdicar la seva nació, es va fer basc i es va conjurar a combatre la pravitat. No sé què se n’ha fet, de Justo de la Cueva, però ara és un bon moment per recordar-lo, agrair-li el coratge i prendre llum del pintoret.
11 comentaris:
Home,que espanya i el franquisme són la mateixa cosa, desgraciadament,no.Si fos així, seria més fàcil desempallegar-se'n. I no és el mateix desempallegar-se d'un règim polític,cosa de totes maneres dificilíssima,que d'una entitat com espanya.Mira la quantitat de progressistes espanyolistes (això no és un oxímoron?) que ronden per espanya; No els parlis de franco...ni tampoc de deixar volar el nostre país!
Ara,que espanya és,per essència de sí mateixa,pel seu origen, una entitat genocida cultural, està fora de dubte.
El que més m'amoïna,però,són aquests caça-mosques de la tribu.Mira que tenir el panorama que tenim davant dels narius i no voler-lo veure...Que la psico-sociologia (o la psiquiatria), me'ls diagnostiquin i prescriguin el remei,perquè el temps no corre a favor nostre!
(mira que si tens un veí com el de la foto.Així s'empassi un paraigües i se li obri a dintre!)
Lior, ja sé que això que dic sona excessiu, i que argumentar-ho no és fàcil. Però n'estic convençut. Miraré d'explicar-ho amb dues pinzellades.
El franquisme va ser més que un règim: fou una poderosa emanació del diguem-ne "esperit nacional espanyol". Altrament no s'entendria el consens que va generar, ni la durada que va tenir.
D'altra banda, la democràcia només pot existir en els països que no tenen contradiccions morals irresolubles. I Espanya en té una que fa mota: no assumeix el que és i vol ser el que no és. Cosa que condemna Espanya a l'autoritarisme, a exercir una constant violència legal, cultural, psicològica, i física si cal, contra la part de la població que no encaixa en l'esquema uninacional espanyol; en poques paraules: Espanya està obligada al franquisme, que li és estructural. Espanya és una neurosi, i les neurosis mai no estan en pau amb elles mateixes: necessiten hostilitzar tothora algú per aguantar-se.
Salutacions.
Que el franquisme estava amarat de l'esperit nacional espanyol, d'acord.També va generar molt consens antifranquista,entre els antifranquistes espanyols.Sense perdre aquests el seu esperit nacional,això si!
La segona part del teu comentari demana una resposta massa llarga.Intentem fer-la curta(esquemàtica). Espanya és, espiritualment (fundacionalment),la mateixa des d'abans del franquisme,ho va seguir sent durant i després del règim i ho seguirà sent mentre duri.Vet aquí el que els caça mosques no entenen.
I no té res a veure amb el sistema polític que pugui tenir en cada moment de la seva història,sinó amb aquesta essència seva.Essència (españa una i no 51) que els espanyols s'han cregut a pies juntillas i nosaltres,els catalans i no pas tots,encara no.Per això no han aconseguit el seu objectiu uniformador...encara.I si espanya pateix neurosis,nosaltres també.Que vols amb tants anys de política uniformadora?.
Diguem que atorgues al franquisme trets que el sobrepassent.A parer meu,és clar.
Sobre les condicions per l'existència d'un sistema democràtic...buff,un altre dia...
Ara que hi penso,si això que tens per aquest país,i sobretot pel seu futur,no és fe,què és? Que et mou a defensar-lo tant vehementment,sinó la fe? Ja sé que el país existeix,però no tal com el voldriem,oi? Aleshores?
Lior, potser sí que tens raó i estic confonent el porc amb el pernil. Tot i així, dispensa'm si encara no baixo de l'ase. Vejam.
En primer lloc, l'antifranquisme no va generar consens. Els demòcrates sempre van ser pocs: l'any 1975, la majoria immensa de la població espanyola era franquista (i a Catalunya poc se'n devia faltar).
En segon lloc, el franquisme és hereu d'uns valors i unes maneres de fer que vénen de lluny. Quan el 1768 es prohibeix l'ensenyament del català a les escoles i es foragita el català dels jutjats; quan la Llei del Notariat (1862)i la Llei del Registre Civil(1870) prohibeixen el català en els àmbits respectius; quan el 1896 es prohibeix parlar en català per telèfon; quan el 1902 Romanones obliga a ensenyar el catecisme en castellà; quan el 1905 l'exèrcit espanyol assalta les redaccions de La Veu i del Cu-cut... quan es fa tot això, es prefigura el règim de Franco.
El franquisme ajunta tot això i ho sistematitza, ho fa funcionar tot alhora i coherentment, i posa la màquina al servei de l'España Una (els totalitarismes són així: ho volen abraçar tot i són sistemàtics).
I passa que l'ideal espanyol, uninacional i monocultural, només es realitza amb les dictadures. La democràcia no fa per a Espanya: mira com van acabar les repúbliques del 1873 i del 1931, i com es produeix la monarquia parlamentària d'ara, amb uns jutges carpetovetònics que esmenen els vots de la gent i les lleis dels parlaments, Congrés de Diputats inclòs.
El franquisme és la summa més completa i moderna del nacionalisme espanyol, és un artefacte que avui té continuïtat en algunes institucions grosses (el rei mateix n'és fill), en la mentalitat de molts mitjans de comunicació, en l'opinió pública i en el disseny radial de les infraestructures més importants. Per això sostinc que el franquisme i la identitat nacional espanyola són indissociables -avui, si més no.
I en tercer lloc, la fe. Ai, que aquí m'has enganxat! Perquè sí que tinc fe, però és una fe tèrbola i adolorida. Ço és, estic convençut que Catalunya serà un Estat independent, però dubto molt que la catalanitat sobrevisqui -per molt Estat que tinguem.
Salut!
Coi!Ara m'has enterbolit i adolorit la meva de fe. :-))) De fet,la fe, ens hauria de servir,no només per construïr un estat propi,sinó també perquè aquest fos català.
Estic d'acord que el franquisme va ser el quall que necessitava el projecte uniformador espanyol. I,per tant,et començo a donar la raó,tot i que franquisme com a adjectiu no m'acabi de quallar a mi.
I ara em vaig a desinfectar els dits,que no havia escrit mai tantes vegades les paraulotes espanya i franquisme en tant poc espai. :-))
Molt bon any!
Eeeeeei! No s'hi val, Lior. Que sóc jo qui començava a donar-te la raó a tu! Ja havia descavalcat d'una cama i tot...
Bona entrada d'any!
Ho veus que fa la falta de fe en un mateix? Ja et tenia al sac i goita... Bé,deixem-ho en taules.
:-))
Si franquisme és nacionalisme espanyol, estic d'acord en el titolar. És el problema de construir alguna cosa sobre la negació d'altres, i això val per tantes coses de la vida... Espanya (el concepte) viu encara al XIX, no s'ha recuperat de la pèrdua de les colònies i té hora donada al psiquiatre, però prefereix emmalaltir que reconèixer.
Si no ho has fet ves a veure "Balada triste de trompeta", el mateix esperit que Goya en fer les pintures negres ara en imatges per explicar l'Espanya del XX. Més que l'argument és l'aire general el que ho retrata. S'enten alló de que Espanya negra no és una definició sinó dos sinònims.
Domènec.
Publica un comentari a l'entrada