Llegir diccionaris

Vladímir Nabokov era un gran lector de diccionaris. Diu que molts vespres, abans d’anar-se'n a jóc, llegia unes quantes pàgines d’un patracol; i així d’espavilat estava el seu anglès. No és el meu cas. Jo llegeixo diccionaris quan no tinc temps per llegir. Als matins d’aquest mes que avui s’acaba, per exemple, he hagut d’estar per les menudes (una de pocs mesos i una de pocs anys) sense l’ajut de la mare, que treballava. Els derrotistes diuen que així no es pot llegir ni el diari. En aquesta afirmació hi ha un error de concepte, perquè és cert que no es pot llegir el diari, però un diccionari, sí. Verbigràcia.

Servidor, en quatre matins, he aconseguit llegir el Diccionari d’onomatopeies i altres interjeccions (Eumo, 2010), de Manel Riera-Eures i Margarida Sanjaume. Amb equivalències en anglès, espanyol i francès. El temps hàbil de lectura ha oscil·lat entre els trenta i els noranta segons. Més enllà d’aquest límit sempre hi ha qualque desfet o destret que forcen a interrompre la lectura: una nena que cau del sofà, l’altra que es menja els pèls de l’escombra, l’una que vol anar amb bicicleta, l’altra que vol que la dugui a collibè, que si nyic que si nyec, que ara snif i adés enguè, que si un ui que encalça un ai… I bo i així, arrencant vint segons d’aquí quaranta d’allà, he après…

Que les gallines catalanes, quan ponen un ou, diuen caticataaaaaasques! Que el crit de guerra que les pel·lícules atribueixen als indis nord-americans l’escrivim així: Aúúúúúú! Aúúúúúú! Que la impaciència, la contrarietat i la disconformitat es representen amb la forma nxt. Que un animal pesant que corre fa tupatup; i el soroll de galopar, patatrap patatrap! o patatrip patatrap! Que un tret fa pànyeu o pínyau (cosa que sabíem de tota la vida). Que qui recita o resa de manera mecànica fa xam-xam. Que l’onomatopeia de la xerrameca és xa, xa xa! O que xep-a-xep és el renou inintel·ligible d’una conversa en veu baixa.

¿Qui ho diu que no hi ha temps per llegir, estudiar i aprendre?

Aportació a la història universal de l'estupidesa

Els amics d’Iniciativa no deixaran mai de sorprendre’m. I és que mai acabaré de pair la tossuderia de l’esclau que persevera en la seva condició perquè la llibertat li fa por. Penso en les propostes de la coalició ecosocialista amb relació al conflicte Catalunya-Espanya, propostes que no són un prodigi de la lògica, que diguem. Diu Joan Herrera que hem d’aplicar l’Estatut, obviant que l’Estatut, tal com està, obliga a derruir les parets mestres del poc autogovern que tenim. Bravo. Diu que després hem de fer un envit federal a Espanya i que, en cas que els veïns facin orelles de marxant, cal anar al dret a decidir, en l’exercici del qual Iniciativa propugnarà la federació amb Espanya. Rebravo.

O sia, que tens un veí que mestresseja i et fa anar de minyona, et depreda una part descomunal del sou, et maltracta, et menysprea, et nega, et fa la traveta, t'assetja, t’escanya, et talla les ales, et redueix, t'anorrea… i tu, sagaç ideòleg ecosocialista, et vols federar amb ell. Clap clap clap. Però és que el desficaci és més gros del que sembla. L’opció federal no és sols una aberració moral, sinó també una bertranada. Perquè tal opció demana dos referèndums: un a Catalunya, perquè diguem si ens volem federar amb Espanya, i un altre a Espanya, perquè diguin si volen federar-se amb Catalunya. L’acudit, si no fes plorar, faria riure. Sic transit gloria Cataloniae.

Vet aquí una aportació catalana a la història universal de l’estupidesa. En el fons de la pensada, i en paraules de Joan Sales, hi ha “aquella mania nostra tan idiota d’imposar als castellans allò que ens agrada per més que a ells els faci fàstic: en el segle XVIII la casa d’Habsburg, en el segle XIX la rama carlina o la República federal, en el XX la d’esquerres. ¿Per què no deixem d’una vegada que es governin com vulguin a casa seva i ens dediquem a governar en pau la nostra?”.

Rius vigoritzadors

En Pep del barri de Reboll, a Guardiola de Berguedà, sosté que no totes les aigües són iguals: n’hi ha que envigoreixen i n’hi ha que balden. Afirmació que sustenta en la seva biografia. El guardiolenc conta que de jove feia el contraban i que, quan tornava carregat d’Andorra, després de travessar el Puigpedrós o el Perafita, es ficava dins el Segre per engarristar-se després pels rostos del Cadí. En canvi, diu que calia evitar el riu que travessa la vall de la Llosa, perquè l’aigua que portava “t’afeblia fins al punt que no et podies ni bellugar”.

En Pep afegeix que el bestiar també notava aquest contrast: “deia que per endurir les peülles dels matxos que treballaven a les mines de carbó calia que els diumenges passegessin pel Bastareny [foto]. Això ho sabia perquè, a més de fer contraban, treballava a la mina.” ¿Oi que és curiós? Si algú es veu amb cor de donar raó (científica) d’aquest fenomen, li ho agrairé serralades.

Val a dir que, a més de coneixements hidrogràfics, hi havia un altre requisit indispensable per a fer la travessa amb èxit: portar tres parells d’espardenyes de vetes. “Mentre no eren xopes podies caminar per la neu i el glaç sense por de relliscar. Això sí, un cop xopes, ja les podies llençar, esclar”.

(Agraeixo aquestes informacions al meu bon amic Joan Carles Soriano, que és qui ha tractat en Pep del barri de Reboll.)

Conviure amb monjos (i III)

Dissabte 21 d’agost. “Qualsevol home, creient o no, amaga a dins un monjo. Sense les refregades de quietud que ens fan monjos, no fórem homes”. Ballarín dixit. I esclar. Si no hi estigués d’acord, ara no seria a Poblet.

ELS APÒCRIFS

Avui he fet un esmorzar copiós i he tornat a la cel·la per encetar els Evangelis apòcrifs, en la traducció catalana de Proa (2008). Qui no ha llegit aquests textos no sap d’on surt una bona part de la iconografia cristiana (els reis mags, el bou i la mula de Betlem, etc.), algunes festes cristianes (com la Nativitat de la Mare de Déu) o els germans de Jesús. Quan n’he tingut prou, m’he posat a revisar versos; és decebedor: els més bons no passen de mediocres.

¿TINC DRET DE SER AQUÍ?

Es fa l’hora de dinar. Mengem sentint –que no escoltant– un episodi de l’Evangeli segons Lluc. A la tarda torno amb els versos: són pitjors que els del matí. Quan me’n canso, em dono als apòcrifs. Els monjos es disposen a fer Vespres. Estic fent trampa: com que no assisteixo als oficis religiosos, no convisc amb els monjos; només coincideixo amb ells en el refetor. Compartim els aliments físics, però no els espirituals. ¿Tinc dret de ser aquí?

LA POLICIA MORAL DEL SEGLE XIV

El sopar em reserva una sorpresa agradable. Mentre ens enviem coll avall una sopa de verdura i uns talls de pinya amb pernil, un monjo, de la llotja estant, té la bondat d’explicar-nos els ets i els uts de les visites pastorals a la diòcesi de Barcelona al segle XIV. N’hi ha per sucar-hi pa. Despús-ahir us vaig avançar que les diòcesis catalanes van ser les primeres d’Europa a posar en marxa aquestes trobades. I s’ho van agafar a la valenta: el bisbe No-sé-qui va fer, els anys 1313 i 1314, fins a cent quaranta-quatre «visites».

La cosa anava com segueix. El secretari episcopal anunciava amb antelació (un mes abans, en el cas del bisbe Ponç de Gualba) la visita del mitrat a la parròquia. El dia previst, Sa Senyoria compareixia acompanyat d’uns quants canonges i lacais, i sotmetia la comunitat a diversos interrogatoris; la inquisició començava pels clergues i continuava amb els monjos i els laics. Si sobre cap d’ells pesava una acusació, la comitiva episcopal assumia funcions de tribunal, dictava resolució i, si esqueia, imposava sancions.

SEXE, SEXE I SEXE

Tothom havia de passar per l’adreçador. Però sovint molts feligresos s’escaquejaven, amb l’excusa que en el tros hi tenien molta feina. El rigor del bisbe els feia venir cagarrines. El motiu de tanta «visita» consta en els documents: l’objectiu era “eradicar els vicis i plantar les virtuts”. I esclar, els “vicis” que el bisbe perseguia eren de manual: la fornicació, l’adulteri, el concubinatge, el trencament del celibat, la blasfèmia, la usura i les converses inadequades. El sexe fa majoria absoluta, ja ho veieu. Les sancions que s’imposaven acostumaven a ser pecuniàries.

Sembla que al segle següent els bisbes catalans es van relaxar una mica i els interrogatoris van canviar d’orientació: ara els interessava més fer l’inventari dels béns mobles de la parròquia. Quin descans, no? Em retiro a Serafí de Sarov, que és el nom de la meva cel·la.

LA PREGÀRIA DEL MIGDIA

Diumenge 22 d’agost. Passo el matí bregant amb els versos. Els resultats són lamentables. Recordo una frase de Joan Sales: “escriure poemes és un ofici infernal: un no arriba a dir mai el que voldria”. I si a més és pocatraça… Al migdia penso que marxaré de Poblet sense haver sentit els monjos cantar. Però encara sóc a temps d’evitar el desastre: la pregària del migdia és a la sala de Sant Esteve. Caram! Lectura cantada de psalms i himnes. Quin domini de la veu! Una delícia. Es nota que els monjos tenen formació musical.

EL DÉU DELS VERSOS

Ha arribat l’hora dels adéus. El pare Paco em demana que faci sortir Déu en els versos. “En alguns hi surt”, dic. Però m’estalvio de dir que l’Altíssim que treu el nas en els meus versos és un déu pelut i veneri, cagadubtes i mesquinet. Un déu que no és bo per encapçalar cap religió.

Conviure amb monjos (II)

Divendres 20 d’agost. No sóc l’únic descregut de la casa, però sí que sóc l’únic que no assisteix als oficis religiosos –n’hi ha que van a Matines i tot! Què hi farem, a mi la fe no m’escalfa, que deia Ausiàs Marc. Però ningú em mira de tort ni em clava mocs. Com que aquí tots fem vot de silenci, no discutim, ves.

Esmorzem sense ritual, fent via: no s’hi val encantar-se. Com que anava endarrer de caminar, m’arribo a l’Espluga de Francolí. Els carrers del nucli antic, costeruts i estrets, conserven el sabor avial, però algunes façanes donen fe de magrors econòmiques -que també són avials. He fet cap al Museu del Vi, al Celler Cooperatiu, una baluerna modernista dissenyada pel fill de Domènech i Muntaner. Quan Àngel Guimerà la va visitar, el 1921, tingué l’acudit de dir que allò era «la catedral del vi», i d’això els espluguins, ufanadíssims, n’han fet un reclam turístic.

Torno a Poblet, una estona caminant una estona a peu, i llegeixo fins a l’hora de dinar. Quan ens entaulem, un monjo ens fa saber que el president Montilla, amb esposa i fills, és al monestir en visita oficial. No l’he vist. Penso que m’agradaria topar-me’l i dir-li, no ho sé, que les nacions que no saben ser lliures tenen presidents com ell. Alguna cosa així. O no, potser recordaria el vot de silenci i em mossegaria la llengua. Tot dinant, escoltem Beethoven –avui ens exoneren de sentir vides dels pares de l’església i història eclesiàstica. En acabat em retiro al cau i llegeixo Dostoievsky. Hauria de revisar versos, però em fa vessa.

Havent cantat Vespres, és hora de sopar. Hi ha hagut una esbandida: el refetor és mig buit. Es veu que, al cap de setmana, l’aïllament monàstic no és tan atractiu i hi ha una allau de desercions. A boca de nit ja no hi ha ningú deambulant pel clos, just una ombra que s’arrossega pel pas de ronda de la muralla. Mossèn Ballarín va escriure que “entrar una estona en un monestir és trobar les ombres quietes dels nostres silencis. Una mica com quan pugem a un cim de marededéu”. És cert.

Conviure amb monjos (I)

Dijous 19 d’agost. Fujo de casa vilment i covarda cap a l’estació del tren. A mig matí, a Mataró fa un sol feridor. Però a l’Espluga de Francolí, unes hores més tard, plou a semals. Renuncio d’anar a peu fins al monestir i busco un taxi. Com que no tinc telèfon mòbil, he de localitzar l’única cabina del poble. No funciona, esclar. Al bar del costat em fan la caritat de trucar al taxista i en un dir Jesús sóc al monestir de Poblet.

L’HOSTATGERIA

Em costa trobar l’hostatgeria interna: es veu que n’hi ha dues. Em rep el pare Paco, un home d’edat que és tot ell un belluguet, un cul de mal seure monàstic. “¿Què us porta per aquí?”, em demana. Li responc que la soledat, el silenci i la poesia. L’amfitrió m’assigna la cel·la més petita, l’única que hi havia disponible quan vaig emparaular l’estada. Hi ha un llit, una taula, uns prestatges i una pica, tot minúscul. No em cal res més.

EL MONESTIR

Surto a fer un volt. Entre la primera i la segona muralla hi ha planter de vinya, que treballa Codorniu. Els ceps són gemats, alts, grossos; els gotims, blaumoradencs, espessos. Enguany ha plogut i es nota. Faig el pas de ronda de la muralla. Poblet és un conjunt arquitectònic impressionant, una joia cistercenca de pedra clara envoltada de gerdor. Un té la sensació que aquí l’espiritualitat és comestible i que l’eternitat és una llarga digestió de tot això.

SILENCI I QUIETUD

El monestir és un lloc consagrat al silenci i la quietud, al treball i l’oració. Els hostes podem eludir aquests, però no aquells. Aquí no es parla: es murmura. Aquí, el silenci ho és tot. Fins i tot els gestos dels monjos, callen. Dins el silenci, desbastades, les paraules adquireixen perfils nítids i sonen com els mots dels evangelis; les converses son xiuxiuejos breus.

RECLUSIÓ

El monestir també és un espai de reclusió. Ser aquí implica veure limitada la llibertat de moviment: l’enclòs és permeable entre les 10h i les 12.45h, al matí, i entre les 15h i les 18h, a la tarda. Fora d’aquestes hores, muts i a la gàbia. No hi ha telèfon fix ni connexió a Internet (i jo, per a més inri, sense mòbil). Les hores de l’oració comunitària pauten la jornada dels monjos: Matines (5.15h), Laudes (8h), Pregària del migdia (12.45h), Vespres (19h) i Completes (20.30h). Els oficis segon, tercer i quart precedeixen els àpats.

EL REFETOR

Dos quarts de vuit, hora de sopar. En el refetor, els àpats són el centre d’un ritual. Primer, corrua feta, entren els monjos; darrere d’ells vénen els hostes, en formació de bacallà esqueixat. Hi ha una bancada de fusta tot al volt de l’estança, i taules arrambades als bancs; enmig hi ha una font. Broll enllà, monjos; broll ençà, hostes. Tots ens plantem devora la taula que tenim assignada, un monjo beneeix les menges i havent dit l’amén ens asseiem. Mengem en silenci. En acabat sona una campaneta, ens posem drets altra vegada, algú diu unes paraules i anem sortim, els monjos primer i nosaltres darrere.

EL LECTOR

D’una llotja estant, un monjo ens il·lustra sobre la vida de sant Bernat de Claravall –l’onomàstica és demà–, repassa la història de les primeres esglésies de Barcelona i ens fa cinc cèntims de les visites pastorals d’antany. Comença en català (5 min) i segueix en espanyol (20 min) –això deu ser l’equilibri natural de les llengües que deia Zapatero. Poca broma amb les visites pastorals: es veu que les diòcesis catalanes van ser pioneres en el bugat i guarden el registre de visites més antic (s’inicien el 1303) i més durador (acaben el 2003) d’Europa, a penes sense llacunes en els documents. En tornarem a parlar.

BONA NIT

Havent sopat busco la manera de trucar a casa: missió impossible. ¿Hauré de baixar de l’ase i comprar un d’aquests fòtils que la gent fa servir per planxar-se l’orella? Em retiro a la cel·la a escriure quatre ratlles i bona nit Bernat.

Dins el cervell d'Enrique Múgica (i Cava de Llano)

Penetrar l’ànima d’una persona és molt difícil. En canvi, entrar dins el seu cervell és fàcil. Si l’hem tractada (o si la seva veu ens ha arribat) al llarg d’uns anys, sabem com funciona el seu magí: entre altres coses, perquè els automatismes i les fixacions ens traeixen. Enrique Múgica, per exemple, home ungit amb gran sentit de l’humor com a “defensor del pueblo”, té un crani transparent. Vejats-lo.

Múgica entén que hi ha unes llengües que són oli (la seva) i unes altres que són aigua (la nostra), i que tal cosa és així sense entrar en emperòs territorials –és un universal ontològic, com si diguéssim. Múgica entén així mateix que qüestionar això és fer violència a l’ordre natural del món, dins el qual s’eleva, majestàtic, l’ordre constitucional d’Espanya. Múgica sap que els catalans, en general, no tenim prou llum per entendre això; que som tossuts en la penombra; i que l’única manera de sotmetre'ns (un cop descartat el xarop de freixe) és forçar la substitució poblacional del país.

Múgica és hereu d’una tradició de pensament hispànic que es resumeix en aquestes paraules de Giménez Caballero, teòric de la Falange: “Hay una manera muy sencilla de acabar de una vez con el problema catalán, y es repoblar Cataluña con andaluces”. L’expresident espanyol Leopoldo Calvo Sotelo, si no em falla la memòria, va insistir en aquesta idea molt més tard, als anys vuitanta del segle passat. Ni l’un ni l’altre comptaven que la majoria dels andalusos assentats a Catalunya aprendrien el català i que, podent triar entre exercir d’invasors o de catalans, farien la segona opció.

Enrique Múgica ja es fregava les mans davant els centenars de milers de persones que, procedents d’Amèrica, Àsia, Àfrica i Europa, feien cap a Catalunya i eren acollits naturalment en espanyol. Però es veu que la Llei d’acollida del Parlament de Catalunya li ha mudat el somni en malson: el seu cervell ha imaginat una turba d’equatorians, xinesos i senegalesos confraternitzant en català amb els indígenes i li han vingut tots els mals. I ha reaccionat (encarnat en la seva substituta, María Luisa Cava de Llano) com un patriota. Si Giménez Caballero pogués moure els braços, s’alçaria de la tomba per abraçar-lo. I a la substituta també.

Alícia i la càbala pràctica

Llegeixo, a la Història de la Catalunya jueva [Àmbit + Aj. de Girona, 2009] de Sílvia Planas i Manuel Forcano, que el rabí saragossà Abraham ben Samuel Abulàfia (1240-1291) vingué a Barcelona a estudiar càbala, que al final de la seva vida va tenir pretensions profètiques i messiàniques i es lliurà a la càbala pràctica, que en el seu cas “consistia en cercar la unió amb la divinitat a partir de la pronúncia repetida dels noms de Déu, a fer múltiples combinacions de les lletres d’aquests noms, i a ajudar-se a entrar en èxtasi amb tècniques respiratòries, música, cants i moviments de cap i cos amb l’objectiu que el cabalista gaudís de l’experiència mística que ell descriu en les seves moltes obres i tractats amb imatges eròtiques molt agosarades”. Tot seguit, Forcano ens fa saber que Salomon ben Adret, el rabí en cap de la Ciutat Comtal, “fulminà Abraham Abulàfia i el condemnà a l’exili a l’illa de Comino, devora Malta”.

¿Com és que aquest home em fa pensar en l’Alícia Sánchez Camacho?

Mala-sort, mala xuixa, mala bua

L’altre dia, l’Albert Pla Nualart em va passar al davant. Servidor barrinava un apunt sobre el retrocés del prefix mal- / mala- en català i el paio va i me’l xafa. No sabeu la ràbia que fa, això! Pla escrivia, a la Terrasseta del 5 d’agost, que “mal- va de baixa, i de tan poc ús se’ns rovella”, i ho exemplificava amb els mots malcreient, malagradós, malgirbat, malastruc i malaguanyat. Per sort, jo només portava de cap comentar la variant femenina del prefix, així que no em repetiré gaire.

El retrocés dels mots iniciats amb mala- a favor d’altres formes –sempre més pròximes al castellà, no sé què ho deu fer– és evident: malagraït cedeix davant desagraït; malafortunat, davant desafortunat; malavinent, davant desavinent; els mallorquins malambrós i malamorós s’amaguen davant sec o desagradable; la malacura mallorquina avui és negligència; l’occidental malaganós es fon al costat de peresós…

Ultra això, servidor percebo que s'espassen, en el meu entorn, mots prefixats amb mala- que he mamat a casa, que per mi són d’allò més normal però que els diccionaris que tinc a l’abast no recullen: mala-sort i mala xuixa. El primer significa ‘persona que du mala intenció’, i el segon s’aplica als infants que no fan prou bondat. La primera forma és d’ús corrent al Maresme, la segona només l’he sentida a casa. A Mallorca, més tard, vaig aprendre que una mala bua és una mala persona, i em temo que aquesta manera de dir també va de recules.

Amics d'Arpitània

De fa pocs dies, Arpitània ha obert un consolat virtual a Catalunya: amicsdarpitania.blogspot.com. La criatura ha nascut (accidentalment) a casa nostra. Una amiga em va demanar com punyetes es fa un blog, la vaig fer venir a casa i a sis mans vam donar a llum això. Us ho recomano amb vivor encesa; i no pas perquè servidor hagi contribuït al part, sinó perquè és una finestra a un món que ens és pràcticament desconegut: el de la llengua i la cultura arpitanes (o francoprovençals, si us estimeu més dir-ho així).

El nadó va fer les primeres passes el 4 d’agost, amb una presentació de la llengua arpitana (el nom, el domini, la codificació). Dos dies després apareix un apunt sobre el Tsamin francoprovençal, una caminada de més de 500 km amb un objectiu alhora reivindicatiu i científic. El 9 d’agost, el web glossa la situació de la llengua en els tres estats on es parla, i també algunes activitats de les associacions que en tenen cura; i l’11, els amics publiquen l’article (per mi) més interessant, “Resistents lingüístics”, que ennova el cas d’Evolênna, un poble alpí de la vall d’Hérens, a Suïssa, habitat per unes set-centes persones: resulta que és el darrer poble de Suïssa on l’arpità es transmet des del bressol i és llengua familiar i de relació amb els amics i els veïns; a França ho troben sorprenent i TF1 n’ha fet un reportatge, al qual podeu accedir des del blog amic.

Servidor me n’he fet seguidor. ¿Us hi apunteu?

En Veueta

Diumenge em van explicar una història d’en Veueta, i tal com l’he rebuda us la conto. En Veueta era un lampista de Barcelona, d’aquells que et salvaven de mil i un destrets domèstics. Un àngel de la guarda amb mans calloses. Quan el cridaven a una casa, li mostraven unes puntes de cable i li deien: «No sé si hi passa corrent, aquí», ell pinçava els fils amb dos dits i responia, tan panxo: «Sí que n’hi passa, sí». I amb molta traça i poques eines feia tornar la llum, adobava una aixeta o desfeia un embús. Tot plegat per quatre xavos.

Li deien en Veueta per la fluència prima i dolça que rajava dels seus llavis, una veu d’espinguet que contrastava amb la rudesa de costums del personatge. Ja podia acompanyar el cafè de bon matí amb conyac o cassalla, que era per demés: el timbre peculiar de la seva veu no l’abandonava mai.

Un dia, en Veueta va fer una d’aquelles proeses que fan forrolla durant mesos. L’home manipulava una instal·lació elèctrica en un terrat, fent anar el bufador, i vet aquí una gavina que plana part damunt seu. I un altre pic la gavina. I una altra vegada, com si l’ocellot tingués una fixació amb en Veueta. I va pensar per ell: «Ui, si tornes…». I la gavina que hi torna. En Veueta, que la veia venir, va enarborar el bufador encès a tota castanya i la va rostir en vol. La pobra bèstia va caure malferida en el terrat mateix i l’home li va torçar el ganyot per rematar-la.

En acabades les feines, en Veueta va arribar a casa tot cofoi i trompetejant: «Maria, ja tenim sopar!». La dona li va enflocar que, si per sopar volia menjar gavina, se la cuinés ell. En Veueta, que era més tossut que un marrà, va plomar l’animaló, li va tallar el coll i el va enfornar amb ceba i patates. I se’l va cruspir.

A Barcelona ja no en queden, de lampistes així.

Una novel·la arpitana: 'Lo temps'

Un atzar ha portat a les lleixes de casa la primera novel·la escrita en arpità (abans francoprovençal) modern: Lo temps (Arpitania, 2008), del valdostà Floran Corradin. La trama és la següent: en acabada la II Guerra Mundial, el govern italià emprèn la construcció d’una presa a la Val d’Aosta; un poblet quedarà cobert per les aigües i per tant se’n construeix un de nou més amunt –tal com s’esdevingué amb la nostra Mequinença.

Centenars de treballadors procedents de diversos llocs d’Itàlia acudeixen al poble per treballar en l’obra, però no es fan amb els vilatans. Els íncoles no veuen de bon ull la iniciativa del govern, no volen que el seu poble desaparegui sota l’aigua i s’empesquen una estratagema per impedir-ho: es proposen de furtar, d’amagat, la marededéu de l’església nova i dur-la de nit a l’església vella, de manera que l’excursió sembli un miracle i el govern abandoni el projecte de fer la presa.

Mentrestant, una noia del poble troba un manuscrit del seu pare, mort abans de la guerra: s’hi conta que, a la primeria del segle, els valdostans veien a tocar la independència del seu país, però Itàlia els va engalipar amb promeses d’autonomia per calmar els ànims, la gent s’ho va creure i al capdavall tot resultà un engany.

El relat comença així: “Naisse. Anaïs Darbelley Bethaz felye de G·ène Felicien notéro, et de Bois Usel J·ulie, mènagiére, plorâve. Assietâye sur una des carèyes betâyes lé por la velyê a coutâ de la granta cuche des ses parents, Anaïs Naisse ére èpouesiêye. Profonds sengllots, que chèrchiêve de contenir, la secoévont.” En els marges hi ha consignades variants arpitanes d'alguns dels mots que usa Corradin. Entrar en la novel·la fa respecte i la lectura de les primeres planes és dificultosa i lenta, esclar. Però un català que sàpiga prou francès i una mica d’occità s’hi aclimata de seguida. Servidor me’l reservo per al setembre.

Si us fa gola, podeu demanar la novel·la aquí.

Perdran perquè són peculiars

Als anys vuitanta del segle passat, servidor em dedicava sobretot a la militància indepe. Hi vaig cremar moltes hores –no sé si malaguanyades: llavors això era picar ferro fred. Jo i els meus consorts érem peculiars, a saber: érem militaristes quan el que s’estilava era el pacifisme; érem indepes quan l’autonomia donava fruits saborosos i tothom comptava assaborir-ne més; ens aferràvem al marxisme quan tot quisqui l’havia abandonat; vivíem per a les idees quan el món sencer vivia per als diners. Érem peculiars, que és el mateix que dir perdedors.

Però ara, feliçment, s’han girat les tornes. Avui els peculiars són ells, els unionistes. A hores d'ara tothom sap que la independència és el millor que li pot passar a Catalunya, que tal cosa és factible i que depèn únicament de nosaltres. Això ho saben els catalans i els espanyols, els indepes i els unionistes, els observadors internacionals i fins els analistes més remots i despistats. Tant és així que per plantar-se davant una urna i votar que “NO vull que Catalunya esdevingui un Estat bla bla bla”, s’ha de ser peculiar, ergo minoritari, i doncs, perdedor. Potser em direu que en coneixeu força, d’aquestes persones; no us enganyeu: si són peculiars, són i seran minoria. El seu posat peculiar els farà perdre primer les eleccions al Parlament de Catalunya, i després el referèndum sobre la independència del país, tant si el fem abans com després de proclamar-la, solemnement i unilateral, sense demanar permís a ningú.

El present no és res

Llegeixo, en una carta de Joan Sales datada el 6 de juny de 1937, el que segueix: “Tot el que no sigui viure de records i somnis és pura bogeria; només hi ha el passat i el futur. El present és una pura abstracció, com el punt geomètric.” Subratllo les frases per tal de retrobar-les amb facilitat més endavant, però no cal: m’han quedat gravades i les vaig mastegant dins el magí.

Em temo que Sales té raó. El present no és res si no està carregat de futur; allò que fem en el punt de fuga que és el present només té sentit si podem projectar-ho en l’esdevenidor. D’altra banda, ¿què som -si és que som res- sinó els nostres records? Un home sense memòria no és res.

He canviat de parer, ves. No fa tant que m’havia deixat convèncer per algú –no recordo qui– que deia exactament el contrari: que el passat no existeix perquè ja no hi és, i el futur tampoc perquè encara no ha tingut lloc, i que per tant només hi ha present. Ara que la visito de nou, aquesta idea em sembla equivocada.

I deu ser per això que, quan ens posem en mans d’un present que és només això, present, ens sentim buits i malapler. Com si dins nostre es desfermés una tempesta d’arena sense arena.

La dieta de la Mariona

sorra, pedretes, fusta, cabells, llindes de porta, cadàvers de mosca, fulles, branquetes, esponges, paper de tota mena (satinat, de diari, de cuina…), cartró, deixies de quan es treu punta al llapis, espaguetis crus, trossos de plàstic, pilositats mascles, retalls d’ungla, bolquers, xampú, esclòvies, coixins, cordons, llesques de pintura, voliols, sabatilles, crostes, cues de miloca, clips, bocins de guix, cascarrulles, farbalans, embolcalls de preservatius, sanefes, estores, pèls d’escombra…