Pardal de moro i caramel·lo de bruixa

Ahir us vaig mostrar dues lexicalitzacions antigues i suggerents: l’aigua groga i l’oli de neu. Uns dies abans, l’Albert Pla retreia el braç de gitano, l’esperit de vi i l’argent viu. Metàfora, poesia i sensualitat encapsulats dins un sintagma nominal. El geni de la llengua i el del poble quan s’acaricien i treuen espurnes. L’aplec de dos noms, o d’un nom i un adjectiu que banderegen un tros llampant d’imaginari popular, com un nen que fa voleiar un estel. I és trist constatar com estan d’estabornits ambdós genis, sobretot el primer. Us proposo de fer una passejada pel país de les lexicalitzacions (o sintagmacions) catalanes, i ja em direu vosaltres si avui generem peces així.

Les bruixes i els dimonis protagonitzen molts d’aquests sintagmes nominalitzats: la llet de bruixa (‘lleteresa’); el caramel·lo de bruixa (‘herba queixalera’ a Eivissa); també a Eivissa, l’empelt de bruixa (o escopida de gegant), que és un creixement desmesurat qua apareix a la part aèria d’alguns arbres o arbusts; a Mallorca, una persona molt lletja és un ‘motlle de fer dimonis’; i hi ha plantes infernals, com el safrà del diable.

El moros i els sants han estat font d’inspiració constant per als sintagmadors. Dels primers n’hi ha un bé de Déu: el meló de moro (o d’Alger), la figuera de moro, el pardal de moro (que és un peix i també un invertebrat subaquàtic de l’espècie Holoturia fusus), l’all de moro (o de bruixes), el blat de moro i d’altres; d’altra banda, les liliàcies allotgen una bona part del santoral: les llàgrimes de Santa Teresa, les de Sant Pere i les de Sant Josep; els lliris de Sant Antoni, de Sant Bru, de Sant Pere i de Sant Joan; la vara d’Adam i la de Sant Josep, la vareta de la mare de Déu, i altres lliris consagrats.

Les monges i els frares protagonitzen manta perífrasis, com ara la de l’enciamet de caputxí (‘morritort’), el pet de frare (Calendula officinalis), el frare cugot i el d’estepa (són plantes); així mateix hi ha les prunes mallorquines de frare llarg, vermell i verd; i el pet –que tocava ser pit– de monja, i quan una menjua és molt bona diem que és 'teta de monja'. A València, frare també vol dir ‘porció d’esperma despresa que fa una taca’.

La fisiologia és objecte de metàfores delitoses (sobretot a Mallorca), com l’ansa del coll (la vèrtebra cervical que uneix el cap amb l’espinada), els peus d’apòstol (molt grossos), el nas d’apagallums, la caixa de les eines (el paquet masculí); el canó de les sopes (l’esòfag) o la caixa de Sant Pere (el cap). Posats en la fisiologia, els pets donen nom a força bolets (pet de llop, pet del diable i pet de bou) i a algunes plantes (el pet d’ase), usurpen el lloc dels peus a la frase feta pets a fúger! (al Rosselló), parlen d’infants consentits (un pet aviciat) i designen els llepets o llepades (pet merder) que acoloreixen els calçotets; i, a més, hi ha qui té un pet de cuixes (‘cuixam’).

No cal dir que el món vegetal és ple a vessar de tendresa, de suggestions antigues i de referents bíblics, com la figa de coll de dama, el cirerer del bon pastor (arç blanc), l’herba de Santa Maria (herba queixalera), els didalets de la Mare de Déu (lligabosc) i la corona de Sant Cristo (l'Euphorbia milii a Eivissa). I que el regne animal és poblat de salvatgines literàries –o no– com la gallineta cega o del cel (val., marieta), la castanya de mar (garota), el gat mesquer, la rata cellarda, la cuca molla o la terrible cuca fera.

Si heu arribat fins aquí, feu un pet, caragoleu-lo i engegueu-lo a cal moro.