Vall de Bianya I

La vall de Bianya, al ponent de la Garrotxa, és una donzella nua ajaguda panxa enlaire. És l’efecte que m’ha fet aquest cap de setmana, que hi hem sojornat. Enmig, el fondal del ventre, i tot al voltant una desfilada de turons esmussats (i qualque piràmide de forest), com una anatomia de pits i de còccixs, de clavícules, muscles i genolls, tot d’una verdor atapeïda i clapada ça i lla dels colors de la tardor. Sí, els turons de la vall de Bianya són com les sines d’una noieta, el paroxisme d’un paisatge de sensualitat apol·línia.

La vall de Bianya és un espai net i diàfan. Allà on viatgen, els ulls troben un recer on reposar. És un lloc on la naturalesa s’assossega i es celebra alhora. Els bladars (ara verds, adés pallencs), els boscos que s’enfilen compactes pels pujols, les carenes com onades que banderegen sota el cel, els masos superbs de planta quadrada, s’apleguen com si fossin un miratge clos dins una bombolla. Perquè tanta bellesa costa de creure. Avesats com estem a l’amuntegament de lletjor i a l’estridor de tota mena (urbana, viària, industrial…), el bell equilibri de la vall de Bianya sembla que no pugui ser. La relació tràgica que tenim amb el territori muda aquí en cordial empara uterina, car la terra ens agombola i ens afilla.

Penso que aquest espai devia ser molt del gust dels noucentistes, per tal com tot sembla posat aprimoradament al seu lloc i la vall sencera alena amb serenitat i placidesa, instal·lada tota ella en un recés de classicisme vegetal. Hom diria que la vall batega amb el ritme cardíac d’un atleta, sense voler però competir amb ningú. Com si Bianya fos una prolongació de l’Empordà i en qualsevol moment hagués d’aparèixer el vell Asclepi en un revolt de carretera, fent autoestop.