El vespre s’ha posat en els carrersi les pupil·les d’alguns aparadors
ens miren amb el cristal·lí cansat.
Ara i adés projectes dues ombres
(l’una més espessa que no l’altra),
t’atures i et meravelles del prodigi.
I no sé com dir-te que no pot esser
altrament, perquè una ombra la fas tu
i l’altra (la més tènue) és feta d’un amor
que regalima, que fa olor de pare i s’ajaça
als teus peus perquè juguis a empaitar-la
i vol que te la quedis per sempre.
3 comentaris:
Joan, no saps prou com m'ha agradat aquest vers teu que parla d'un amor que fa olor de pare. Tant que ha donat peu al meu apunt d'avui: http://castellsdecartes.blogspot.com/2010/02/lolor-del-pare.html
Una abraçada!
Una abraçada, Ricard! I per molts anys. El teu pare se'l veu codolenc i apersonat, de bona teia; fet per a resistir i durar.
Molt bo, Joan, espero que algun dia pugui llegir un poemari teu publicat. Segur que la cosa està al caure.
Salut,
S.
Publica un comentari a l'entrada