Cadí-Moixeró

L’aire tebi d’un horabaixa d’estiu li acarona la pell i li ventila l’ànima, al porxo estant. Els cavalls de vent hi paren unes hores, al refugi de Rebost, just per recobrar forces i envelar-se de nou serra endins. Ell no cavalca el vent. Hi és perquè a les muntanyes de casa no hi ha recer i li cal inventar muntanyes estranyament reals, aventurar-se per senderes i corriols no gens metafòrics. Està sol solet i no vinguis a veure’m, per favor. Sense cotxe, sense mòbil, sense rellotge, sense dona i sense filles. I, bo i així, l’única manera de trobar la soledat és calçar-se i sortir a caminar, trescar pels pendissos, seguir les marques grogues. L’esforç d’enfilar-se pels pedregars i cimejar és escrú, però després, cap al tard, el vent i el sol es conxorxen per estimar i acudeixen a llepar-lo, com el gos una ferida, com un bes que reposa. Ell tanca els ulls, apaga la pensa i fa l’amor amb la naturalesa.

D’això fa una setmana i l’esperit se li’n va al galop, com un cavall cap a la prada.

Morir

¿Us heu mort mai? Vull dir, ¿heu viscut mai l’experiència de quasi morir? Jo sí. A l’hospital de Manacor, afectat d’un còlic miserere –el nom és eloqüent–, o sia, una oclusió intestinal. Quan hi vaig fer cap, el cos ja estava a prop del col·lapse i la intervenció urgia. Però no hi havia anestesista. El dolor em feia cridar i botar en el llit, i l’adormidor no arribava –l’any 2003, la sanitat pública de Mallorca només disposava de tres anestesistes. Sense un o altre d’ells, no es podia operar.

A les rondalles mallorquines, les bruixes velles que camegen peu-rossec peu-rossec administren dormissons als herois incauts. Però jo no tenia bruixa peu-rossec. Deixava aquest món a la sabuda. Percebia, a l’espona del llit, la presència de la Dama blanca, presta a endur-se el seu botí. Eren moments solemnes, de gravetat (en els dos sentits del mot) extrema; però el cervell estava inhabilitat per a tota casta de solemnitat. Les mossegades de dolor priven de fer cap balanç; les fiblades trenquen els records; l’esperit, descompost, és incapaç de fer cap obra imaginativa que doni conhort o serenitat, que endreci per dins. La poca expectativa de vida que hi ha és impossible de gestionar. Hi ha un xoc de voluntats: vull morir, i alhora vull no voler morir –que no és el mateix que voler viure.

Tinc la certesa que d’un plegat perdré la consciència –com ara fa tres dies, a la sala de parts, abans que nasqués la Mariona- i no despertaré mai més. Tinc esma per pensar en l’enllà i decideixo que no em fa por: el que em fa por és no ser aquí. I, de cop, fressa, enrenou, corregudes. Ha arribat un anestesista de Palma. Algú diu alguna cosa. Una punxada. Obro els ulls i és l’endemà. Estic llaçat amb tubs. Sóc viu.

(No sé per què m’ha vingut tot això al cap. Ho deu fer que ha nascut la Mariona i que aquests dies celebrem la vida.)

Néixer

Nom Mariona. Va néixer abans-d’ahir, 4 de juny -el dia que son pare fa anys, ves quines coses-, a un quart de set del matí. Quatre quilos cent deu grams. L’hora ha sigut curta. A la sala de parts, tot esperant la dilatació de la llivanya, el cap se m’ha omplert de boira i he caigut rodó a terra. ¿Una baixada de pressió? ¿La son i el cansament i la sentor d’hospital? No ho sé pas. L’anestesista es fa càrrec de mi: em du a una estança petita i m’asseu a l’única cadira que hi ha. Torno a la sala, a temps per assistir al desbordament de les aigües, talment obrissin d’un plegat la comporta d’una presa. Impressionant. De seguida arriba el ginecòleg. I a prémer, que és hora de buidar.

La naixó d’una criatura és una commoció geològica, una experiència volcànica. Primer hi ha l’erupció dels sucs, a borbolls (blaus, callols, vermells, vinacis...). Després apunta el caparró, un clap violaci travessat de cabells molls. La mare crispa de nou tots els músculs facials, la cara feta una brasa, i –aghhh!– la vagina s’omple d’un crani boterut, com si l’haguessin fet amb la maça de fer llamps. Falsa alarma: és una orella. Ufff... Esperem la contracció següent i sant tornem-hi, que no ha estat res. El rostre surt a la llum: la ganya xafigada i molsuda de la criatura, el fesum de call vermell, els ulls closos, les galtes plenes. Té cara de sobrassada.

Ara els llavis de la vagina li fan de collaret. Perill, esglai! ¿Com ho farem per continuar? No li podem pas estirar el crani, que li espanyarem el coll! Les mans del metge són sàvies i decidides, s’inventen una escletxa, hi entaforen els dits i arpen els muscles de la criatura. Una premuda més, via fora... i tot d’una brollen dos bracets que semblen de plastilina, i la resta del cos llisca enmig d’un patamoll de sucs que vessen com un embornal que expulsa de cop l’aigua que no hi cap, i la Mariona –és una nena!– es precipita vers el món amb l’avidesa de l’onada que s’abat damunt l’arena de la platja.

El ginecòleg pega tisorada a la badiella i la nena va de dret als braços de sa mare. No podem, ni volem, reprimir unes llàgrimes d’emoció. És un instant epifànic, dos castells de focs fan l’esclafit (un dins la mare i un altre dins el pare). Totes les vísceres del cos exulten a l’uníson. És una sensació de completesa i plenitud, de rabior animal asserenada, la joia vegetal de l’herba que grana cop en sec.

Fam d'hora curta

Quan servidor era un marrec, compartia jaç amb mon germà i ens abellia dormir amb els gats dins el llit. A ells també els agradava: s’arraulien als nostres peus, sota les mantes, cargolats com ensaïmades. Per a ells era un lloc molt confortable, i nosaltres ens encalentíem de baix (la casa era freda, i els llençols, gèlids). Hi hagué una ocasió en què la gata estava prenys i, com era costum, se n’anà a jóc amb nosaltres. L’endemà al matí, alguna cosa em va fer pessigolles a la galta i em vaig despertar -crec que sobresaltat. Era un gatet minúscul, els ullons encara enganxats, que escalava el coixí amb poca traça. Vam alçar llençols i mantes: la gata jeia a la popa del llit, envoltada de quatre o cinc cries, els ulls oliosos, buidada, satisfeta.

És així com voldria despertar demà (o despús-demà, o no gaire més enllà): amb l’orella ferida per les ploralles d’una humanal criatura que brolla de sota els llençols.

Camàlics

Aquest xibiu ha fet una parada tècnica per trasllat (del domicili físic, no del virtual). Fer una mudança és una cosa de por, sobretot si un vol traslladar tot el contingut d’una casa relativament gran. Impressiona la resiliència dels camàlics, una casta d’obrers que fan una feina duríssima sense dir ai ni ceba, i amb aquella simpatia, tu. El cel en deu anar ple. Papasseit ja ho deia en un vers: “Vosaltres no sabeu què és guardar fusta al moll”. Doncs bé, si no us hi heu trobat, no us imagineu què és desarborar mobles i carregar i descarregar dos camions plens d’andròmines en un dia, buidar una casa i omplir-ne una altra. I no us imagineu què és, l’endemà de l’esllomada, armar de nou els mobles i encastar a la paret el mirall i les prestatgeries. Deixeu-me dir que la irrupció d’Ikea ha complicat sobremanera les condicions laborals dels traginers, com si no tinguessin ja prou feina. I dilluns, tornem-hi, que no ha estat res.

Trobo que les gestes d’aquests herois humils haurien de figurar en els annals de la història al costat dels guerrers de Troia, Hèrcules i els seus treballs, i la travessa alpina d’Anníbal amb els elefants. Jo em cansava només de veure’ls. Quan Pla va escriure que les feines més dures del món són les de cuiner i d’ensenyant de marrecs, es va oblidar dels camàlics. Avui em plau recordar-los i agrair-los el seu esforç, que despleguen amb una enteresa d’ànim, amb una noblesa d’esperit, que fan pensar en temps molt molt antics.

Mare de Déu escapçada

Tants anys de repòs i quieta vigilància damunt la peanya de fusta clavada a la paret, a mig aire d’un pany de cel callol, dessobre el llit que de primer acollia dos ninons i més tard un infant de poc gambal. Qui-sap-les nits que vas vetllar-me el son. De petit et vaig resar molt, a l’espona del jaç, genolls en terra, amb lletanies sentides. ¿M’oïes? Jo diria que no, perquè de nits em visitava una mala fi de monstres i tu no els arruixaves pas. Els fantasmes s’amagaven sota el somier, reptaven cap a mi, llefiscosos, urpaven els llençols, s’escolaven sota les mantes i vomitaven taràntules als peus d’un mocós. I tu allà dalt, immòbil, sense torbar-te gens. L’endemà de matí em deies bon dia amb el coll blincat i el posat compassiu. Però la teva compassió no em rescabalava de la por. No em feies servei. Ara trobo que no et mereixies les meves oracions. Ni per policia celestial, no servies. Quan la frisor d’entrecuix s’apoderà de mi tu insisties en la teva compassió de guix, la policromia de cada pic més esllanguida… però tu ja no comptaves. Mira què et dic: mai vas ingressar en cap de les meves fantasies sexuals –oi que fa ràbia sentir-t’ho dir?

Ara la meva filla t’ha escapçat. No ho ha fet a posta, així que fes el favor de no exigir-li tres avemaries en senyal de compunció. Deixa-la en pau. Amb una llepada de cola hem restituït la testa i ara sembla que llueixis un collaret macabre. A més, estàs despintada. ¿Qui vols que et resi, amb aquesta fila que fas? Ara només ets una joguina vella. Antany també ho eres, però jo no ho sabia.

A trepitjar raïm s'és dit!

La Fina i en Josep, d’Arenys de Munt, ens van convidar ahir a trepitjar el raïm de la seva vinya. No ens hem fet pregar. En el meu cas, era la primera vegada. Ja fa uns quants anys del darrer pic que vaig veremar, a Binissalem, mentre cercava pis a Palma –però llavors no vaig calcigar els gotims.

Ara sí. Una estona curta, només. M’ha fet molta il·lusió. A Llavaneres, la vinya de casa és un erm on no hi ha cap traça visible dels ceps i els pàmpols d’abans de la fil·loxera. I a casa no vaig arribar a veure la premsa, el cup ni les bótes –hi eren! Tot plegat era com una faula, per a mi; un ressò de records d’altri. Ara, esclafant carrassos, els peus vermells, acuden a la memòria imatges que mai no han viscut dins meu: les mans dels avis manejant falagueres el trinxet; la mare i les tietes ballant sobre els carrolls, a can Xerrac, i maleint alhora les portadores que no s’aturaven mai…

Ahir vaig restablir un cordó umbilical amb el passat. I vam tornar a casa amb els peus frescos i contents d’una alegria que no sé dir amb paraules.

Jugar-se la vida a l'N-II

No tinc cotxe. Visc a Llavaneres i faig feina a Arenys de Mar. Vaig i vinc amb bicicleta: de dilluns a divendres, nou quilòmetres d’anada i nou de tornada. M’agrada: em simplifica i a més està bé perquè bla bla bla. Però em jugo la vida. De vegades, camions d’espant em passen a un pam, o a menys –en alguns trams, el voral és inexistent. No em sento una persona normal: em sento un supervivent. Per ara.

De vegades, quan em costa centrar-me en el que faig, assajo un càlcul informal de les possibilitats que tinc de sobreviure, i me’n surten poques. I m’imagino colpit per un cotxe que va massa arrambat, em veig caure a terra i observo com un camió de mil tones em passa per damunt i em converteix en una pasta sangonosa que embruta l’asfalt. I em sap greu per la meva filla, que creixerà minvada de recursos i d’afecte. I em demano quant falta perquè això passi.

Si vaig bé de temps, tinc el recurs d’anar pel port Balís i enfilar el passeig dels Anglesos, a Caldes. Ho faig sempre que puc. Però tot seguit m’he d’incorporar a l’N-II, vulgues no vulgues. Fins a Caldes és una passejada molt agradable… que he d’interrompre a mig camí per entrar dins la ruleta russa.

Amb un passeig de Mar amb cara i ulls –no res de l’altre món: un passeig normal–, la meva expectativa de vida seria una altra. Em podria plantejar d’arribar a vell. Perquè això sigui possible cal traslladar (o suprimir) aquesta monstruositat que nom N-II, que ja ha fet moltes víctimes i que en farà més. I alliberar els peatges de l’autovia del Maresme. ¿Hi seré a temps?