Hi ha una edat per a construir-se una personalitat i una edat per a esbucar-la. Toca ser així, perquè els batzacs de la vida desinflen el globus que havíem dreçat amb gran bufera i arriba un dia en què aquella arquitectura del jo es revela ridícula, pretensiosa, inútil. Oimés, el món canvia molt de pressa i urgeix amollar noses per anar lleugers i mig adaptar-nos a la follia que ens envolta.Quan arriba el moment de la demolició, un es converteix en runa i aprèn a viure enmig del calçobre. És una prova que cal afrontar sense recança, amb alegria si pot ser. Abdicar el jo no és tan dur com sembla –Pessoa no es va entristir per mor d’això: la tristesa li venia d’abans. Veure la teulada com es perd a l’airecel, no trobar parets on penjar els quadres, ser vida esterrossada, és tornar al caos -que és d’on venim- i assumir-lo. No és perdre la casa, sinó tornar a casa. Morir per a poder néixer. Tornar ningú per a poder ser algú.
Si ho fem bé, en la desolació aparent trobarem l’ocasió de créixer en direccions insospitades, una felicitat blana que surt de les pedres; i la serenitat, la certesa de saber que tanmateix no cal, que tant és.
4 comentaris:
uauuuuhhh!!!!
No saps quin bé de món les teves paraules. No puc estar-me'n de resseguir la teva traça:
Quan acotem ens enganyem. Satisfem la necessitat de prendre consciència d'una realitat que no és altra cosa que un miratge. Les edats són convencions que el temps s'encarrega de malmetre. En la concepció espaial del temps els jos s'hi barregen, construïnt-se i demolint-se tot donat-se la mà. La ridiculesa veu de la pretensió. Ens enfollim cercant punts de mira ficticis on apuntalar un punt de fuga imaginari. La vida se'ns escola entre els dits i mirem de retenir-la entre els palmells quan caldria deixar-la córrer, amarant-nos dolçament. Aleshores, de les puntes del dits, ens arribaria la consciència del nostre ser, o vés per on, del que no som.
és sobretot quan et perpetues que aquest ego pren una altra rellevància, esdevenint tan i tan poc interessant que després, amb els anys, pots reprendre'l amb un altre caire i jugar a fabricar-lo, però més com un divertiment, sense creure-te'l gaire. Perquè ja és ben cert que, al final de tot, no té cap mena d'importància :)
Un arriba a una edat que està tip de ser qui és i, si hom té una micona de riquesa interna, pren decisions transformadores, una de les quals pot ser la que tu proposes: deixar de creure en la identitat que t'has construït, riure-te'n, i agafar-te-la com un joc.
Publica un comentari a l'entrada