Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Catalunya. Gent. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Catalunya. Gent. Mostrar tots els missatges

divendres, 27 d’agost del 2010

Rius vigoritzadors


En Pep del barri de Reboll, a Guardiola de Berguedà, sosté que no totes les aigües són iguals: n’hi ha que envigoreixen i n’hi ha que balden. Afirmació que sustenta en la seva biografia. El guardiolenc conta que de jove feia el contraban i que, quan tornava carregat d’Andorra, després de travessar el Puigpedrós o el Perafita, es ficava dins el Segre per engarristar-se després pels rostos del Cadí. En canvi, diu que calia evitar el riu que travessa la vall de la Llosa, perquè l’aigua que portava “t’afeblia fins al punt que no et podies ni bellugar”.

En Pep afegeix que el bestiar també notava aquest contrast: “deia que per endurir les peülles dels matxos que treballaven a les mines de carbó calia que els diumenges passegessin pel Bastareny [foto]. Això ho sabia perquè, a més de fer contraban, treballava a la mina.” ¿Oi que és curiós? Si algú es veu amb cor de donar raó (científica) d’aquest fenomen, li ho agrairé serralades.

Val a dir que, a més de coneixements hidrogràfics, hi havia un altre requisit indispensable per a fer la travessa amb èxit: portar tres parells d’espardenyes de vetes. “Mentre no eren xopes podies caminar per la neu i el glaç sense por de relliscar. Això sí, un cop xopes, ja les podies llençar, esclar”.

(Agraeixo aquestes informacions al meu bon amic Joan Carles Soriano, que és qui ha tractat en Pep del barri de Reboll.)

dilluns, 22 de març del 2010

Fàtima i Rachid

Ella és una noieta alta, d’ulls grossos i mirallejants com dos pericons al pic del migdia, la pell bruna, nord-africana la infantesa. Als llavis hi lluu un somriure de fulla perenne. Somriu davant les facilitats i davant les dificultats i davant les perplexitats, i amb una lleu, desigual elevació d’espatlles fa saber que se sent insegura però que el món no li fa por i que se’n sortirà. El seu somrís omple de gràcia tot el que l’envolta: les parets, les taules, els arbres, els núvols. La Fàtima parla, en català, amb un noiet que també és de pell bruna i d’avior magribina i que també somriu. Ell és un arlot prim i escàs, més aviat baix, una tofa de cabells negres en el cap, despert com l’ull del vent, resolutiu com una fura, viu com una centella.

Tots dos duen el clatell net, tenen les garbes carregades de confiança i afronten l’esdevenidor amb entusiasme. La seva alegria fa bell el món, posa llum sobre la terra i endomassa el futur de Catalunya.