Té raó la Care Santos quan diu que “estem vivint el moment de la narrativa del jo” i que ara “ve de gust explorar aquest nou camp i deixar de banda la ficció pura”. Aquest tirat juga a favor dels dietaris, que a casa nostra han assolit una qualitat extraordinària (els d’Enric Sòria i Ramon Guillem són impagables, com ho foren els de Josep Pla i Marià Manent).
Ahir vaig enllestir la lectura del Dietario voluble (Anagrama, 2008) d’Enrique Vila-Matas, i m’ha sabut greu consumir l’última pàgina, perquè hauria volgut que no s’acabés mai. El llibre abasta els tres últims anys (2005-08) del quadern de notes personal de l’escriptor barceloní, una part de les quals ja van ser publicades a l’edició dominical d'El País de Catalunya. El volum és magnífic. El dietari sorgeix sobretot de l’experiència lectora de Vila-Matas, és el llibre d’un lector-que-escriu i que intenta entendre el món recolzant-se en una pila d’autors que li fan companyia (Erasme, Montaigne, Flaubert, Pessoa, Kafka, Roth, Bolaño, Gracq, Tavares, Borges, Murakami, etc.). Fidel al seu estil híbrid, Vila-Matas juga a esborrar la frontera entre realitat i ficció, entre biografia i literatura, entre la vida i els llibres -però això ho diu tothom: és un tòpic.
Potser ja no és tòpic dir que Vila-Matas posa la seva immensa cultura literària al servei del plaer i la intel·ligència del lector. Amb una prosa amable -que de vegades recorda la de Calders-, amb calidesa, l’escriptor ens guia dins un territori que és alhora personal i de tots, un arxipèlag de llibres en un oceà d’estupidesa –la profecia de Flaubert feta realitat–, i ens convida a sobreviure nedant d’illa en illa.
Avui, a BCN
Fa 10 hores
6 comentaris:
Jo estic a punt d'acabar-lo, només em queda l'any 2008. V-M no deceb mai.
Mai. V-M interpreta una simfonia d'idees que fiblen i ens remouen. En haver-lo llegit, el seu 'Dietario' roman i bull, és com un llevat que fa créixer el pa i el fa més bo. La prosa de V-M ens interpel·la de ple. Per exemple, jo ara he de canviar de casa i aquesta frase del llibre m'ajuda a interpretar la pena que sento: "El interior de nuestra casa tiene siempre un antiguo y obsesivo paralelismo con el de nuestro cerebro".
Més llibres, més lliures té uns quants llibres, de V-M, comentats.
Imma
Gràcies, Imma. Buscaré els comentaris.
Dec ser més ruc que no l'altra gent al món. Qui entén els barcelonins? No pas jo!
Fan propaganda d'un maleït botifler, i tots tan amples!
Són l'únic protestant, o és qui ningú amb dos dits de cervell ja no es cura de fer cap cas dels barcelonins "híbrids", és a dir, aixarnegats?
Em sembla que també ho hauré de deixar córrer jo, car...
Quin fàstic, tu!
Anònim, no ho ets, ruc -al contrari. Però crec que ets injust: fas unes consideracions ideològiques que no puc compartir, i a més les poses per damunt de la literatura.
Publica un comentari a l'entrada