dimarts, 9 de febrer de 2010

La consciència del cos

Lluís Montserrat es feia ressò, diumenge passat a l’Avui, d’un article publicat a la revista Psychological Science que descriu un experiment dut a terme per tres investigadors de la Universitat d’Aberdeen. Els escocesos constataven que el cos va a la seva, ço és, que “interpreta” de manera autònoma els estímuls externs i reacciona al marge de la ment. Grufant per Google he localitzat l’article, l’he llegit i… què voleu que us digui: trobo que Miles, Nind i Macray han descobert la sopa d’all. Que el cos té una consciència a banda del cervell, això molts ja ho sabíem de faisó empírica. Us contaré de quina manera vaig arribar a la mateixa conclusió que els savis d’Aberdeen, amb mitjans modestos i sense ínfules de savi.

Servidor sóc despistat de mena, agafo el tren cada dia (Mataró-Arenys i viceversa) i aprofito el temps escàs del trajecte per llegir. Em capbusso literalment en el llibre que tinc a les mans, mentalment sóc allà dins… però en ser molt a prop d’Arenys (o de Mataró) una força misteriosa em fa alçar el cap. Mai no passo de llarg l’estació (en quatre anys, només un pic he hagut de baixar a Canet). ¿Què ho fa? Doncs ho fa el cos, que la sap molt llarga. El hardware carnal té una mena de consciència de les coses i està al cas quan la ment bada. I a més, és intel·ligent: així com hi ha intel·ligència emocional, n’hi ha de corporal. ¿Què és si no la manya que gasten les persones traçudes? Aquells éssers utilíssims –tothom en vol tenir un a casa– dotats de mans que hi entenen.

I si admetíem tal cosa (que el cos té consciència pròpia i és intel·ligent), ¿no tocaria fer un pas més? ¿No hauríem de sospitar que el cos té fins i tot una cultura pròpia? Penso en un cos experimentat i callós, un cos bregat, fet al sol i a la serena, un cos cansat de suar i travessat de cicatrius. ¿No sap, aquest cos, on se colga el dimoni? ¿I no és, tot això que sap, cultura?

5 comentaris:

Clidice ha dit...

home, no és filar una mica massa prim? cultura no és allò que es té tenint-ne consciència? el nostre cos no és un ens diferenciat que pugui, per si mateix, funcionar. No sé si magrada gaire això de no ser un tot :) tot i que reconec que, a vegades, conduint, me n'adono que sóc en un lloc i no recordo tot el trajecte, perquè el meu cervell era lluny i el meu cos conduia sense matar-me. Tot un detall per part seva d'altra banda :)

Joan Calsapeu ha dit...

No ho sé, si és filar massa prim. Però discrepo de la idea que "cultura és allò que es té tenint-ne consciència". Passa que hi ha tantes maneres d'entendre què cosa és la cultura, que és impossible posar-se d'acord en aquest punt. Però recordo una de les moltes possibles definicions de la cosa, una que fa així: "La cultura és allò que sabem sense saber que ho sabem". (Ves, just el contrari del que tu has dit.) I no sé si és bona, aquesta, però em va bé per defensar la meva tesi.

Clidice ha dit...

:)

Anònim ha dit...

Penseu en el culte al cos. La truita ben capgirada o com anul·lar la consciència còssia. No hi picaré. El cos, com als gats, només li falta parlar.

Jaume Viladric

Anònim ha dit...

El cos com embolcall. El cos com a mitjà. El cos com l'arena que s'escola en el rellotge per abocar-nos a la fi. El cos no és ànima. El cos és matèria. L'ànima s'amara al cos i el dota d'aquesta suposada consciència. No n'hi ha dos cossos iguals. Ni els bessons idèntics són ben bé iguals (ho dic amb coneixement de causa), més enllà de les petites diferències físiques imperceptibles a la majorai de mortals el gran abisme entre ells rau en l'ànima. Hi ha ànimes bessones, però curiosament mai són idèntiques!
Dispensa el meu atreviment.