Amb setze anys, servidor tenia tres ídols: Lev Trotski, Jon Idígoras i Joan Brossa. Qui ha resistit millor el pas del temps és el tercer. El vaig conèixer: el van portar a l’institut, li vaig mostrar uns poemes visuals meus amb un full en blanc al final i li vaig demanar que hi guixés alguna cosa, i ho va fer –em sembla que va posar un fanalet vermell i no sé què més (a saber què se n’ha fet, del meu recull amb colofó brossià...).
Ahir va fer deu anys que Joan Brossa se’n va anar, després de publicar una mala fi de llibres (130!) i deixar-ne alguns d’inèdits –com El dia a dia i Sumari astral–, que s’han publicat pòstumament. L’enyorem. Però els seus llibres fan molta companyia, i la veritat és que l’univers brossià (la màgia, la unglada, el joc, l’humor, la nuditat expressiva, la no-acceptació de fronteres entre gèneres, la metasèmia, el fragor de l’evidència...) és més viu que mai. Brossa era un esmolet de paraules i de mirades. Els seus mots il·luminen la substància de les coses, i les seves coses fan llum sobre la màgia dels signes. L’univers i els signes de l’univers dits alhora amb eloqüència insòlita.
El llegat de Brossa és visible en una infinitat d’artistes plàstics, poetes de tota casta i pelatge, dissenyadors, publicistes i exploradors varis de la creativitat humana -l’èxit de l’Ablogcedari ho mostra i demostra. Brossa és com un volcà en erupció permanent que du molt lluny les seves brosses i inspira les generacions més joves. És un clàssic, doncs. “Vaig traient la pols del llenguatge”, fa un vers del poeta. Brossa en va treure molta, de pols, i gràcies en part al seu mestratge podem presumir d’una literatura polida i alta.
(Ah, per cert: Bon any 9.)
IS DIFFERENT
Fa 34 minuts