Runa

Hi ha una edat per a construir-se una personalitat i una edat per a esbucar-la. Toca ser així, perquè els batzacs de la vida desinflen el globus que havíem dreçat amb gran bufera i arriba un dia en què aquella arquitectura del jo es revela ridícula, pretensiosa, inútil. Oimés, el món canvia molt de pressa i urgeix amollar noses per anar lleugers i mig adaptar-nos a la follia que ens envolta.

Quan arriba el moment de la demolició, un es converteix en runa i aprèn a viure enmig del calçobre. És una prova que cal afrontar sense recança, amb alegria si pot ser. Abdicar el jo no és tan dur com sembla –Pessoa no es va entristir per mor d’això: la tristesa li venia d’abans. Veure la teulada com es perd a l’airecel, no trobar parets on penjar els quadres, ser vida esterrossada, és tornar al caos -que és d’on venim- i assumir-lo. No és perdre la casa, sinó tornar a casa. Morir per a poder néixer. Tornar ningú per a poder ser algú.

Si ho fem bé, en la desolació aparent trobarem l’ocasió de créixer en direccions insospitades, una felicitat blana que surt de les pedres; i la serenitat, la certesa de saber que tanmateix no cal, que tant és.

Ni singular ni plural

No som ni singulars ni plurals, sinó tot el contrari. Un magma fet de molts cadàvers que es maceren i d’uns quants vius: això som. Tot un exèrcit d’ancestres fa sang dins nostre i la guerrilla del present no ens causa sinó ferides superficials. Morirem i ens incorporarem a la host, i desfilarem dins les venes d’algú altre. Però ara som vius i ells ens poblen. Suem i són els morts que transpiren. Ens cansem i són ells que es fatiguen. Orinem i són ells que es buiden. I tots cristal·litzen en el vidre brut del jo, que ni és ells ni és un.

Sense els morts no som res i amb ells som poc. Una recialla, potser, a tot estirar. Un flam de llecor. Humus que sobreneda. El jo que sura damunt la mar gran com la resta d’un naufragi, engronsat per les onades, empès pel corrent inexorable. I part dessota, l’abisme, un no-res poblat de peixos grisos i fantasmes que figuren grumers, ara un record-espasa que ens travessa, adés un llampegueig de plata que ho justifica tot.

Un jo fet de nervis, tendons, músculs i vísceres aferrats a la paret mestra de l’ossada i un manat de frisances que ens lliguen als altres (als vius, als morts, a la infantesa) i ens aplanen. Un jo decoratiu, impostat, parençós, carnavalesc; un bibelot de jo, un jo-poca cosa, un que posa en relleu singularitats fictícies, com l’acer a la punta del ganivet, que en el pic de l’acuïtat s’extingeix i desesdevé o esdevé no res. Jo. Un hom de nombre neutre.