dimecres, 31 de desembre del 2008

Que t'enyorem, Joan (Brossa)

Amb setze anys, servidor tenia tres ídols: Lev Trotski, Jon Idígoras i Joan Brossa. Qui ha resistit millor el pas del temps és el tercer. El vaig conèixer: el van portar a l’institut, li vaig mostrar uns poemes visuals meus amb un full en blanc al final i li vaig demanar que hi guixés alguna cosa, i ho va fer –em sembla que va posar un fanalet vermell i no sé què més (a saber què se n’ha fet, del meu recull amb colofó brossià...).

Ahir va fer deu anys que Joan Brossa se’n va anar, després de publicar una mala fi de llibres (130!) i deixar-ne alguns d’inèdits –com El dia a dia i Sumari astral–, que s’han publicat pòstumament. L’enyorem. Però els seus llibres fan molta companyia, i la veritat és que l’univers brossià (la màgia, la unglada, el joc, l’humor, la nuditat expressiva, la no-acceptació de fronteres entre gèneres, la metasèmia, el fragor de l’evidència...) és més viu que mai. Brossa era un esmolet de paraules i de mirades. Els seus mots il·luminen la substància de les coses, i les seves coses fan llum sobre la màgia dels signes. L’univers i els signes de l’univers dits alhora amb eloqüència insòlita.

El llegat de Brossa és visible en una infinitat d’artistes plàstics, poetes de tota casta i pelatge, dissenyadors, publicistes i exploradors varis de la creativitat humana -l’èxit de l’Ablogcedari ho mostra i demostra. Brossa és com un volcà en erupció permanent que du molt lluny les seves brosses i inspira les generacions més joves. És un clàssic, doncs. “Vaig traient la pols del llenguatge”, fa un vers del poeta. Brossa en va treure molta, de pols, i gràcies en part al seu mestratge podem presumir d’una literatura polida i alta.

(Ah, per cert: Bon any 9.)

dimarts, 30 de desembre del 2008

Homenatge a Joan Brossa

Escriure la paraula «caminar» al davall de la sabata, a sorramot, i caminar-la fins que el mot s’esborri; que llavors el peu s’aturi, i que romangui immòbil fins que algú hi escrigui de nou el verb.

dilluns, 29 de desembre del 2008

El Registre Civil, contra el català

El Registre Civil de Mataró, si més no. Avui al matí ens hi plantem dona, filla i servidor per a fer un tràmit de poca importància i ens fan a mans dos impresos: el primer és per jurar o prometre que no hi ha res que ens privi de contraure matrimoni; el segon conté les instruccions per tramitar l’expedient previ a la consumació del casori civil. Tots dos fulls són en espanyol. Els demanem en català i ens diuen que no en tenen. Mira que bé. El consol és que ens deixen triar l’idioma de la "boda": hi ha una casella per a l’opció Castellano i una altra per a l’opció Autonómico. Ves, la nostra llengua és anòmica: ja se sap que no tenim entitat ni identitat, i si en tenim cal amagar-la, no fos cas.

Emperò, ni ens consolem ni ens conformem. Formalitzem una queixa a l’Oficina de Garanties Lingüístiques i m’afanyo a redactar aquesta nota. Ja sé que ni l’una cosa ni l’altra no serveixen de res, però d’alguna manera m’he d’esbravar, no? Almenys així deixem constància del que molta gent fa veure que no sap: 1) que el Registre Civil es passa per l’arc de triomf la Llei de política lingüística (art. 13.2: "Tothom té dret a relacionar-se amb l'Administració de Justícia en la llengua oficial que esculli, i a ésser-hi atès."); 2) que les lleis que protegeixen la llengua catalana serveixen per mocar-se, i 3) que el Govern de fireta que tenim no empara els il·lusos que intentem viure en català a Catalunya.

diumenge, 28 de desembre del 2008

No-res

No sóc el que penso, perquè el que penso és exterior a mi. No sóc les meves emocions, perquè les emocions són fugaces. Sóc els meus sentiments. Però els sentiments muden, experimenten metàboles de tota mena (fan giravolts imprevisibles i sobtats, estan subjectes a estrips i trencadures, tenen daltabaixos...). És per això que no sóc res. Però ja no m’importa -vet aquí la novetat.

Plou

“Plou, aquesta tarda freda d’hivern trist, com si hagués plogut, així de monòtonament, des de la primera pàgina del món. Plou, i els meus sentiments, com si la pluja els fes ajupir, giren llur mirada rude cap al terra de la ciutat, per on corre una aigua que res no alimenta, que res no renta, que res no alegra. Plou, i jo sento sobtadament l’opressió immensa de ser un animal que no sap què és, que somnia el pensament i l’emoció, encongit, com dins un tuguri, en una regió espacial de l’ésser, content d’una mica d’escalfor com d’una veritat eterna.”

(Fernando Pessoa, Llibre del desassossec, Q. Crema, p. 378-379)

dissabte, 27 de desembre del 2008

El ver evangeli

Desenganyeu-vos: no hi hagué epifania. Els reis mai no van arribar a Betlem: s’extraviaren en el desert –allò de l’estrella és una falòrnia. De primer es van quedar sense carn i sobrevisqueren amb dàtils. Després van racionar l’aigua. Quan es van acabar els dàtils es van menjar els camells. Quan la carn d’origen animal va ser exhaurida, els reis van ordenar el sacrifici d’una tria de patges per devorar-los, però els escollits van pactar amb els matancers l’occisió dels mags, comesa que van dur a terme amb lentitud i plaer, en atenció al tracte que ses majestats els havien dispensat fins aquell moment. La màgia amb prou feines els va servir per mitigar el dolor de les amputacions progressives (ara un braç, suara l’altre, després les cames, tot seguit penó i dídims...), fins que van deperir de la pena de veure’s cruelment escuixats, més que d’altra cosa. Arribats a l’eixida de l’infern, els supervivents van ser presa d’una guarda de lladres i assassins -dels quals no servem bíblica memòria- i perquè oposaren resistència els van segar la llengua i els buidaren els ulls amb culleretes, molt abans de decapitar-los, i les seves despulles van ser ofrenades a les bèsties del desert.

Altrament no s’entendria tot el que va venir després.

divendres, 26 de desembre del 2008

'Les terrasses d'Avalon', de Miquel Cardell

En La faula del mallorquí Guillem de Torroella (s. XIV), el protagonista fa una passejada a cavall de la vall de Sóller fins al port de Santa Caterina, on descavalca, i a prop de terra veu un bony que sembla un escull; encuriosit, s’hi enfila, i el gep resulta ser el llom d’una balena, que s’afua mar endins sense que el pobre Guillem pugui reaccionar; i a la nit, després de recórrer més de cinc-centes milles, arriba a l’illa d’Avalon, on un palafrè condueix Torroella fins al palau on habiten el rei Artús i les seves germanes Amor, Valor i Morgana; el rei està malalt i trist perquè els homes vils i avars senyoregen el món, i els homes d’esperit coratjós no poden fer bones accions perquè estan lligats de mans.

Set segles més tard, un altre mallorquí, Miquel Cardell (Llucmajor, 1958), recrea el mite mediterrani del rei Artús en els versos de Les terrasses d’Avalon (Moll, 2008). Però ara Avalon no és tan enfora –en la Faula de Torroella se situava clarament a Sicília–, perquè té la forma de Mallorca. “Avalon –diu Cardell– representa un compàs d’espera, aquell indret on el rei Artús romangué esperant per a poder tornar a la seva terra.” L’illa artúrica és, doncs, una màscara-mite que el poeta usa “per fugir dels excessos sentimentals”; i és que els mites, diu Cardell, “t’ajuden a arribar a l’universal, a allò que uneix l’escriptor amb el lector”.

Així doncs, allò que es veu a les terrasses estant no és ni Avalon, ni Sicília, i tampoc és ben bé Mallorca, sinó els ponts invisibles que uneixen el paisatge amb els molls del poeta i les veritats que hi recalen: la indomtabilitat de la llengua, el poder misteriós de la poesia, la força de les dignitats atrinxerades, l’escalf de la memòria, la urgència de l’amor, la set de llum, el temps que ens afaiçona, l’ànsia de sentir ahistòricament... Vuit anys després de Sota la volta de ferro, Cardell ha revingut amb un poemari esplèndid a través del qual tinc el goig de conèixer-lo. “La majoria dels meus amics no m’han llegit mai”, diu Cardell. Ells que s’ho perden. Jas un esquit de Les terrasses:

Poètica

Hi ha un curt espai de temps
entre el bleix de l’incendi i el moment
que s’encenen plegades centenars de finestres,
un lapse sadoll d’ànsia
que es presta a l’habitatge.

dimecres, 24 de desembre del 2008

El cosinet andalús

“I llavors va fer el mateix que havia fet amb el terròs de l’hort: el va desfer dins el puny. Ho va fer amb força, perquè va serrar les dents i tot. [...] Quan va esquinçar l’embolcall per treure’n el polvorón, i tement jo que el pastisset hagués quedat convertit en un grapat de pasta farinosa i fosca a punt d’escampar-se per terra, damunt la catifa ben aspirada del menjador, la sorpresa va ser considerable: allò de dins havia adquirit una forma de bunyol, encara més lletja que la forma original, però havia quedat ben compactat, havia guanyat consistència. Una consistència –com va apuntar el cosinet– típicament de galeta.”

Aquesta lliçó sobre la ingesta de mantegades –em temo que la paraula catalana no reïx a suggerir la textura del pastisset com ho fa el mot original– és un fragment d'El cosinet andalús, un conte de Nadal amb què Jordi Llavina m’acaba de felicitar les festes. És la “postal” més elaborada i bella que he rebut. Acompanyen el text una col·lecció de rostres enfredorits de catalans que ho són de fa poc i que, com el cosinet andalús amb els polvorones, tenen moltes coses per ensenyar-nos. Gràcies, Jordi. Bon Nadal i venturós 2009.

Felicitació i desig que faig extensius a tots els que llegiu aquestes retxes.

dimarts, 23 de desembre del 2008

Lucidesa inútil

La lucidesa està bé, però generalment no serveix de res. Constatar-ho és, segons Steiner, una de les raons (possibles) de la tristesa del pensament. Moltes vegades no tenim raó; però quan sentim que en tenim, o quan, mirant enrere, sabem que en teníem, això no ens fa pas feliços. Més aviat al contrari.

Recordo quan, el 2004, els de la colla ens vam trobar a casa d’un de nosaltres per seguir la nit electoral. Eren les eleccions espanyoles i les enquestes no apuntaven cap favorit: tant podien guanyar els uns com els altres. Va guanyar el PSOE. Els meus amics se’n van alegrar: deien que a partir d’aquell moment s’afluixaria la tensió anticatalana i alenaríem més tranquils. La meva va ser l’única veu dissonant: vaig argumentar que un govern del PSOE era el pitjor que li podia passar a Catalunya, que ara el llop amable prenia el relleu del llop feroç, que les falagueries enganyoses de l’enemic fan que a Catalunya s’abaixin les defenses, i que és llavors quan, encantats, esmaperduts, encaixem més gols. El meu pessimisme i jo estàvem sols: tots em trobaven malavidós i suspicaç en excés.

Just un any després els meus amics em donaven la raó, i ara encara se’n recorden. Però em serveix de ben poc, haver-la encertat. No puc lluir la lucidesa perquè si ho feia pecaria de vanitat. A més, no l’he sabuda encomanar, la perspicàcia. A les següents eleccions espanyoles, després d’humiliar i maltractar Catalunya com ningú havia fet mai des del franquisme, el PSC-PSOE va treure al nostre país estrany el millor resultat de la seva història: 1.688.532 vots i vint-i-cinc diputats en el Congrés –que ara tothom ha vist per a què serveixen.

dilluns, 22 de desembre del 2008

Deficients verbals

Pensem amb paraules. Ergo els deficients verbals no poden menjar gaires sopes. La possessió d’un repertori lèxic extens no garanteix un pensament assertiu, però n’és la condició necessària. Els nostres avis s’expressaven -o s’expressen- amb un amàs de paraules, girs i frases fetes que els permetien controlar sòlidament el seu món. Ningú no els mullava el nas de saliva. De vegades ballaven els goigs de Sant Prim, sí, però eren rics de paraules, la sabien llarga i tenien un remei per a cada soscaire.

En Jordi Roldós i en Josep Radó, al llibre Quan Llavaneres era un poble, conten un pas del meu avi que il·lustra això que he dit. Us el resumeixo. En Cabot era pagès i marmanyer, i tenia el costum de dir “manoi, manoi” pertot. Dos cops per setmana anava al Born, on sempre hi havia personatges que buscaven pagesots per poder-los fotre. Un dia el van abordar dos bergants i li oferiren de muntar un negoci, i per envescar-lo el van convidar a esmorzar. “Ai manoi, manoi... ¿i farem calers?”, demanava el meu avi. I ells que sí, que molts. El dia següent que baixà a Barcelona es va repetir l’escena, amb un esmorzar de forquilla i ganivet a compte dels belitres. I això durà ben bé quatre o cinc setmanes.

Fins que un dia arribà de nou en Cabot i els afaitapagesos, que es pensaven tenir-lo a punt de pastora mia, el convidaren a esmorzar, i quan va tenir la panxa plena el meu ancestre digué: “Ai, manoi, manoi. ¿En farem molts de calerons, eh?” “Sí -van fer ells-, però vostè ha de posar sis mil pessetes...”. I en Cabot els va enflocar: “Oh, haver començat per aquí!... ai, manoi, manoi... Això ho heu de parlar amb la dona, que és la que porta els números a casa.”

divendres, 19 de desembre del 2008

Carta per adreçar a Swiss

Sant Tornem-hi, que era el patró de Sísif i ho és dels catalans. Ara Swiss. Que ningú faci carusses, car no passa res que no sigui previsible. Ca magre cria puces, o qui no té Estat rep per totes bandes fins que el deixen KO -que és el que volen fer amb nosaltres. Mentre els catalans no fem l’únic pas que ens permetrà reprendre la dignitat, el respecte, la llibertat i el benestar a què tot ésser humà té dret (el de la independència), haurem de fer sobreesforços. Si estem descansats, bregar. Si estem cansats, bregar. Si n’estem farts, bregar. Perquè si no breguem, ens esborren del mapa. Per això us proposo un model de carta, en alemany i català, per demanar a Swiss que reposi les comunicacions en català en els vols amb origen o destinació a Catalunya. Si voleu, la podeu copiar i enviar-la aquí.

Sehr geehrte Damen und Herren,

Sie haben kürzlich entschieden, in Ihren Flügen von und nach Barcelona die katalanische Sprache nicht mehr zu verwenden. Diese Nachricht enttäuscht uns. Ihre Entscheidung ist legitim, doch wir halten sie für falsch und unerfreulich. Das Katalanische ist die ureigene Sprache Kataloniens und hat neben dem Spanischen offiziellen Status. Zudem ist Katalanisch unsere Landessprache: Die Aufnahme und Integration der Menschen, die sich in Katalonien niederlassen wollen, findet seit Jahrhunderten – auch heute noch – in dieser Sprache statt. Das Katalanische hält unser Volk zusammen, es ist das Rückgrat unseres eigenen Charakters. Mit Blick auf die Schweiz ist es nicht mit Rätoromanisch vergleichbar, sondern mit Italienisch, Französisch oder Deutsch. Und es ist eine der meistgesprochenen Sprachen Europas, trotz der Verfolgung, der es jahrhundertelang ausgesetzt war, und der ständigen Kampagnen radikaler Minderheiten gegen die katalanische Kultur. Die Mehrheit der Bevölkerung Kataloniens spricht Katalanisch, und jeder versteht es. Die Verwendung der katalanischen Landessprache durch Unternehmen wie Swiss ist ein Zeichen für Kultur, Bildung und Respekt, das die grosse Mehrheit der Katalanen zu schätzen weiss.
Vielen Dank.

“Distingits senyors i senyores de Swiss,

Hem rebut amb disgust la notícia que Swiss abandona l’ús del català en els vols que tenen Barcelona com a origen o destinació dels seus avions. És una decisió legítima que creiem, però, desencertada, i ens desplau. El català és la llengua pròpia de Catalunya, i és oficial al costat de l’espanyol. A més, el català és la llengua nacional de Catalunya, la llengua que durant segles –ara també– hem usat per acollir i integrar les persones que han decidit establir-se a Catalunya; és la llengua que cohesiona el poble català, la columna vertebral de la nostra personalitat diferenciada. El català no és com el romanx, sinó com l’italià, el francès o l’alemany de Suïssa. I és una de les llengües més parlades d’Europa, a pesar de la persecució secular de què ha estat objecte i de les campanyes constants que minories extremistes fan contra la cultura catalana. A Catalunya la majoria de la població parla el català, i tothom l’entén. L’ús de la llengua nacional de Catalunya per part de companyies com Swiss és un signe de cultura, d’educació i de respecte que la immensa majoria de catalans valorem i agraïm.

Moltes gràcies.”

dijous, 18 de desembre del 2008

De la felicitat

La felicitat és la quimera més cultural i alhora més personal del món. No se’n pot fer un receptari ni abraçar-la amb una equació -Eduard Punset ho ha intentat; segons ell, la felicitat és aquí:

Felicitat = E (M + C + P) / R + H*

Crec que la felicitat pròpia no es pot explicar, i la dels altres no es pot compartir. És com aquelles dones que com més les ignores més possibilitats hi ha que et facin cas. És un plaer projectat al buit en forma d’abstracció, que si t’atures a mirar-lo es fon com una bombolla de sabó.

Per anar bé, la felicitat hauria de ser una cosa impersonal. Com un jersei unisex que es dóna molt, que no engavanya els uns ni baldereja els altres, que s’adapta passadorament a la complexió de tothom. I que, un cop fixat el patró comú, cadascú el personalitza al seu gust.

Però no és així. Al cel de les oques no hi ha ànecs -ni totes les oques hi estan a pler. La felicitat és personal i intransferible. Tant és així que, quan fem feliç algú altre, la seva felicitat ens és estrangera: és una felicitat aliena que celebrem i ens plau; en rebem clarament els beneficis, però és tota altra que la nostra.

No som feliços junts. Ho som per separat.


*
E: Emoció al començament i al final del projecte.
M: Manteniment i atenció al detall.
C: Gaudi de la cerca i l’expectativa.
P: Relacions personals.
R: Falsos reductors (absència de desaprenentatge, recurs a la memòria grupal, interferència amb els processos automatitzats i predomini de la por).
H: La càrrega heretada.
(E. Punset, El viatge a la felicitat, Columna, 2006)

dimecres, 17 de desembre del 2008

Per què no estimo el PSC

“Tu no ens estimes, Joan”, em diu un militant del PSC. “Molt fina, l’observació”, responc. “¿I com voleu que us estimi?”. Miro d’explicar-li, amb poques paraules, el perquè del meu desamor. “Imagina’t que sóc una dona. Que ve un i em viola, i em clava una pallissa de ca. Quedo baldada físicament i psíquica: em deixa feta una piltrafeta. Jo que identifico l’agressor i el denuncio. Anem a judici. I allí, a la sala -com és lògic-, el meu agressor té un advocat que el defensa. L’advocat es diu PSC. I el seu client guanya el plet -com sempre, perquè els magistrats, lluny de ser imparcials, són hooligans del client del PSC. Servidora ja puc anar a judici tantes vegades com vulgui, que perdo sempre. I a més, pago les costes del judici. Per variar.”

No sé si li ha quedat clar.

dimarts, 16 de desembre del 2008

PSOES

Mireu què he trobat en el Diccionari de la llengua catalana de l’IEC:

Psoes: ‘Múscul parió situat en part a l’abdomen i en part a la cuixa.’

Uns músculs que ens toquen allò que no sona, vaja. En són dos que, l’un per ací, l’altre per lli, fan la mateixa funció. Avui que l’executiva del PSC ha decidit renunciar a l’ús dels seus vint-i-cinc diputats en el Congrés en favor d’un millor finançament per a Catalunya, és un dia bo per mostrar-vos la troballa. De valoracions formals de la feta ja n’hi ha moltes -i més que n’hi haurà-, entre les quals destaco la de Víctor Alexandre a El Singular Digital.

dilluns, 15 de desembre del 2008

Guia pràctica perquè els pares puguem llegir

Perquè els nens no ens deixen. Vet aquí el problema, i no pas que els fills no es facin lectors –amb tots els respectes deguts a en Joan Carles Gibrés i la seva Guia pràctica, que vaig trobar ahir (sospitosament) camuflada dins el diari. I és que ja n’hi ha prou de nens i de nenes i de puericultura i de pedagogia i de filioteràpia! ¿I nosaltres què? ¿Qui ens defensa? Us ho dic de seguida: jo. I ja que un atac no ha pogut ser, la millor defensa serà un contraatac. Heus-lo ací en forma de decàleg admonitori:

1) Els nens, a jóc ben d’hora –i no s’hi valen plors.

2) Feu per manera que dormin bé: l’endemà faran matinades.

3) A l’escoleta, pagueu de grat el plus de menjador. Us estalviareu quatre (!) viatges d’anar i venir, i havent dinat tindreu temps per llegir.

4) Obsequieu els avis amb la presència esponerosa dels nens: ells no desitgen altra cosa –fins que rondinen.

5) Exploteu sense límits ni complexos el recurs cosins: ells no se n’adonen, que els utilitzeu.

6) Deixeu que les mares gaudeixin dels fills, i feu-ho durar fins que hi hagi signes de maror.

7) Complimenteu els vostres germans, perquè quan estiguin a tir s’avindran a cangurar el marrec una estona –no us sabran dir que no.

8) No patiu gens, pares com jo, si veieu poc els fills, car sou com el portaequipatge d’una bicicleta: si no hi és, la bici va igual, i si hi és, serveix sols per carregar trastos.

9) No porteu el nen al parc sense dur un llibre a la butxaca: sovint hi ha animadors infantils free lance que entretenen la canalla de franc.

10) Quan sigui el dia i l’hora de dur el nyec a la piscina, simuleu una indisposició: tindreu la tarda lliure, guanyareu temps per llegir i també qualitat de vida.

diumenge, 14 de desembre del 2008

Les catalanades de 'La Celestina'

El filòsof valencià Joan Lluís Vives va escriure, clar i llatí, que l’autor de La Celestina va compondre l’obra en la nostra llengua: “in quo sapientior fuit qui nostra lingua scripsit Celestinam tragicomaediam”. I sabem que la llengua de Vives era el català, i no cap altra. També sabem més coses, que fan palesa l'apropiació del text a major glòria de les lletres castellanes. I fa pocs dies n’he apreses encara més, gràcies a un estudi exhaustiu d’Alejandro Sendra sobre les catalanades de La (Tragi)comedia, que trobareu publicat aquí. Mentrestant, vegeu-ne una mostra:

“A OSADES [4 vegades], que me maten”: la variant valenciana del normatiu ausades és aosades.

“A TUERTO O A DERECHO, nuestra casa hasta el techo”: a tort i a dret.

“mala señal es de amor huyr e boluer la cara. Sentía en mí gran DESFUZIA desto": desfici.

“CIMENTERIO” i “CIMENTERIOS”: cimenteri (és una valencianada).

Confusions de gèneres: “EL alegria”, “EL armonia”, “EL esperança”, “EL escala”, “EL espada”, etc.

“conoscerás mis AGRAS palabras”: agres.

“DE GRADO O POR FUERÇA” [moltes vegades]: de grat i per força.

“de ARAMBRE, de estaño”: aram.

“Todo para ti en NO NADA de que puedas dar parte”: no res.

Ús intensiu de ser en lloc d’estar: “ES cerca”, “SERÁS contenta”, “SOY sola”, “SOY de ti avisado”, “ERES venida”, “ES ydo”, etc.

“turbado el sentido, BULLIENDO fuertemente los miembros todos a vna parte e otra”: bullir.

“te conjuro por la virtud e fuerça destas VERMEJAS letras”: vermelles.

“lágrimas e SOSPIROS”: sospirs.

“comer una tostada EN vino”: Al País Valencià és molt freqüent pronunciar en per amb.

“ENXUTO”: eixut.

“¡CE!, ¡CE!, ¡CE!”. “Pármeno, detente. ¡CE! Escucha”: ¿No us recorda cap exclamació valenciana?

L’argument segons el qual al segle XV el català i el castellà eren més a prop que no ara es neutralitza amb duets com els següents, tots presents a La Celestina:

“furtar” i “hurtar”; “las tres Deessas” i “las tres diosas”; “avantaja” i “ventaja”.

I això –txe!– només és un tastet de la menja.

dissabte, 13 de desembre del 2008

Solidaritat amb Marc Belzunces

¿Us en recordeu, d’en Marc Belzunces? En Marc no es va presentar a la constitució de la mesa electoral a la qual fou assignat com a «vocal 2 suplent 2» en les darreres eleccions espanyoles. La incompareixença va posar en funcionament la maquinària repressiva del Regne d’Espanya. Emperò, la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya s’interessà pel cas i cità Belzunces a comparèixer, com a imputat d’un presumpte delicte electoral, el passat 3 de juliol. Aquell dia, en Marc, en comptes de declarar, lliurà un escrit el punt primer del qual raonava la causa del seu capteniment:

“Com a independentista català la meva consciència m'impedeix completament col·laborar en l'organització d'unes eleccions espanyoles. No tinc capacitat de triar el contrari.”

Era el primer cas d’objecció de consciència per raons nacionals a Catalunya. Ara el Jutjat d’instrucció núm. 19 de Barcelona ha citat Belzunces a declarar com a imputat aquest dilluns, 15 de desembre, a les 9:30 del matí. En Marc es reafirmarà en l’escrit presentat i s’acollirà al dret de no declarar. El pas següent serà ja el judici a l’Audiència Provincial de Barcelona, on tres magistrats el jutjaran i dictaran sentència.

Doncs bé, l'Enric Borràs, que coordina la campanya de suport a en Marc Belzunces, CONVOCA TOTHOM a concentrar-nos aquest dilluns, dia 15, a les 9:15h, als tres graons a tocar de la vorera del davant de l’accés principal dels Jutjats de Barcelona, al passeig de Lluís Companys. Prega que hi compareguem amb estelades i amb pancartes o cartells, i proposa els lemes següents:

DESPENALITZACIÓ DE L'OBJECCIÓ DE CONSCIÈNCIA ELECTORAL

SOLIDARITAT AMB MARC BELZUNCES

ELS CATALANS, NI SOM ESPANYOLS NI SÚBDITS DEL BORBÓ

Si podeu ser-hi, ja ho sabeu.

divendres, 12 de desembre del 2008

'El Nadal d'un nen a Gal·les', de Dylan Thomas

"Dylan Thomas, una de les grans veus de la poesia en llengua anglesa, evoca com eren els dies de Nadal en un poblet de la costa de Gal·les, tal com els va viure de petit: coberts de neu, poblats de gats i de carters amb el nas vermell com una cirera, amb l’olor de rostit que sortia de totes les cuines, i cigarretes de xocolata i bufandes de ratlles que després es donaven fins als peus, i també amb tietes que cantaven davant la xemeneia, i botes d’aigua acabades d’estrenar que grinyolaven sobre el gel i deixaven unes petjades que eren com d’hipopòtam... i a mitja tarda el te amb el pastís de gelat, i un rajolinet de rom, perquè un dia és un dia. I la casa, que semblava més petita i s’hi estava molt calentó..."

*

L’Institut d’Estudis Catalans i el Cercle de Viena ens conviden a la presentació del relat El Nadal d’un nen a Gal·les, de Dylan Thomas. L’acte tindrà lloc el dimecres 17 de desembre, a les 19:30 h, a la seu de l’IEC (c. del Carme, 47). Hi intervindran el traductor, Francesc Parcerisas; l’il·lustrador, Pep Montserrat; potser el mateix Dylan Thomas, recitant, i Salvador Giner, president de l’IEC, que clourà la feta. Al final, tast de cava i torrons.

Servidor no podré ser-hi perquè treballo fins tard. Si us fa gola, ja ho sabeu.

dimecres, 10 de desembre del 2008

Pensomiar

Somni i pensament interseccionen en una franja de territori que els és comuna. És el lloc on somiem pensaments i pensem somnis. L’àmbit en què el pensament flota damunt no res, sense anses ni baranes, i les pensades tenen la forma i la consistència dels somnis. L’interregne del somieig. La casa dels surrealistes. El meeting point de la ment. L’indret on ens descobrim de faisó més autèntica, complexa, caòtica –no cal dir que inconfessable.

És en aquest rebedor on conflueix la majoria de gent que viu dins nostre: n’hi ha un que parla per les butxaques i un altre que calla com un mort; hi ha l’aventurer, el triomfador i el cafre; hi ha el qui fornica amb fantasmes i el qui fuig esperitat de qui-sap-què. De vegades no hi som tots. Però qui no falta mai és el somiador, car és ell qui fa de pont entre els dos àmbits i dinamitza el territori compartit.

Del que fem en aquest lloc en podríem dir pensomiar; ço és, fer mescladissa de mots i de colors, de records i visions, de pensaments i deliris, d’idees i formes, i deixar que aquesta massa informe es desplaci a lloure, sense brida, rumb ni designi. És el moment –crec– de màxima creativitat potencial, i sovint es presenta en l’avinentesa d’un esforç físic sostingut (com anar amb bicicleta). Els qui volen treure’n rendiment no surten de casa sense una llibreteta i un llapis.

dimarts, 9 de desembre del 2008

A la dutxa

Farda negra sota la pluja closa,
tulipa de dol que no sap morir.

La tardor se suïcida als teus peus
i m’espera.

dilluns, 8 de desembre del 2008

Barretines i espardenyes a Colòmbia


En el darrer Simposi sobre la Descoberta Catalana d’Amèrica hi va haver exposicions molt convincents, i d’altres que, tot i anar ben senderades, encara són verdes. Em va cridar l’atenció l’estudi de Xavier Colomer-Ribot sobre el substrat català de Colòmbia. La cosa anava d’espardenyes, de barretines i de lèxic. Amb permís d’en Xavier, us faré cinc cèntims dels induments.

A les sabateries de Colòmbia venen les nostrades espardenyes de vetes i espart. Les anomenen alpargates o los alpargatas, i les descriuen així: “Con suela de cabuya retorcida y capellada de algodón en hilos gruesos de colores blanco y gris oscuro. Del empeine a la punta de los dedos van dos hilos gruesos, rojos, como adorno. Al otro extremo de la capellada, va una ansa, ancha como un dedo y plana, que se ajusta detrás del jarrete y de la cual se sujetan los cordones que han de atarse sobre el empeine”. Aquest calçat l’usaven els pagesos al tros i forma part de la vestimenta tradicional del paisa (a saber, els íncoles del departament d’Antioquia -capital Medellín-, dels quals es diu que s’assemblen als catalans perquè tenen fama de treballadors i independents). Oi que és curiós?

A la bandera de Colòmbia hi ha una barretina. El primer que hi va reparar, per aquí, va ser Jordi Bilbeny -que té, entre altres virtuts, la de ser un bon observador. Els colombians en diuen “gorro frigio” i l’atribueixen a la influència de les idees de la Revolució Francesa. La barretina compareix també als escuts d’alguns departaments de Colòmbia i també als d’Argentina, Cuba, Bolívia, El Salvador, Haití, Nicaragua, Paraguai i d’altres. I el fet és que els primers colonitzadors d’Amèrica duien barretina.

Duia barretina el mariner Joan de la Cossa, amo de la nau Santa Maria, quan li van fer un retrat (Museo Naval de Madrid). Hernán Cortés regalava barretines als indígenes en senyal d’amistat (Primera Relación). El mateix va fer Colom tot just desembarcat al Nou Món, i obsequià amb una barretina el primer nadiu que es va enfilar a la seva nau (Diari de Bord). I Theodor de Bry, al llibre Americae (1559), ens mostra els primers mariners que van arribar amb Colom cofats amb barretina.

Això és només una petita mostra dels rastres que van deixar els primers colonitzadors del Nou Món, que foren catalans. Es conserven mapes en arxius no espanyols (a Portugal, a França…), que el censors castellans no han pogut manipular, en els quals la bandera de Catalunya i Aragó senyoreja tots els territoris de colonització “espanyola”. Estan a disposició de qui els vulgui consultar. Si bé sabem prou que la ceguesa més obscura és la mental. Almenys Tirèsies era lúcid.

diumenge, 7 de desembre del 2008

'Obreda', de Perejaume

Hi ha llibres deltaics. Ço és, dipòsits de sediments que s’aplanen i es compacten, i es deixen caminar. Llibres on desguassen les aigües de tota una vida, on es fan presents les aportacions dels afluents, els riuetons i les rieres que hi han fet cap. Llibres que recullen el glaç i el desglaç, la voràgine i la calma, la tebior i la xafogor, l’estesa de tot i els ocells que s’hi envolen.

Obreda (Edicions 62 + Empúries, 2003) és un llibre deltaic. Ho és perquè aplega l’obra poètica de Perejaume (Barcelona, 1957) escrita entre 1992 i 2002. I perquè recull la major part de les intuïcions i idees del poemari anterior, Oïsme (1998), i també les dels posteriors, Els cims pensamenters (2004) i L’obra i la por (2007).

L’Obreda és el conjunt d’obres del món que es fan i creixen soles, obeint designis inconeguts que ens guien també a nosaltres, els orgullosos humans. És el món que s’escriu i ens escriu, que es manifesta en forma de relleu, de forma i de so. Són els turons que troben el seu correlat en les onades, les onades que volen ser muntanyes, els boscos que les guixen, el cel que s’hi emmiralla i les obres que ens posen llur nom a la boca per a ser, així, diguedores. De manera que tot allò que diem no és sinó un palimpsest. Màrius Serra va escriure que Perejaume és “un dels pocs artistes que no reboten contra els murs de l’escriptura sinó que els travessa màgicament”. Ho subscric i ho trasllado, car no és habitual que unes poques paraules il·luminin així una veritat, i quan passa convé repetir-les, mem si així se’ns empelta l’agudesa.

Obreda és un poemari extens (tres-centes pàgines) i una de les lectures més soprenents i extasiants que he fet els darrers anys. Perejaume pensa el cosmos a partir del microcosmos del Montnegre i llegeix la cal·ligrafia de les obredes –les quals, de tan obradores com són, se serveixen de nosaltres per a obrar encara més. I el de Sant Pol troba en el suro un clímax expressiu, un moment en què el paisatge es concentra per pensar i ens pensa. Com diu l'Anna Carreras, “Perejaume pinta amb l’oïda, dibuixa el llenguatge i escriu en transsubstanciació amb la naturalesa”.

No us el perdéssiu pas.

dissabte, 6 de desembre del 2008

La textura de l'ésser

“Hi ha moments en què, sense saber gaire per què, sents el que podríem dir-ne la textura de l’ésser: aquest gra fi i fràgil, resistent i flexible. I et sents una mica perdut i una mica sorprès, fins que, per sort, el ritme de les coses torna a agafar-te i n’estàs content inconscientment, i penses que estar viu és la normalitat i en sents una secreta joia. I fas tots els possibles per esborrar l’angoixa.”

(Albert Ràfols Casamada, D’un mateix traç, 1994)

divendres, 5 de desembre del 2008

Autoglotofàgia


"Perquè els catalans la llengua ens la mengem:
la tan esporuguida parla!, amortida com el so que fan, a bosc,
els peladors quan piquen el suro amb la destral
o hi fan alçaprem amb la burxa: un so fosc, sense retruny,
apagadíssim, com si les corbes del so, en lloc d’expandir-se,
entressin a l’arbre: es fiquessin en les anelles del tronc."

(Perejaume, Obreda, p. 63)

dijous, 4 de desembre del 2008

En penombra

Un poema és un habitació precàriament il·luminada, un lloc tènue on descansar l’esperit, una penombra que desdibuixa el perfil de les coses i les fa surar. Com si un esbart d’àngels invisibles les aguantés en sopols. Com si, descalces, caminessin sobre una mar sense mullar-se els peus. Com un Crist que passava per allí.

dimecres, 3 de desembre del 2008

Mare de Déu escapçada

Tants anys de repòs i quieta vigilància damunt la peanya de fusta clavada a la paret, a mig aire d’un pany de cel callol, dessobre el llit que de primer acollia dos ninons i més tard un infant de poc gambal. Qui-sap-les nits que vas vetllar-me el son. De petit et vaig resar molt, a l’espona del jaç, genolls en terra, amb lletanies sentides. ¿M’oïes? Jo diria que no, perquè de nits em visitava una mala fi de monstres i tu no els arruixaves pas. Els fantasmes s’amagaven sota el somier, reptaven cap a mi, llefiscosos, urpaven els llençols, s’escolaven sota les mantes i vomitaven taràntules als peus d’un mocós. I tu allà dalt, immòbil, sense torbar-te gens. L’endemà de matí em deies bon dia amb el coll blincat i el posat compassiu. Però la teva compassió no em rescabalava de la por. No em feies servei. Ara trobo que no et mereixies les meves oracions. Ni per policia celestial, no servies. Quan la frisor d’entrecuix s’apoderà de mi tu insisties en la teva compassió de guix, la policromia de cada pic més esllanguida… però tu ja no comptaves. Mira què et dic: mai vas ingressar en cap de les meves fantasies sexuals –oi que fa ràbia sentir-t’ho dir?

Ara la meva filla t’ha escapçat. No ho ha fet a posta, així que fes el favor de no exigir-li tres avemaries en senyal de compunció. Deixa-la en pau. Amb una llepada de cola hem restituït la testa i ara sembla que llueixis un collaret macabre. A més, estàs despintada. ¿Qui vols que et resi, amb aquesta fila que fas? Ara només ets una joguina vella. Antany també ho eres, però jo no ho sabia.

dilluns, 1 de desembre del 2008

'Al moll de l'ull', d'Anna Hernández

“ara
que se m’endolen els ulls
d’aquesta

que ja
no és

dóna’m la teva mà
recull-me
el dol
cus-lo
amb
els teus
ulls

ara
que se m’endolen els meus
fins
al moll
coberts
de
dol”

Aquests versos fan part d'Al moll de l’ull, un poema llarg i prim de l’Anna Hernández que trobareu, sencer, aquí. Si l’he entès bé, Al moll de l’ull tracta d’una relació amorosa que travessa fases distintes i sotracs dolorosos per desembocar, a la fi del poema, en un retrobament intens -per bé que incert. L’Anna desplega un enfilall de símbols que provenen de l’univers poètic de Verdaguer, de Maria Mercè-Marçal i d’ella mateixa, i ens emmena per un camí de llum febrosa poblat d'ulls que a les mans estant miren i caven dins la pell i esmolen la sang i desallotgen el jo líric que parla en el poema, el jo que cus mots sense carcassa per dir el dol i busca ales de crisàlide per envolar-se’n en un vol clar de voliana i tornar, a la fi, “als teus ulls / fils / de l’absurd / del sord desig”.

Un poema intens i bell, un obrador on l’Anna Hernández pasta emocions complexes i n’obté una menja densa i delicada, un caramell de versos que treuen espurnes i que, com les estalactites i les estalagmites d’una cova, malden per trobar-se.

diumenge, 30 de novembre del 2008

Llavaneres: foc a ca l'alcalde

Han calat foc a casa de l’alcalde de Llavaneres, en Bernat Graupera (CiU). El foc ha cremat la porta d’entrada i ha fumat l’escala. Va passar abans-d’ahir, a quarts de set del matí. El batle no hi era, però la parella d’avis que viuen damunt sí: dormien. Hauria pogut passar una desgràcia.

No és la primera vegada que li fan la guitza a Bernat Graupera. Al llarg d’aquest any ha suportat que li ratllin el cotxe i li punxin les rodes. Alguns regidors també han rebut. Però l’agressió d’aquesta setmana passa de taca d’oli. És greu. Graupera interpreta l’endemesa com una represàlia dels traficants de droga de la comarca. Pot ser. Però jo ho dubto. Més que res, perquè aquesta mena d’actuacions no forma part del modus operandi habitual dels camells del Maresme; quan en un municipi se senten assetjats, canvien de lloc i avall. La mobilitat no és problema, per a ells.

Servidor m’ensumo, en canvi, que l’agressió té a veure amb les restriccions que el nou Ajuntament ha imposat en matèria urbanística. Hi ha algunes persones que feien comptes fer negocis fabulosos a Llavaneres, i ara veuen que els guanys no seran els que preveien -persones que tenen llevat posat en altres operacions urbanístiques. No m’estranyaria gens que l’intent d’incendi fos un missatge intimidatori adreçat a tot el govern municipal; un missatge del tipus: “No aneu més enllà per aquest camí o prendreu mal”.

Aprofito aquestes ratlles per solidaritzar-me amb Bernat Graupera i encoratjar-lo perquè ni ell ni l’equip de govern de Llavaneres no es deixin intimidar.

dissabte, 29 de novembre del 2008

Pare

La meva filla no fa part de mi; sóc jo que faig part d’ella –en sóc la part més rovellada, innoble i caduca. Un dia se n’adonarà i ja no faré part de ningú –tampoc de mi.

¿No deu ser per això que tenim un segon i, de vegades, un tercer fill? La paternitat és un impuls desesperat. La maternitat és el frèndol mateix de la vida.

divendres, 28 de novembre del 2008

La llengua de la Renfe

Dijous 27 de novembre. Són tres quarts de nou del matí i espero el tren a l’estació de Llavaneres. Una veu mascla em recorda, fent ús de la megafonia i només en espanyol, que “en compliment de la legalitat vigent està prohibit fumar en el recinte de l’estació.” Servidor, com que no fumo, poc la vulnero, la legalitat.

El mateix dia, de tornada. Són les dues del migdia i espero el tren a l’estació d’Arenys de Mar. Es repeteix la mateixa comunicació megafònica, igual que a Llavaneres. Jo continuo resistint la temptació de cremar tabac, tant dins com fora del recinte de l’estació. No seré jo qui desafiarà la legalitat vigent.

Però els senyors de la megafonia sí que la desafien. Perquè l’article 31.1 de la Llei de Política Lingüística –legalitat vigent– estableix que “les empreses i les entitats públiques o privades que ofereixen serveis públics, com ara les de transport, de subministraments, de comunicacions i d'altres, han d'emprar, almenys, el català en la retolació i en les comunicacions megafòniques.”

Vet aquí què passa quan un estat s’afaiçona en una llengua i contra les altres llengües. Que la legalitat que va a favor de la seva llengua té força de llei, i la que va a favor de la nostra, no.

dijous, 27 de novembre del 2008

L'original perdut de 'La Celestina'

Aquest és el títol de la conferència que Jordi Bilbeny farà aquest dissabte 29 de novembre, a les 7 de la tarda, a l’edifici Calisay d’Arenys de Mar, en un acte organitzat pel Centre d’Estudis Josep Baralt. Us faig cinc cèntims del contingut de l’exposició:

1) A parer dels entesos, hi va haver una edició anterior a l’edició castellana de La Celestina de 1499, avui desapareguda, l’autor de la qual no va ser Fernando de Rojas.

2) Bilbeny presentarà documentació del segle XVII que prova que l’autor era “aragonès” (de la Corona d’Aragó) i que el van “encobrir” o esborrar. Així mateix, l’arenyenc aportarà la còpia d’un llibre de Joan Lluís Vives, segons les quatre edicions del segle XVI i l’edició del XVIII, en què es diu explícitament que l’autor de La Celestina la “va escriure en la nostra llengua”. Ergo, com que la llengua del filòsof i teòleg valencià era només el català, cal admetre que l’edició perduda de La (tragi)comedia de Calisto y Melibea -ensenya de l’humanisme europeu- era escrita en català. Cosa que explica el gran nombre de catalanades i catalanismes que hi apareixen, i els errors de traducció que només tenen sentit si la llengua en què es va compondre era el català.

3) Les notes geogràfiques que descriuen el lloc on es desenvolupa l’acció és una gran ciutat que es troba al costat d’un riu, que té drassanes, i unes naus que es poden veure fàcilment des de la torre de la casa de Melibea, la qual ciutat no concorda en absolut ni amb Salamanca, ni amb Toledo, ni amb Sevilla, com asseguren la major part dels que hi entenen.

4) Per reblar el clau, Bilbeny ha localitzat una edició anglesa del segle XVIII que esmenta València en referència a la ciutat on viuen els protagonistes.

De la qual cosa es desprèn que la ficció de La Celestina està situada a València i que va ser escrita en català per un autor que la censura espanyola va esborrar. (Agraeixo a la Fundació Nova Història que m’hagi avançat alguns dels continguts de la conferència.)

Potser us demanareu quina repercussió tindrà això a les universitats. Ja us ho dic jo ara: zero. Josep Guia ja va demostrar –o quasi– que l’autor del Tirant fou Corella i li han fet el buit com si fos un empestat. Cosa normal, per cert. Perquè les universitats no busquen la veritat. Ca. Com tampoc sotmeten a revisió crítica el saber heretat. On vas a parar. El que fan les universitats és reproduir la cultura dominant, amb totes les crosses fòssils que la suporten.

dimecres, 26 de novembre del 2008

I Premi Helena Jubany

Dimarts que ve, 2 de desembre, es lliurarà a Mataró el 1r Premi Helena Jubany de narrativa o recull de contes, en un acte públic que es farà a les 8 del vespre a la sala d’actes de Can Palauet. En aquesta primera edició del premi s’han presentat cent dotze obres. El guanyador rebrà 3.000 euros i la seva obra serà publicada al febrer per l’editorial Tantàgora. Es tracta de l’únic guardó literari en llengua catalana que premia narracions destinades a ser dites -i que demanen, doncs, joglars que les interpretin. El meu amic Joan Jubany ho explica millor que jo en el seu bloc.

dimarts, 25 de novembre del 2008

Llegir i escriure

Llegir és rebre pensament i bellesa. Beure tinta de pensar i vessar-la dins la sang. Entomar bellor en blanc i negre que dins nostre torna de colors. Omplir el dipòsit de combustible de l’ànima. Civilitzadament i humil. L’alè del demiürg. La diàstole.

Escriure és mitjançar entre la foscor de la terra i la claror del paper. Donar llum i donar a llum. Com un arbust que brota i ens explica què ha vist a sota. Donar una segona florida a les plantes que dormen dins el grafit. Ser el llapis del món i obeir sobre el paper les seves ordres. Visceralment. El mèdium de Palau i Fabre. La sístole.

diumenge, 23 de novembre del 2008

L'"encubierto aragonés" autor de La Celestina

Ja fa temps que La Celestina està sota sospita. La relació entre l’autor suposat, Fernando de Rojas, i la (Tragi)comedia de Calisto y Melibea (1499) està agafada amb pinces: ell mateix, segons diuen, va afegir capítols a un text anònim; i el seu testament –va morir el 1541– no fa cap al·lusió a la seva presumpta única obra. A més, la ciutat de Calisto i Melibea està a la vora de la mar, cosa que l’allunya tant de Toledo (Rojas hi va néixer prop) com de Salamanca (on va estudiar lleis). Això a banda, hom afirma, amb aquella alegria, que la Comedia o Tragicomedia sembla inspirar-se en la comèdia humanística, però s'obvia que aquest gènere estava prou arrelat a València i ben poc a Castella. I resulta que La Celestina no té antecedents ni continuadors en la literatura castellana: en el context castellà, és una illa; en el context català, no. També es diu que la primera escena, en què Calisto s’enamora de Melibea quan la veu a l’hort, és la primera dramatització de la naturalesa en la literatura castellana. Cosa que no es pot dir de la catalana, car aquesta escena s’assembla a la farsa que Carmesina i Lauseta protagonitzen, en el Tirant, a l’hort del palau.

Doncs bé, dissabte en Jordi Bilbeny, en el decurs del Simposi, ens va fer a mans un document que avala aquestes sospites. Baltasar Gracián, al llibre Agudeza y arte de ingenio (segona edició, 1642), cita diversos escriptors, entre els quals “el encubierto aragonés en su ingeniosísima tragicomedia de Calixto y Melibea”. Val a dir que aragonés, als segles XVI i XVII té el significat extens de ‘natural d’algun dels regnes de la Corona d’Aragó’. I tres línies més avall, advertint-nos clarament que n’està passant una de grossa, Gracián sosté que “son las verdades mercadería vedada, no las dejan pasar los puertos de la noticia y desengaño, y así han menester tanto disfraz para poder hallar entrada a la razón, que tanto la estima.”

Als censors, que devien estar pendents d’altres perills, els va passar per malla la denúncia. (Gràcies, Jordi.)

dissabte, 22 de novembre del 2008

¿Per a què serveix la literatura?

Un bon article és un agitador d’idees. Un poema reeixit és un generador d’emocions intel·ligents. Una novel·la és una font d’experiències que processem a la velocitat que el nostre cervell demana –cosa que les converteix en experiències d’alt rendiment. I una funció teatral és un tros de vida que ens apropiem, i per fer-li lloc ens removem per dins. Tot plegat ens fa viure més i pensar millor, i ens ajuda a entendre el que sentim. I encara em sento dir: “¿Per a què serveix la literatura?”.

divendres, 21 de novembre del 2008

L'amor que no m'espanta


"Lluny de l’amor ferotge de l’origen,
lluny de l’amor que inventa la ment com a refugi,
l’amor que ara em consola no té urgències.
Càlid, respectuós: l’amor del sol d’hivern.
Estimar és descobrir alguna promesa
de repetició que tranquil·litza.

Aquests poemes parlen d’esperar.
Perquè, sempre, l’amor és un assumpte
de les últimes pàgines.
No hi ha cap més final que pugui estar
a l’altura de tanta soledat."

(Joan Margarit, Misteriosament feliç, Proa, 2008.)

dijous, 20 de novembre del 2008

DE HUMANA NATURA

Créixer deu ser aprendre a aixecar rescloses contra l’estupidesa, a bastir dics o preses que evitin la completa inundació del nostre ésser. Crec que som fets d’un vuitanta per cent d’estultícia i d’un vint per cent de no res, un caduf buit que es pot omplir amb aigua del pou de la ciència, o amb senderi, o amb més estupidesa. El combat per l’ocupació d’aquest espai és desigual, perquè l’estult és un ocupant poderós, alegre, incansable, voraç com una mola de piranyes.

dimecres, 19 de novembre del 2008

El manobre de Vinyoli


“MANOBRE

Ésser poeta: bastir
sempre en el buit, sense fi,
paraula a paraula una obra
que es perd endins de l’espai;
ser-ne tan sols un manobre
i no sentir-se mai pobre,
ni no desistir-ne mai.

És l’edifici tan alt
que mirar-lo fa vertigen;
té en el meu nucli l’origen;
qui, però, en sap el final?

Flamígera catedral
d’impuls i de paciència:
contra el fugaç, persistència,
contra el caduc, resistència,
contra els somnis, evidència
de vertebrada existència.
Oh aventura total!”

Joan Vinyoli, A hores petites, 1981.

En el pròleg de la Poesia completa de Joan Vinyoli (Edicions 62, 2008), Enric Casasses diu que aquests versos contenen “la millor definició de la poesia que coneixem”. Jo tampoc en conec altra de millor –però en el meu cas deu ser ignorància.

dimarts, 18 de novembre del 2008

La Descoberta Catalana d'Amèrica. 8è Simposi

I en van vuit. El Simposi sobre la Descoberta Catalana d’Amèrica aplega cada any a Arenys de Munt investigadors que, des de disciplines ben diverses, aporten dades i donen a conèixer estudis que van donant cos i gruix a l’evidència: la descoberta i primera conquesta d’Amèrica van ser una iniciativa catalana. Cosa que no ens ha d’enorgullir pas, sinó que cal acceptar amb la grossa dosi de vergonya que això comporta. Per honestedat intel·lectual i per amor a la veritat. Fa gràcia sentir la fúria nacionalista dels de sempre, bramant la inamovibilitat de dogmes acientífics. Eppure si muove. Ja és ben cert allò que deien: el nacionalisme encega. Prou. I ensordeix. I tant.

La cosa serà aquest cap de setmana, divendres 21 i dissabte 22, a la Sala Municipal de l’Ajuntament d’Arenys de Munt. A l’obertura, entre altres, Vicent Partal i Alfons López Tena; a la cloenda, Patrícia Gabancho. Entremig, una ufana: la toponímia catalana de Cuba, la nacionalitat aragonesa d’Hernán Cortés, la Festa dels Moros i Cristians a Amèrica, les textures jurídiques catalanes a l’Amèrica colonial, l’estada de Colom a Badalona, la casa i l’hort de Ferran Colom, la nissaga catalana de Magallanes, la Colòmbia catalana, el testament de Colom i el dret català, els errors i falsedats en els viatges de Colom, el nom Joan del descobridor, et caetera. Vet ací el programa complet.

Si m'hi busqueu, m'hi trobareu.

diumenge, 16 de novembre del 2008

Felicitat contra pronòstic

Misteriosament feliç (Proa, octubre 2008) és el títol del darrer feixet de poemes de Joan Margarit. El tema, el crepitar de la felicitat quan tot fa pensar que la llenya ja està cremada, la inesperada eclosió de la benaurança. Efectivament, la felicitat és un misteri. Mai no estem segurs de ser feliços. Sovint tenim la sensació de ser-ho a trossos. I se’ns fa difícil suportar una successió de tres dies molt bons –ho deia Freud–, perquè sabem que tota bonança és presagi de tempesta.

Als setanta anys, Margarit sent la felicitat que brolla de la desesperança, l’amor i la saviesa –lucidesa, en diu ell. El misteri és relatiu, ja que compta amb una llarga tradició filosòfica i literària. L’autor del Mahâbhârata, el llibre remot de l’espiritualitat índia, ja va detectar aquesta alegria diferida: “Només és feliç qui ha perdut tota esperança, ja que l’esperança és la tortura més gran i la desesperació la major felicitat”. D’altra banda, sabem per experiència que els joves són riallers però infeliços, car la felicitat és un aprenentage adult i una conquesta de la maduresa... o de la vellesa. Qui res no espera pot ser feliç, perquè la felicitat –diu Comte-Sponville– és desesperant: qui hi arriba ateny la gaia desesperança, la desesperació del savi. Spinoza, que també llaurava aquest solc, afegeix al cuinat l’ingredient imprescindible de l’amor: “només hi ha saviesa d’alegria, i només hi ha alegria d’estimar”.

La idea l’han insistida també altres poetes. Vinyoli: “Qui d’amor s’abriga / puja l’esglaó / que el deixa a l’artiga / del saber major”. I també: “D’ençà d’aquell excés / totes les coses se’m canvien sempre / en altres de millors; si rocs, / en diamants; si didals, en campanes / tocant a festa; si agulles de cosir, / en parallamps d’acer; si cavalls de fira, / en constel·lacions.” També Amikhai, recordant els morts en la guerra, constata que “tot això és dolor, però cal deixar una mica d’amor sempre encès, com a l’habitació d’un nen que dorm una bombeta petita”, i intueix que “darrere de tot això s’amaga una gran felicitat.”

Però vaja, Margarit no té pas l’obligació de ser original. Al capdavall, si algú s’empesca una idea que no ha dit abans ningú, el més probable és que sigui una pardalada. I he de dir que Misteriosament feliç és un manat de versos bellíssims que fan olor de port, que lluen amb la grisor esblaimada de les ostres i llisquen amb la cadència del bon jazz.

dissabte, 15 de novembre del 2008

Pujols per Dalí III

PUJOLS: A còpia d’estudiar, ho sé tot. Som víctimes de l’amor de Déu. He descobert que la sensualitat no ve de la matèria. Ve de l’ànima. –Fa poc que ho sap.– Els sentits són de l’esperit. La matèria dóna només els òrgans. L’esperit és èter, com Déu, tot timpà, tot clítoris, tot pituïtària. El coit veritable consisteix a aplicar el membre al clítoris (no ho sap ningú). La felicitat de l’eternitat consistirà en tres coses: incest (esperit fraternal); homosexualitat (del mateix sexe); adulteri (després de l’un amb l’altre). No estar-se sempre assegut, com creu la gent. Tenim cinc sentits, que surten del mecanisme de la separació de l’esperit i la matèria: intuïció, generació, conservació, relació, amor (com els castellans del segle XVI). El físic no sap què fa la matèria, per què ho fa. El filòsof sap que la matèria treballa per [a] l’esperit. Actualment hi ha una reacció contra el determinisme. Les funcions de la matèria són tres: matemàtiques, mecàniques, químiques. Tres ciències que no conec. (Abans ha dit que ho sabia tot.)

DALÍ: Al qui ho sap tot, no li falta saber química, matemàtiques, etc. Dins l’àtom no hi ha res. La matèria se’ls escapa, als físics.

PUJOLS: Tot l’Univers depèn de l’home, i l’home, de l’Univers.

DALÍ: S’ha d’arribar al misticisme a través de la carn de les carnisseries. El fet que l’article sobre el cel no es pugui publicar ens convé. Ningú no hi entendria una punyetera paraula.

PUJOLS: Els àngels pateixen tot el dia perquè veuen Déu tot rebentat. Déu va perdre el cap. Aristòtil va dir que Jahvè era un Déu fred.

DALÍ: Aristòtil m’ha emprenyat sempre.

PUJOLS: Déu no sabrà la veritat fins que vingui un filòsof i la descobreixi.

DALÍ: Aquest és vostè.

PUJOLS: Els temps de la creació de l’home eren temps reculats.

Després de la guerra, va escriure a l’Albert Puig: «Em trobo a la Model, pel que li pugui convenir». Pel balcó de l’habitació aparegueren els caps dels gegants. Era Setmana Santa. La processó anava per fora, a Martorell, davant la Torre de les Hores.

Per la transcripció:
J. PAL-LATORRE

divendres, 14 de novembre del 2008

Pujols per Dalí II

Era tan «saborós» el que en Pujols deia, mentre en Dalí, absort, se l’escoltava sense parpellejar, que [...] Ve-te’ls aquí [els apunts]:

A Montpeller [Pujols] no va tenir aventura amb cap dona. La va tenir amb un capellà... sobre religió. El primer dia, li va dir que no era catòlic. Li va explicar el seu descobriment: Jesús va prometre que tornaria al cap de setanta anys. «Jo seré l’amo. Vosaltres viureu de renda...». I no ha tornat. Ho havia llegit en els Evangelis i no se n’havia adonat. El final del Nou Testament és una desesperació perquè Déu no torna. L’Apocalipsi diu: «Calleu, que ja baixo». I no va baixar.
La religió catòlica és la Veritat. L’Apostòlica, transformació de la terra. La Romana les lliga totes. El catolicisme arma un xivarri d’àngels i cels. La religió de Mahoma (d’origen diví) proclama el vici com a premi de la virtut. Catolicisme i Crist són antagònics.

En Dalí intervé: Crist és un moralista. Com a creador de religió era un aficionat.

En Pujols continua: Sant Agustí no estudiava i ha portat més confusió que llum. [...] El dia que la Ciència fos universal, la religió sortiria de la Ciència. Ja ho deia en Llull. En Pujols és aquí per resoldre-ho tot. No té cap interès a donar a conèixer lo seu. Ni articles ni conferències. Conversar el tonifica. Lo seu no són deixebles, són llibres. La Pedrera és el més gran d’en Gaudí. És escultòrica, és voluptuosa, és sensual.

DALÍ: És sublim. Ve dels grecs. A Les Parques del Partenó [a la foto], si s’hi perforen unes finestres i unes portes, és la Pedrera.

PUJOLS: L’escultura de la Sagrada Família és una comèdia divina. No té solta ni volta. L’escultura del futur tot seran emmotllats. Amb l’estil literari va voler imitar Wagner. (L’òpera italiana és punt i a part.) Wagner no s’acaba mai. És un bloc biològic. (Gaudí fa igual.) La religió és un fet natural, no un miracle. La tendència al sobrenatural és senzilla i està en tots. Per això tots creuen en miracles. Espanya és tràgica perquè tot són verges que fan miracles.

DALÍ: El papa no hi creu. L’altre papa no tocava de peus a terra. Aquest [Joan XXIII] té ventre, és digestiu.

PUJOLS: Els capellans són prou incultes per a creure el que prediquen. El cel està situat a l’atmosfera. Hi toca sempre el sol. No hi ha mai nit. Les ànimes hi són com el peix a l’aigua. Els esperits són físics també. La idea de portar els sers a l’Edèn no s’ha pogut realitzar. El planeta de Mahoma és més bonic. Els esperits no estan separats de la matèria. Estan plongés, fornicant contínuament. Són matèria col·loïdal. Les hurís sempre són verges i no queden mai prenyades. Quan morirem, ens tocarà molts segles de patir, perquè veurem Déu com pateix. I com deia Zoroastre: Déu farà una matèria tan suau i tan dolça com la llet. Hi ha tres planetes edènics, ideals, mentre les ànimes viuen tranquil·lament, en èxtasi, mentre nosaltres ens fotem de fàstic. Déu, se l’ha de convèncer.

DALÍ: Per això hi ha en Pujols.

dijous, 13 de novembre del 2008

Pujols per Dalí I

Pujols per Dalí (Ariel, Barcelona, 1974) és un desastre de llibre. El volum, auspiciat per la Fundació Picasso-Reventós, conté cinc textos de Francesc Pujols (un d’important: “L’evolució i els principis immutables”) i uns altres quatre sobre ell. El bessó del llibre tocaria ser la conversa que el 1956 van mantenir Dalí i Pujols a casa d’aquest. No ho és. El fotògraf Josep Pal-Latorre hi era per treure’n unes fotos i una pel·lícula -que devia ser muda. Doncs bé, aquest senyor ens diu que, “enllestida la meva missió de reporter gràfic, vaig creure avinent de prendre alguns apunts a l’atzar”, i ens els mostra.

Són quatre ratlles que puc reproduir sense fer-me pesat en un parell de posts. ¿No se li va acudir, a Pal-Latorre, d'anar-hi amb una gravadora? Es veu que no. ¿No podia mirar de ser exhaustiu, un cop desades les càmeres? Li devia fer veça. El resultat és el que és: un llibre fallit que no es troba a faltar ni –penso– paga la pena reeditar. Si li voleu donar un cop d’ull, el trobareu a la Biblioteca de Catalunya i a la municipal de Sitges.

A més, Dalí era un poca-solta. En l’article que aporta al volum, “Hiperrealismo y Monarquía”, el figuerenc intenta empastifar la memòria del filòsof portant a col·lació unes paraules pronunciades –si les pronuncià– per un vell que feia catúfols. El pintor posava en boca de l’escriptor una gran lloança de la monarquia i una mena de professió de fe en Franco. Són paraules impròpies del Pujols cabal i lúcid que coneixem. Són les paraules que Dalí tingué interès a destacar. Per postres, hi ha un moment en la conversa en què Dalí celebra la interdicció censora d'un text de Pujols. En fi. Els retalls de conversa donen compte de dues ments desiguals: l’oratòria de Pujols és sempre esmolada i llampant; la del Dalí... el pintor va a remolc del seu interlocutor i li costa de dir res intel·ligent.

Demà i despús-demà, si voleu, ho jutjareu vosaltres mateixos.

dimecres, 12 de novembre del 2008

Pere Farrés, la claror

El pitjor que un hom pot escriure és una necrològica. Ho faig ara, perquè aquest cap de setmana ha mort Pere Farrés Arderiu (Manlleu, 1947), professor de literatura catalana, gran coneixedor de les lletres catalanes del segle XIX, estudiós de Víctor Balaguer, Jacint Verdaguer i Miquel Martí i Pol. Se l’ha endut el cranc, molt abans del que tocava.

Servidor vaig ser alumne d’en Pere quan feia el primer curs de filologia catalana a la Universitat de Barcelona; Farrés ens ensenyava modernisme, realisme i noucentisme. Era un professor excel·lent: les seves exposicions eren clares, pulcres, endreçades, lluminoses. Amb uns pocs mots ben triats feia entenedora una època. Guardo els apunts d’aquelles classes com una joia.

Ahir, quan encara no tenia notícia del traspàs, llegia el pròleg de Farrés a la primera edició dels Contes de la vila de R. (Edicions 62, 1999), de Miquel Martí i Pol. El meu professor en tenia prou amb tres paraules per caracteritzar els contes del rodenc: realisme, existencialisme, absurd. Després venia el matís, necessari per explicar els elements inversemblants. Tot seguit feia uns apunts breus sobre les tècniques i els temes, ho contextualitzava tot plegat i ho relacionava amb la poesia del de Roda de Ter. Pere Farrés era així: tot ell limpidesa i netedat expositiva. Com un periesperit que du la llum de l’àmbit dels escriptors al dels lectors.

dimarts, 11 de novembre del 2008

Cinc anys amb Miquel Martí i Pol

Avui fa cinc anys que Miquel Martí i Pol ens va deixar. Però no ha estat un lustre sense el poeta de Roda de Ter, sinó amb ell. Perquè, a pesar de la seva extinció física, Martí i Pol fa part de la vida de molts catalans. Durant aquests anys el rodenc s’ha fet present en manta ocasió: en aniversaris, en trobades literàries i polítiques, en aplecs culturals, en actes cívics per vindicar causes justes (generalment perdudes per endavant), en concerts musicals, en recitals de poesia... Martí i Pol ha estat i és amb nosaltres perquè la seva poesia va arrelar dins nostre i les arrels romanen, baldament l’arbre es desfaci en peces.

En el meu cas, el poeta d’Osona va posar paraules al despertar poètic, sentimental i polític d'un bordegàs. Amb ell vaig aprendre d’estimar la poesia, d’ell era el primer poema d’amor que vaig fer a mans d’una noieta, ell va posar paraules emocionants a l’eclosió de la meva consciència de classe i nacional. No puc dir sinó gràcies, Miquel, per l’escalf dels teus versos i de la teva persona.

diumenge, 9 de novembre del 2008

Els esputs de Campana i Papasseit


Un poema de Dino Campana, “A la pampa groguenca el tren ardent”, acaba amb aquests versos:

“Io cerco un parola
Una sola parola per:
Sputarvi in viso, sfondarvi, [...]
Merda –per ora
Al chimico che scoprirà di meglio
Sia dato il premio Nobel:
Una parola –dinamite fetida
Che immelmi lo scarlatto del vostro sangue porcino
E vi stritoli la spina dorsale
E moriate nel viscidume vomitorio melmoso
[delle vostra midolla”.

Que en la traducció catalana d’Arnau Pons fan així:

“Jo cerco una paraula
Una sola paraula per:
Escopir-vos a a la cara, encular-vos, [...]
Merda – de moment
Al químic que descobreixi una cosa millor
Li sigui atorgat el premi Nobel:
Una paraula –dinamita fètida
Que solli el color escarlata de la vostra sang porcina
I us esmicoli l’espina dorsal
Perquè us moriu dins la bava vomitiva viscosa
[del moll dels vostres ossos."

La semblança d’aquests versos amb el famós “escopiu a la closca pelada dels cretins” (Marxa nupcial), de Salvat-Papasseit, és com a mínim curiosa. No és només l'sputarvi in viso, sinó el to –el registre– similar d’ambdós poemes. ¿Es conegueren, Campana i Papasseit? En persona, no. Però el català per força havia de conèixer l’obra de l’italià, i és normal que l’influís. No ho dic perquè sí.

Campana publica els Cants Òrfics el 1914; Papasseit publica el seu primer poema, “Columna vertebral: sageta de foc”, del tot avanguardista, el 1917. L’any següent, Papasseit entra a treballar a les Galeries Liaetanes dirigint la secció de llibreria, una de les poques a Barcelona que importava literatura d’avantguarda. J. V. Foix escrigué que “Salvat em sol guardar tot de revistes italianes i franceses d’avançada que rep amb enganyosa regularitat”. Almenys per aquesta via, doncs, Salvat tingué notícia de Campana.

A més, el 1913 arriba a Barcelona, procedent de Milà, el pintor uruguaià Rafael Barradas, introductor a Catalunya dels principis teòrics del Futurisme (que ell anomenava “vibracionisme”). Salvat i Barradas no només es van conèixer, sinó que aquest col·laborà esporàdicament a la revista Un enemic del poble, de Salvat. Tots dos estaven al dia de les innovacions literàries procedents d’Itàlia, i és lògic que s’interessessin pels Canti Orfici de Campana, els llegissin i en parlessin. Els esputs quasi bessons de Campana i de Papasseit conviden a pensar-ho. L’experiència compartida de l’autodidactisme, la pobresa, la fam i la marginalitat d’ambdós poetes, també.

divendres, 7 de novembre del 2008

Deu variacions sobre la sinceritat

VERSIÓ 1. No diem la veritat. Diem coses que ens van bé, construïm discursos que ens donen estabilitat personal i social. Mentim per la boca, com els dolents del Curial.

VERSIÓ 2. Sincerar-se és fabricar mentides per a consum propi. Ens les creiem perquè som crèduls de mena i perquè ens les diem a nosaltres mateixos. Ell o ella –qui ens escolta– no és ni destinatari ni receptacle, sinó mirall.

VERSIÓ 3: La sinceritat brolla del subjectivisme dels homes, cosa que invita a desconfiar de qualsevol afirmació que soni sincera. Qui busca la veritat ha de fugir de la subjectivitat: ha de cercar, com deia Pujols, “l’objectivisme dels principis”.

VERSIÓ 4: La sinceritat és una coartada que permet dir aquelles coses que no es poden compartir.

VERSIÓ 5. Sincerar-se és mentir-se en públic.

VERSIÓ 6. Mentir sincerament és mentir dues vegades.

VERSIÓ 7: La sinceritat és una perversió adulta.

VERSIÓ 8. Sincerar-se és refinar les mentides que diem.

VERSIÓ 9: Si m’heu de dir res, abans sortiu de la sinceritat, feu-me el favor.

VERSIÓ 10: Res del que he escrit en aquesta nota no és sincer.

dimecres, 5 de novembre del 2008

Ràfols magister

“Hi ha un tipus de pintura on tot sona fals, però ornat amb fàcils efectes d’ofici. És la mena de pintura que no puc suportar. Malauradament hi ha força gent que es deixa entabanar per aquesta classe d’obres.

L’autèntica simplicitat està en el concepte. Un concepte clar. L’ofici ha de servir únicament per fer entenedor el concepte. Com més clara és la idea més simple pot ser el resultat. La idea de simplicitat pot ser relativa. Coses ben complicades poden ser en el fons simples. Simples perquè hi ha una exacta relació entre expressió i concepte.”

(Albert Ràfols Casamada, D’un mateix traç, 1994)