dissabte, 6 de febrer de 2010

Dues ombres

El vespre s’ha posat en els carrers
i les pupil·les d’alguns aparadors
ens miren amb el cristal·lí cansat.

Ara i adés projectes dues ombres
(l’una més espessa que no l’altra),
t’atures i et meravelles del prodigi.

I no sé com dir-te que no pot esser
altrament, perquè una ombra la fas tu
i l’altra (la més tènue) és feta d’un amor

que regalima, que fa olor de pare i s’ajaça
als teus peus perquè juguis a empaitar-la
i vol que te la quedis per sempre.

3 comentaris:

Ricard Garcia ha dit...

Joan, no saps prou com m'ha agradat aquest vers teu que parla d'un amor que fa olor de pare. Tant que ha donat peu al meu apunt d'avui: http://castellsdecartes.blogspot.com/2010/02/lolor-del-pare.html
Una abraçada!

Joan Calsapeu ha dit...

Una abraçada, Ricard! I per molts anys. El teu pare se'l veu codolenc i apersonat, de bona teia; fet per a resistir i durar.

Sadurní Vergés ha dit...

Molt bo, Joan, espero que algun dia pugui llegir un poemari teu publicat. Segur que la cosa està al caure.

Salut,
S.