La veritat és revolucionària, diu la coneguda màxima de no sé qui. I en alguns països mesquinets –com ara Catalunya– fins les obvietats, són revolucionàries. Perquè el que ha alçat pols i remolí, en les paraules dites i escrites pel conseller Ernest Maragall, no són les falsedats, sinó les obvietats: que el tripartit 1.2 ja té expedit el certificat de defunció i que el Govern de José Montilla no té projecte de país són coses que sap un nen de uè. Havent llegit l’article del conseller ahir a La Vanguardia, trobo que la mica d’interès del paper està en les bòfies. Verbigràcia:Maragall sosté que “l’Estatut del 2006 ens dóna capacitat per adoptar estratègies globals i polítiques sectorials en pràctica igualtat de condicions amb qualsevol de les realitats europees que ens envolten”. El conseller es deu referir a Aragó, Occitània i Sardenya. El tipus té un gran sentit de l’humor. I després sosté que el PSC és un partit que no té “dependència d'interessos gremials o corporatius” –i ho diu amb el mateix posat seriós que feia l’Eugeni quan contava els seus acudits. En fi...
Més. Perquè l’ínclit va i posa Espanya dins el paquet dels estats “poc o molt” federalitzants que, ja se sap, sempre estan fent l’estira-i-arronsa amb els seus estatets (poc o molt) federals. Ja ho veieu: l'Ernest és de la broma. Llàstima que a Catalunya aquestes trufes no fan gràcia. Tot seguit, el conseller constata que “el debat sobre l’acceptació o el rebuig del caràcter plurinacional de l’Estat no es deixa tancar en positiu”, i advoca per continuar picant el mateix ferro fred de sempre. Bé, aquí no hi ha mentida, sinó indignitat: un capteniment com el d’en Pinxo, que li diu a en Panxo punxa’m però a la panxa no, i tal dia farà un any. Un gran horitzó de país. I el susdit encara adverteix que no hem de “caure en l’error de creure que el nostre problema és Espanya”. I aaaaaara! On vas a paraaar?! A quin capet hi pot caber una cabotada tan capfluixa?
Però la més bona potser és aquesta: “És imprescindible comptar amb un grup parlamentari [del PSOE-C] al Congrés dels Diputats, mantenint l’explícita voluntat de compartir amb lleialtat mútua bla bla bla”. Vatua! Maragall ens surt amb un debat que està més caducat que un Danone del 1982! Ara tant hi fa, que el PSC tingui o no grup propi al Congrés dels Diputats. D’això se n’havien de preocupar trenta anys enrere. Ara no en fem res, d’un miratge d’autonomia del PSC respecte al PSOE. Avui la qüestió és tota altra: és que Catalunya se sent ofegada i reclama llibertat; que el país va deu passes per davant d’ERC, trenta passes per davant de CiU i cinquanta passes per davant del PSOE-C; que els catalans estem perdent la por i aclarint la mirada; que estem a punt (si no ho hem fet ja) de configurar una majoria democràtica per la independència. I que això no ho para ningú.
3 comentaris:
"que estem a punt (si no ho hem fet ja) de configurar una majoria democràtica per la independència. I que això no ho para ningú."
Prou que m'agradaria, però trobo que has exagerat; en aquets tema no hem avançat tant. I no voldria que ara se'm tractés de desfetista o de traïdor, o d'altres coses lletjotes. Si s'observa bé el país, en global, es veurà encara poca tirada a la independència. Tanmateix, s'ha de dir n'hi ha més, molts més, que fa trenta anys.
Tant de bo m'erri i que a les eleccions pròximes els resultats em facin restar bocabadat.
És la amteixa història de sempre. Quan falta poc per eleccions, surten esl Maragall o Castells a intentar marcar un mínim de "paquet" catalanista per a poder esgarrapar vots i, finalment, res. La història del grup parlamentari fa dècades que dura. Bestieses per a distreure el personal.
Cesc, no ho he dit bé: "configurar" significa 'donar forma a alguna cosa i fer-la visible'. I és clar, no és això. Perquè la presumpta majoria social favorable a la independència no ha pres forma ni és visible, i és improbable que es manifesti en forma de milanta escons a les eleccions al Parlament de Catalunya que s'acosten.
Em refereixo a una majoria social que sí que es manifestaria -n'estic convençut- en un referèndum vinculant sobre la independència de Catalunya. A l'Europa dels nostres dies, una nació sense estat es dota d'estat sense que prèviament hi hagi una majoria social visible a favor de la independència (com fou el cas d'Estònia, Letònia, Croàcia o Eslovènia). Això és així, entre altres coses, perquè els gran mitjans de comunicació s'encarreguen a diari d'amagar aquesta realitat. D'altra banda, el fenomen és fàcil de capir: l'any 1975, a l'Estat espanyol no hi havia cap majoria visible a favor de la democràcia, però l'any següent tothom s'hi havia apuntat. Amb els processos d'independència passa quelcom de similar. S'escau també que arreu hi ha una massa considerable de població que no participa en res i que s'absté en tots els referèndums. Considerant una cosa i l'altra, imagina't que fem el referèndum i que acudeix a les urnes un 60% o un 70% del cens. ¿Què passaria? Que guanyaríem nosaltres. Com ha de ser.
Publica un comentari a l'entrada