Les 'Elegies' de Teresa Colom

Déu va crear la dona per posar fi al caos de l’home. No sé què faríem sense elles. Estan en tot. Pensen en elles, en nosaltres, en la casa, en els fills… i encara tenen neurones disponibles per aprendre llengües, fer de sociòlogues, d’economistes, i més coses i tot. Les dones em meravellen. Ara fa poc, una amiga d’Ella ha pensat en mi [!] mentre era a Andorra i m’ha comprat les Elegies del final conegut (Abadia editors, Maçaners, 2005), el tercer poemari de la Teresa Colom. Compra que en ser a casa s’ha convertit en regal. No em mereixo les dones que m’envolten.

El juliol de l’any passat, en el Poesia i + de Caldes, la Teresa va recitar una de les elegies (la VIII). Ara les he pogut llegir totes, i he xalat. És impressionant el creixement que ha fet la poesia de la urgellenca en pocs anys. D’aquests versos (“Digue’m una sola vegada que t’esperi i quan hagin passat massa nits deixaré de comptar les nits”) a aquests altres (“No hi ha flors equivocades perquè la seva consciència no els permet respostes més grans que la seva vida”) hi ha el pas de la tentina blana a la solidesa de la gran poesia. La llum amable que hi havia en els versos de Colom s’ha fet matèria que s’interroga.

Les nou elegies parlen –dit a l’engròs- de la dificultat d’existir, lligada a la gran dificultat de donar raó de l’existència. Colom constata que és la vida mateixa qui s’encarrega de respondre’ns, que la mort aclareix els darrers dubtes, i en els versos hi fa ballar l’angoixa dels qui vivim encadenats a unes preguntes que probablement no són les nostres preguntes. A l’eixida de tot plegat hi ha l’afirmació radical de la llibertat i de la vida. La Teresa Colom “fàcil” queda enrere. Les Elegies demanen més esforç que no pas aquells llibres primerencs de l’andorrana, però la recompensa és més gran. Perquè ara la seva veu -el llibre va acompanyat d'un CD- és com una onada que esquitxa per dins, estameneja i somou fonaments. Una delícia intel·ligent.