dijous, 8 d’octubre del 2009

Pardal de moro i caramel·lo de bruixa

Ahir us vaig mostrar dues lexicalitzacions antigues i suggerents: l’aigua groga i l’oli de neu. Uns dies abans, l’Albert Pla retreia el braç de gitano, l’esperit de vi i l’argent viu. Metàfora, poesia i sensualitat encapsulats dins un sintagma nominal. El geni de la llengua i el del poble quan s’acaricien i treuen espurnes. L’aplec de dos noms, o d’un nom i un adjectiu que banderegen un tros llampant d’imaginari popular, com un nen que fa voleiar un estel. I és trist constatar com estan d’estabornits ambdós genis, sobretot el primer. Us proposo de fer una passejada pel país de les lexicalitzacions (o sintagmacions) catalanes, i ja em direu vosaltres si avui generem peces així.

Les bruixes i els dimonis protagonitzen molts d’aquests sintagmes nominalitzats: la llet de bruixa (‘lleteresa’); el caramel·lo de bruixa (‘herba queixalera’ a Eivissa); també a Eivissa, l’empelt de bruixa (o escopida de gegant), que és un creixement desmesurat qua apareix a la part aèria d’alguns arbres o arbusts; a Mallorca, una persona molt lletja és un ‘motlle de fer dimonis’; i hi ha plantes infernals, com el safrà del diable.

El moros i els sants han estat font d’inspiració constant per als sintagmadors. Dels primers n’hi ha un bé de Déu: el meló de moro (o d’Alger), la figuera de moro, el pardal de moro (que és un peix i també un invertebrat subaquàtic de l’espècie Holoturia fusus), l’all de moro (o de bruixes), el blat de moro i d’altres; d’altra banda, les liliàcies allotgen una bona part del santoral: les llàgrimes de Santa Teresa, les de Sant Pere i les de Sant Josep; els lliris de Sant Antoni, de Sant Bru, de Sant Pere i de Sant Joan; la vara d’Adam i la de Sant Josep, la vareta de la mare de Déu, i altres lliris consagrats.

Les monges i els frares protagonitzen manta perífrasis, com ara la de l’enciamet de caputxí (‘morritort’), el pet de frare (Calendula officinalis), el frare cugot i el d’estepa (són plantes); així mateix hi ha les prunes mallorquines de frare llarg, vermell i verd; i el pet –que tocava ser pit– de monja, i quan una menjua és molt bona diem que és 'teta de monja'. A València, frare també vol dir ‘porció d’esperma despresa que fa una taca’.

La fisiologia és objecte de metàfores delitoses (sobretot a Mallorca), com l’ansa del coll (la vèrtebra cervical que uneix el cap amb l’espinada), els peus d’apòstol (molt grossos), el nas d’apagallums, la caixa de les eines (el paquet masculí); el canó de les sopes (l’esòfag) o la caixa de Sant Pere (el cap). Posats en la fisiologia, els pets donen nom a força bolets (pet de llop, pet del diable i pet de bou) i a algunes plantes (el pet d’ase), usurpen el lloc dels peus a la frase feta pets a fúger! (al Rosselló), parlen d’infants consentits (un pet aviciat) i designen els llepets o llepades (pet merder) que acoloreixen els calçotets; i, a més, hi ha qui té un pet de cuixes (‘cuixam’).

No cal dir que el món vegetal és ple a vessar de tendresa, de suggestions antigues i de referents bíblics, com la figa de coll de dama, el cirerer del bon pastor (arç blanc), l’herba de Santa Maria (herba queixalera), els didalets de la Mare de Déu (lligabosc) i la corona de Sant Cristo (l'Euphorbia milii a Eivissa). I que el regne animal és poblat de salvatgines literàries –o no– com la gallineta cega o del cel (val., marieta), la castanya de mar (garota), el gat mesquer, la rata cellarda, la cuca molla o la terrible cuca fera.

Si heu arribat fins aquí, feu un pet, caragoleu-lo i engegueu-lo a cal moro.

4 comentaris:

Clidice ha dit...

Així recollides totes aquestes paraules si que fan efecte. Per cert, els pets es "tiren"?

Ricard Garcia ha dit...

M'agrada molt llegir-te, Joan, i els dies que com avui estàs malalt de llengua, encara més. Un apunt magnífic!

Anònim ha dit...

Usar la llengua és fer poesia, si bé és cert, que la fem sense saber-ho per necessitat. I clar, poesia i necessitat semblen termes oposats. Però si ens parem a pensar-ho, les millors metàfores són anònimes i ni les identifiquem. Un post entretingut i que provoca.

Joan Calsapeu ha dit...

Clídice, tens tota la raó: en català els pets el fem. Ja ho he esmentat. Gràcies!

Ricard, a mi també m'agrada molt llegir-te: els teus textos no semblen fets per caminar-hi, sinó per jeure-hi. Gràcies!

Vidapervida, hi ha una paraula per designar aquestes metàfores que, de tan assumides que les tenim en el llenguatge comú, ens passen per alt: catacresi. Quina paraulota, no?: sembla que s'hagi trencat qualque cosa. Gràcies i una abraçada!