dissabte, 13 de febrer de 2010

Acotxar

Quan era un nen i em ficava al llit, a l’hivern, ma mare m’acotxava: girava el llençol sobre la pila de mantes, em tapava fins al nas, em feia un petó o m’acariciava els cabells, deia bona nit i apagava el llum. Era un moment tendre i important. Ara jo repeteixo la mateixa operació quan poso a jóc la meva gran, només que la pila de mantes ha estat substituïda per una funda nòrdica, i en comptes de practicar aquella retirada fulgurant ara faig companyia una estona a la menuda.

Però quan és ella qui s’avança a posar les paraules, no diu “acotxa’m”, sinó “tapa’m”. I la mosca que em puja al nas. Si sempre li dic el primer verb, ¿per què ella només fa servir el segon? I m’ensumo que a l’escoleta, quan la posen a fer la migdiada, la tapen. Cosa que no és pas delictuosa (“Bona nit i tapa’t”, diem volent dir que s’ha acabat el bròquil): és que em dol constatar que la meva filla no aprèn les paraules minoritàries que li ensenyo. I és que, efectivament, acotxar ha esdevingut un mot minoritari, per no dir en via d’extinció. Ho he comprovat fent una breu enquesta a dues aules d’ESO, el resultat de la qual és el que segueix: en un grup de primer (tenen dotze anys), 2 alumnes saben el verb i el diuen, i 14 no saben pas què significa; i en un grup de tercer (catorze anys), 4 alumnes saben la paraula però no l’han dita mai, i 10 no l’han sentida mai ni saben què vol dir. Val a dir que la majoria d’aquests vailets són catalanoparlants i veïns d’Arenys de Mar.

Sí, ja ho sé. Em direu que acotxar comparteix la mateixa planeta que milers de vocables catalans. I és cert: el destí de tots els mots catalans que no tenen un germà bessó en espanyol és l’abandonament. Cosa que no és una predicció, ni un auguri, ni un perill: és una realitat present, irreversible en molts casos i consumada en molts d’altres. Quan, d’aquí uns anys, els últims catalanoparlants abandonin la llengua avial per abraçar la de Rosa Díez, ni se’n temeran. Perquè, en el pas de l’una a l’altra, no notaran cap diferència.

11 comentaris:

Jesús M. Tibau ha dit...

cal mantenir la riquesa del nostre idioma. Al meu poble, per exemple, acotxar-se és una altra cosa

Núria Talavera ha dit...

a casa sempre ens acotxem, fins i tot pensava que "tapar-se" era un barbarisme... sempre n'aprenc alguna, quan et visito, Joan :)

Clidice ha dit...

jo ja no m'acotxo, perquè amb el nòrdic em fa molta angúnia. Ve a ser una mica com la confusió absoluta que hi ha ara entre el "posar" i el "ficar". No sé pas que dir-te'n :(

Cesc ha dit...

Hi ha un fotimer de mots i expressions que es perdran: oi?, esverar-se, no...pas, eixerit, llefre, llamenc, llaminadura, llepolia, moixoni!, esglai, esglaiar, etcètera etcètera.

Per sort, sempre hi ha alguna persona sensible que les fa viure.

Joan Calsapeu ha dit...

Jesús, em tens intrigat: ¿que vol dir "acotxar-se" al teu poble? ¿És el que m'imagino?

Núria, jo aprenc coses de tu. Deu ser que ens acotxem (que al Maestrat vol dir: "dues o més persones, avenir-se, concordar-se mútuament").

Montse: ¿confusió absoluta?; ¿per què? Si "posar" vol dir 'col·locar' i "ficar" vol dir 'posar a dins', ¿on és la confusió?

Cesc: llefec i llefuc, malicós, maliciar, de maljust, fal·lera, haver de menester, voliaina, vianda, enganyamarits, portaplatets, surar, eixorivir, esbellussat, escaure's, de precís, tocatardà, surar, ballar els goigs de sant prim, mirar-ho tot pel forat del ral...

Núria Calsapeu ha dit...

Ai Joan!Si t'explico la d'expressions que jo utilitzo parlant a les aules de tercer i quart d'ESO de Vilassar de Mar i se'm queden mirant com si fós els parlés en rus..no fa masses dies els hi vaig dir a unes noies que deixéssin de fer safareig!i, evidentment els hi vaig haver d'explicar el significat.Moltes vegades tinc la sensació que dóno classes de català en comptes de classes de dibuix..!ànims que pel Baix Maresme parlen fatal però una servidora no perd l'esperança.
I, evidentment jo m'acotxo.

Joan Calsapeu ha dit...

Núria... ¿com vols que sàpiguen què vol dir "fer safareig" si no saben què és un safareig? ¿Que no ho saps, amb qui te les heus?

Una abraçada!

Anònim ha dit...

Jo també faig servir la paraula acotxar! I també cal a dir que els meus fills no l'utilitzen! Snif!

sacaries ha dit...

a Herbers, als Ports, cotxar o acotxar és agarrar un xiquet/a contra el pit i la cara, abraçar-lo tot i posant-li algo d'abric; diguem que cotxar és abraçar un xiquet/a contra el pit per a protegir-lo
www.herbers.cat

Mercè ha dit...

al Pla de Santa Maria també acotxem als nostres fills, posem la roba del llit ben apretadeta al cos i desprès els diem bona nit amb un petó.

Anònim ha dit...

Doncs al Priorat, acotxar-se o aixonar-se també vol dir ajupir-se.
Acotxa't que t'obriràs el cap.
Aquest xiquet tot lo dia va acotxat per terra.
Hi ha un moixò que a cada moment fa el gest mecànic de preparar-se per saltar i no ho fa que es diu cotxa.