Dues ombres

El vespre s’ha posat en els carrers
i les pupil·les d’alguns aparadors
ens miren amb el cristal·lí cansat.

Ara i adés projectes dues ombres
(l’una més espessa que no l’altra),
t’atures i et meravelles del prodigi.

I no sé com dir-te que no pot esser
altrament, perquè una ombra la fas tu
i l’altra (la més tènue) és feta d’un amor

que regalima, que fa olor de pare i s’ajaça
als teus peus perquè juguis a empaitar-la
i vol que te la quedis per sempre.