L'enigma més gran

Crec que tenia catorze anys quan vaig decidir que viure no té solta, i en canvi morir sí. Tantes vegades que he sopat i res no ha fet trabucar aquell axioma. Sóc allà mateix, si fa no fa. La mort s’entesta en la seva infinita coherència i la vida s’escarrassa com una incongruència inacabable, buida de tota teleologia. Han passat els lustres i he mudat la disposició d’esperit, la manera de posar-m’hi, però no la consideració última de la vida i de la mort. Continuo pensant (i sentint) que morir és tornar: tancar el cercle, reprendre la quietud, restaurar el no-res. Relinquir la masoveria. Que Déu estigui sol i no tingui amb qui jugar i se suïcidi de pur avorriment.

Vivim contra la lenta desaparició de les coses, contra la lògica del món -i perdem sempre, esclar. La febre de viure ens empeny riu amunt, vers el lloc de fresar i extingir-nos; el cor ens és la ganya de dins. Joseph Conrad expressa quelcom de semblant en aquest passatge inspirat d'El cor de les tenebres: “La vida és ben rara, un arranjament misteriós de lògica despietada per una finalitat fútil. El màxim que se’n pot esperar és un coneixement de tu mateix, que arriba massa tard, i una collita de retrets inextingibles. Jo he lluitat contra la mort. És la lluita menys emocionant que us podeu imaginar. Té lloc en una indiferència impalpable, sense res sota els peus, sense res al voltant, sense espectadors, sense clams, sense glòria, sense el gran desig de la victòria, sense la gran por de la derrota, en un ambient malaltís de tebi escepticisme, sense gaire fe en el teu propi dret, i encara menys en el del teu adversari. Si aquesta és la forma d’última saviesa, llavors la vida és un enigma més gran del que ens pensem”.