Acotxar

Quan era un nen i em ficava al llit, a l’hivern, ma mare m’acotxava: girava el llençol sobre la pila de mantes, em tapava fins al nas, em feia un petó o m’acariciava els cabells, deia bona nit i apagava el llum. Era un moment tendre i important. Ara jo repeteixo la mateixa operació quan poso a jóc la meva gran, només que la pila de mantes ha estat substituïda per una funda nòrdica, i en comptes de practicar aquella retirada fulgurant ara faig companyia una estona a la menuda.

Però quan és ella qui s’avança a posar les paraules, no diu “acotxa’m”, sinó “tapa’m”. I la mosca que em puja al nas. Si sempre li dic el primer verb, ¿per què ella només fa servir el segon? I m’ensumo que a l’escoleta, quan la posen a fer la migdiada, la tapen. Cosa que no és pas delictuosa (“Bona nit i tapa’t”, diem volent dir que s’ha acabat el bròquil): és que em dol constatar que la meva filla no aprèn les paraules minoritàries que li ensenyo. I és que, efectivament, acotxar ha esdevingut un mot minoritari, per no dir en via d’extinció. Ho he comprovat fent una breu enquesta a dues aules d’ESO, el resultat de la qual és el que segueix: en un grup de primer (tenen dotze anys), 2 alumnes saben el verb i el diuen, i 14 no saben pas què significa; i en un grup de tercer (catorze anys), 4 alumnes saben la paraula però no l’han dita mai, i 10 no l’han sentida mai ni saben què vol dir. Val a dir que la majoria d’aquests vailets són catalanoparlants i veïns d’Arenys de Mar.

Sí, ja ho sé. Em direu que acotxar comparteix la mateixa planeta que milers de vocables catalans. I és cert: el destí de tots els mots catalans que no tenen un germà bessó en espanyol és l’abandonament. Cosa que no és una predicció, ni un auguri, ni un perill: és una realitat present, irreversible en molts casos i consumada en molts d’altres. Quan, d’aquí uns anys, els últims catalanoparlants abandonin la llengua avial per abraçar la de Rosa Díez, ni se’n temeran. Perquè, en el pas de l’una a l’altra, no notaran cap diferència.