dimecres, 3 de febrer de 2010

Ni singular ni plural

No som ni singulars ni plurals, sinó tot el contrari. Un magma fet de molts cadàvers que es maceren i d’uns quants vius: això som. Tot un exèrcit d’ancestres fa sang dins nostre i la guerrilla del present no ens causa sinó ferides superficials. Morirem i ens incorporarem a la host, i desfilarem dins les venes d’algú altre. Però ara som vius i ells ens poblen. Suem i són els morts que transpiren. Ens cansem i són ells que es fatiguen. Orinem i són ells que es buiden. I tots cristal·litzen en el vidre brut del jo, que ni és ells ni és un.

Sense els morts no som res i amb ells som poc. Una recialla, potser, a tot estirar. Un flam de llecor. Humus que sobreneda. El jo que sura damunt la mar gran com la resta d’un naufragi, engronsat per les onades, empès pel corrent inexorable. I part dessota, l’abisme, un no-res poblat de peixos grisos i fantasmes que figuren grumers, ara un record-espasa que ens travessa, adés un llampegueig de plata que ho justifica tot.

Un jo fet de nervis, tendons, músculs i vísceres aferrats a la paret mestra de l’ossada i un manat de frisances que ens lliguen als altres (als vius, als morts, a la infantesa) i ens aplanen. Un jo decoratiu, impostat, parençós, carnavalesc; un bibelot de jo, un jo-poca cosa, un que posa en relleu singularitats fictícies, com l’acer a la punta del ganivet, que en el pic de l’acuïtat s’extingeix i desesdevé o esdevé no res. Jo. Un hom de nombre neutre.

2 comentaris:

Clidice ha dit...

cal saber d'on venim per ser alguna cosa :) un bon post :)

Joan Calsapeu ha dit...

Gràcies, Montse. Però no sé no sé... em sembla que m'ha sortit un pèl massa metafísic.