L’artífex de la remenada era una persona sola, la mare. Els menuts ens esquitllàvem, però no anàvem gaire lluny perquè havíem d’estar disponibles i al segon o tercer crit de la mestressa acudíem al front; el pare, en canvi, es fonia. I tot aquell cafarnaüm tenia una banda sonora: la del picamatalassos.
El picamatalassos era –és: encara n’hi ha– com una raqueta de tennis, però amb les vetes amples; era fet de vímet dur, de color d’os polit, i la mà que subjectava aquella superfície no suava mai. Val a dir que el fòtil tant servia per estovar matalassos com per treure la pols de les estores.
En el primer cas, els matalassos no sortien del llit: es desvestien dels llençols i pam!, pam! del dret, pam!, pam! del revés. Girar aquelles moles demanava un bon raig de suc de braó i la mare sovint demanava auxili, a la qual crida acudíem els menuts –el pare, mai. Els matalafs eren botits i feixucs com un senglar, estaven farcits de llana i draps i aviat s’hi gravava el motllo del dorment; i aquell fondal s’havia de desfer picant arreu. Els batacs se sentien de l’altra punta del carrer, i llavors el front de la mare sí que es mullava de suor.
En el segon cas, les estores es penjaven a la barana del balcó i, quan no passava ningú per sota, vinga patacades fins que els braços et feien mal de tant picar, perquè l’estora dels collons era com una bóta de sant Ferriol que no acabava mai la pols i aquell núvol de miques i àcars se’n baixava a poc a poc, i alerta que el vent no se l’endugués a cal veí, que hi hauria raons!
El picamatalassos era una de les eines més contundents que hi havia a casa, i sens dubte era la més sorollosa. Quan sentia que algú l’havien estovat o el volien estovar, jo m’imaginava un pobre desgraciat sotmès a l’acció abrasiva d’un o uns quants picamatalassos. I no anava lluny d’osques.
8 comentaris:
A casa teniem també un espolsador. I aquesta era l'arma amb la que el pare ens amenaçava quan no fèiem bondat...tot i que mai no la va utilitzar.
És que l'eina, si un la branda amb mala bava, té un gran poder dissuasori. Per cert, gràcies per fer-me memòria del nom general: espolsador. A casa només havia sentit parlar de picamatalassos, i ves per on el nom que jo conec és el rar. Llegeixo al DCVB que al Principat era corrent dir-ho en plural: espolsadors. I dedueixo, doncs, que al País Valencià i a les Illes se'n deu dir espolsador.
Salutacions.
A casa també en dèiem picamatalassos; però no recordo que el fessin servir gaire; no m'hi devia fixar! D'adolescent, però, vaig fer de dependenta en una esparteria i en vaig vendre molts; m'agradava com eren, és clar que no tant com les capçanes. Algú se'n recorda?
Joan, acabes de fer-me recordar la meva àvia. Feia les mateixes coses que has explicat. D'on treien l'energia aquelles dones d'abans?
Majerit, capçanes? Ho he hagut de buscar al diccionari. De les quatre accepcions que recull, la més familiar m'és la segona: 'rodella teixida d'espart, palma o altre material que serveix per a posar-hi olles, calderes, etc., quan es treuen del foc'. Quan vivia a Campos en fèiem anar de grosses i de petites, perquè les olles i els tupins anaven en dansa. Però allí d'aquest atuell en dèiem "rotlo" (pronunciat 'rol·lo')
Marta, jo tampoc ho sé, d'on treien l'energia. Aquelles dones tenien esme per a tot, i una carnadura tota altra.
Jo fa temps que vull comprar un picamatalassos i no en trobo enlloc.
Si algú sap d'algun lloc on en venguin, li agrairia!!!
Joan,
les capçanes també es coneixen amb el nom de "gorres de cop", en castellà "chichoneras". És que pensant en la botiga on treballava tot d'una em vaig recordar de les mares que venien amb els nens petits i els les emprovàvem.
Com puc contactar amb majerit???
Busco informació històrica sobre les gorres de cop, la seva comercialització...
Gràcies,
Ana Isabel
gorresdecop(arrova)yahoo.es
Publica un comentari a l'entrada