El relat de Cabús (Cerdanyola del Vallès, 1965) pot ser llegit com una paràbola que parla del pou insondable de l’estupidesa humana i dels solipsismes, patètics, ridículs, que ens ha llegat la postmodernitat. Les il·lustracions són de Pere Virgili, i la veu que l’explica és la d’en Lluís Soler i Auladell.
dissabte, 28 de febrer del 2009
'El karma del carnisser', de Xavier Cabús
El relat de Cabús (Cerdanyola del Vallès, 1965) pot ser llegit com una paràbola que parla del pou insondable de l’estupidesa humana i dels solipsismes, patètics, ridículs, que ens ha llegat la postmodernitat. Les il·lustracions són de Pere Virgili, i la veu que l’explica és la d’en Lluís Soler i Auladell.
divendres, 27 de febrer del 2009
Tele-5 a Catalunya

I, bo i així, el dilluns 23 i el dimecres 25 de febrer Tele-5 va ser l’emissora més vista a Catalunya (el dimarts només va ser superada per A3TV, ves quin consol); i en el rànquing de programes més vistos, és també Tele-5 la que suma més punts. Ho faig notar perquè això de les teles és un indicador molt precís del país que tenim [?]. El mal és a dins i el país se’ns mor perquè el cranc creix sense trobar obstacles ni topalls. Però el gruix de la responsabilitat no recau sobre Espanya, ni sobre França, ni sobre Tele-5, sinó sobre els catalans, que semblen haver decidit no moure’s per no molestar, no dir per no ofendre, dimitir per no fer nosa. Com els Set Minyons Sants que (segons conta el Sinaxari bizantí), “s’endormiscaren una mica i d’aquesta manera, davant de tots, lliuraren les seves ànimes a les mans de Déu”.
Etiquetes de comentaris:
Nacionalisme espanyol,
televisió
dijous, 26 de febrer del 2009
'El karma del carnisser' i Palau i Fabre


El mateix dia, a prop, hi ha una altra cita literària. Aquest mes fa un any del decés de Josep Palau i Fabre, i per recordar el poeta la Fundació que du el seu nom fa algunes activitats; una de les més atractives es farà demà a la Biblioteca Can Milans (c. Església, 6-8) de Caldes d’Estrac, també a les 7 de la tarda: el recital poètic “Poesia i música a Palau i Fabre”, d’Emili Bou, amb acompanyament musical a càrrec de Josep-Anton Soldevila i Xavier Valdivieso.
Un any després de la seva mort, i considerant la indolència imperant en el país que no tenim, ve a tomb recordar un vers de Palau: “L’absència de cavall salvatge desautoritza el paisatge”.
Etiquetes de comentaris:
Palau i Fabre,
Xavier Cabús
dimecres, 25 de febrer del 2009
¿Què enterràvem, el porc o la sardina?

Amades no estava gens convençut -per raons òbvies- que aquesta tradició es traslladés a Catalunya, i en el Costumari exposa els seus dubtes al respecte: “L’eruditíssim senyor Bastús diu que recorda el costum d’enterrar, en tal dia com avui, una carcanada o espinada de porc, que rebia el nom de sardina, com a símbol del fet que, durant el període quaresmal, hom no podia menjar carn de cap mena, i molt especialment de porc. Aquesta opinió del gran polígraf resulta molt dubtosa. Nosaltres no hem trobat cap rastre demostratiu que la carcanada del porc ni de cap altre animal hagi estat anomenada sardina. Altrament, la carn del porc ha estat tostemps massa estimada i preferida, i abans sembla que encara més que no avui, per a enterrar i llençar una part tan estimada i valuosa.”
Les objeccions d’Amades vessen de lògica, i per això m’inclino a pensar que allò que importàrem de Madrid no va ser el costum, sinó el nom, i del nom devíem passar al peix.
Les objeccions d’Amades vessen de lògica, i per això m’inclino a pensar que allò que importàrem de Madrid no va ser el costum, sinó el nom, i del nom devíem passar al peix.
dimarts, 24 de febrer del 2009
'Norwegian Wood' (Tòquio blues)

Doncs bé, jo tampoc entenc que, si una novel·la japonesa du el títol d’una cançó dels Beatles (Norwegian Wood), la versió catalana l’hagi de mudar per un títol altre (Tòquio blues). Al capdavall, a la novel·la de Murakami hi veig molt de Beatles i poc blues. Qui en sàpiga el re, me l’expliqui, per favor. Arribar a aquesta novel·la havent llegit Kafka a la platja és com canviar de continent: viatjar de la màgia a la realitat. Tant és: Murakami domina molt bé ambdós registres (per bé que a la segona novel·la la màgia se li descorda una mica).
En els relats del japonès hi trobo dos valors especialment estimables. D’una banda hi ha la sobrietat verbal, la transparència, la sensualitat i el perfil net dels sentiments. D’altra banda hi ha la fragilitat dels protagonistes, la vulnerabilitat que corprèn, la tendresa que inspira la debilitat. Els "herois" de Murakami saben ser febles i en la feblesa troben una dignitat que suscita empatia. Ens sedueixen, ens commouen, ens transporten. ¿Què més podem demanar?
dilluns, 23 de febrer del 2009
Espanyols de Catalunya

Posats a triar entre ser ciutadà de l’Estat espanyol i ser-ho de l’Estat català, no hi ha color. El sentiment espanyol és respectabilíssim -només faltaria- però si entela la percepció dels interessos, malament rai. No hauria de ser tan difícil compaginar sentiments i interessos, si així tots podem anar més bé. Ceuta i Melilla són un bon exemple d’això. La població autòctona d’aquestes ciutats se sent amaziga o marroquina, però vol ser espanyola, perquè aquesta condició jurídica li atorga els avantatges de pertànyer a la Unió Europea. Els sentiments no els fan perdre de vista els interessos.
Fóra positiu per a tots que els espanyols de Catalunya fessin l’exercici de ponderar sentiments i interessos. Si ho feien –i si disposaven de la informació necessària per fer-ho–, molts entendrien que els convé ser ciutadans de ple dret d’un Estat català (sense deixar, necessàriament, de ser espanyols); perquè és obvi que Espanya els perjudica i que una Catalunya lliure els afavoreix. Saber explicar això, guanyar batalles en aquest front, és una de les feines urgents del catalanisme.
diumenge, 22 de febrer del 2009
'Kafka a la platja' i la poesia

(Haruki Murakami, Kafka a la platja, Empúries, p. 305)
¿Què us sembla la troballa que he fet llegint Kafka a la platja? Quasi una poètica sintetitzada en poques línies, gairebé un projecte literari en què ressonen els mots a la deriva de Louis Aragon, el sentit misteriós de l’existència de Stéphane Mallarmé, l’aposta per la senzillesa penetrant, el simbolisme que no envelleix, l’onirisme surreal… La idea més sucosa potser és la del “túnel profètic”, una imatge que suggereix una badiella invisible amb el lector, l’accés a parcel·les de veritat amagades sota la pell del temps. Un dels moments feliços de la novel·la, vaja.
dissabte, 21 de febrer del 2009
Pla: la cultura és la memòria

La memòria –la cultura–, si altra cosa no, té això de bo. La memòria ridiculitza. Per ella sabem que la vida humana començà una mica abans de tres quarts d’onze d’aquest matí. Que des del punt de vista de la moral, de la baixesa o de la grandesa, ha succeït en aquest món tot el que entre homes i dones pot succeir […] Aquestes constatacions ens ofereixen, naturalment, una idea dels límits de l’home, infonen en la nostra vida el sentit del ridícul –que és el sentit de la cultura.”
(Josep Pla, Fer-la petar, 7, El Observador, p.121)
divendres, 20 de febrer del 2009
Epifania pueril

dijous, 19 de febrer del 2009
Estupidesa

dimecres, 18 de febrer del 2009
Paradisos

PARADÍS: Lloc on les coses bones deixen seqüeles, i les dolentes, no.
ANTIPARADÍS: Lloc on les coses dolentes deixen seqüeles, i les bones, no.
És evident que vivim a l’Antiparadís. Cosa que no ens ha de saber greu. Al contrari. Si existís, el Paradís seria ple de fleumes, fóra un món ensucrat i carrincló poblat de figaflors, un lloc sense pes on tothom s’abandonaria a la mol·lície. Com menjar una immensa coca bamba, que ni assacia ni omple, a manera de mannà. Un lloc insofrible, una inacabable depressió de cotó fluix. Un infern mòrbid en creixement continu.
dimarts, 17 de febrer del 2009
Els qui no aneu a Brussel·les

Estareu malapler, perquè sereu a casa i sentireu, pregonament, que el dissabte 7 de març no és dia per estar-se a casa, ni per sortir de copes pels verals d’habitud. Perquè aquest dia cal ser a Brussel·les (havent desembutxacat, de gust, els diners que costa el xàrter, l’autobús o la benzina del cotxe), caminar pels carrers amb cara de cansament i de son, pregonar la nostra existència i la voluntat de ser lliures, fer cas del poeta: “que se senti la veu de tots, solemnement i clara. / Cridem qui som i que tothom ho escolti. / I, en acabat, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora”.
¿Passareu el tràngol de no ser-hi?
Etiquetes de comentaris:
Autodeterminació,
Política
dilluns, 16 de febrer del 2009
'Travessant fronteres', de Czeslaw Milosz

Ara, havent llegit la primera antologia de poemes de Czeslaw Milosz en català, he començat a curar-me d’aquella malura –la ignorància és com la pols: un dia la treus de la lleixa i l’endemà torna a ser-hi, augmentada. El volum es titula Travessant fronteres (Proa, 2006), aplega poemes publicats entre el 1945 i el 2000, i la traducció, a càrrec de Xavier Farré, fou finalista del Primer Premi de Traducció Jaume Vidal Alcover, dins els Premis Literaris Ciutat de Tarragona (2005).
És impossible donar compte, en un xibiu com aquest, de cinquanta-cinc anys d’obra poètica d’un autor tan abundant i complex com Milosz –molts crítics l’han qualificat com un Goethe del segle XX. Em limitaré, doncs, a fer dos apunts breus. En primer lloc, cal recordar que Milosz és un poeta que gaudeix d’una reputació immensa en països com els Estats Units o Alemanya, però és prou desconegut a Catalunya per manca de traduccions –un tort que ara es comença a redreçar. Ferré afirma que Milosz (Steiniai, Lituània, 1911 - Cracòvia, 2004) “és, tal vegada, el poeta de més rellevància en l’actualitat”.
En segon lloc, hom pot notar que la poesia de Milosz presenta, part dessota la seva varietat, algunes constants: 1) la cerca d’una forma de més cabuda, que pugui acollir el carroportal de perplexitats que ens ha llegat el segle XX; 2) el sentiment de contradicció i la força cega que empeny a comprendre-la i conciliar-s’hi; 3) la convicció que el llenguatge no pot expressar la realitat, ni el record (“Amb tot, jo medito sobre la debilitat de la llengua. / Sóc molt vell i junt amb mi desapareixeran mots no dits, / On les persones mortes fa temps podrien tenir-hi casa”), i 4) la densa intertextualitat que travessa tota la seva obra és un llarg diàleg amb moltes tradicions, però sobretot amb el poeta.
Perquè allò que busca Milosz és l’acord amb ell mateix, la comprensió i l’acceptació del seu lloc en el món. Una entesa que troba, a la fi, a través de la poesia: “Tard li va arribar el temps humil de l’acord / Amb si mateix. «Sí –va dir– / Estic creat per a això, per ser poeta / i res més»” (“Acord”, pàg. 242).
diumenge, 15 de febrer del 2009
Joubert i l'ofici d'escriure

dissabte, 14 de febrer del 2009
El català a les presons

Per això és molt significativa (i molt greu) la pràctica supressió dels professors de català a les presons. L’Ignasi Riera ho denunciava l’11 de febrer a l’Avui: “Em quedo perplex: si han desaparegut de les presons catalanes els cursos de català, que haurien d’haver augmentat si més no al ritme de la població carcerària, haurien de ser cessats, de manera fulminant, tant el director [sic] general de Política Lingüística com la benaurada consellera de Justícia, per incompliment d’un mandat estatutari. ¿O és que els drets de tota la gent catalana no arriben als reclusos que viuen penes privatives de llibertat amb l’objectiu d’aconseguir una reinserció social duradora?”.
Aquesta era la feina del meu amic Jordi Bilbeny, i fa un parell d’anys (temps de Tripartit) la va perdre. Es veu que el català és una cosa que no té prou entitat perquè algú es prengui la molèstia d’anar a les presons a ensenyar-la. L’ignasi Riera, esglaiat, demana que rodin caps. L’entenc: jo també tinc ètica dins les venes. Però vull dir-hi tres coses: 1) conec prou bé en Bernat Joan per a no fer-lo sospitós de mala fe ni desídia; 2) ningú s’ha d’estranyar que el PSOE-C, des del Departament de Justícia, vagi descalçant el català per debilitar-lo, ja que aquesta (i no altra) és la seva política lingüística, i 3) es pot remoure Joan del seu càrrec, però el seu successor es veurà igual d’impotent que ell.
Perquè les limitacions estructurals no se superen amb canvis de gestors, sinó amb actes de sobirania.
divendres, 13 de febrer del 2009
A reveure, Jordi Roldós

BARRANC DE NIT
El rostre
d’aquesta nit
és sec
com un pergamí
Aquest nòmada
corbat
blanc de neu
s’entrega
com una fulla
encartronada
L’interminable
temps
em maneja
com un
cruixit
dijous, 12 de febrer del 2009
L''Alzamiento' diari contra el català
Ara bé. Faig cap al Registre Civil i demano el paperet en català. No el tenen a mà. La vestal que m'atén va al rebost de la guingueta, l’escorcolla, localitza amb dificultats el paperet i en fa una fotocòpia. Conclusió: si no el demaneu en català, us el donaran en espanyol, que és el que tenen en el taulell. Als jutjats i oficines similars, les coses van així: si la llei no els obliga a posar el català, no l’hi posen; si la llei els hi obliga, tampoc l’hi posen; només ho fan si algú mou cel i terra al seu damunt i al seu davall i pressenten la possibilitat de tenir algun problema. En aquest cas insòlit compliran la llei amb discreció i secretisme, amagant el català tant com podran, no fos cas… Tot plegat és un “18 de julio” permanent contra la llengua catalana, un alzamiento exercit per milers de persones (no només funcionaris) que es lleven cada dia amb el coratjós propòsit d’esborrar del mapa, i de les nostres vides, la llengua pròpia de Catalunya.
dimecres, 11 de febrer del 2009
Bukowski i l'escriptura

(Bukowski, extret del Dietario voluble d’E. Vila-Matas)
Escriure és un d’aquells pecats que duen la penitència incorporada. És la “mania diabòlica” que deia Pla, el desfici que no deixa viure. Com l’experiència dolorosa de pujar una muntanya i que el cim sigui sempre més enllà. El Paradís i l’Infern escrits amb la mateixa lletra, ales i cendra fosos dins un sol batec.
Ja ho sabeu.
dimarts, 10 de febrer del 2009
Milosz i Espriu


“Llengua meva fidel, / potser sóc jo qui t’ha de salvar. /Així doncs, seguiré col·locant davant teu pots amb colors / clars i purs si això és possible, / perquè en la dissort és necessari algun ordre o bellesa.”
El polonès i el català es donen la mà en aquests versos, que parlen d’una llengua adolorida, una víscera castigada. Arreu, les paraules han estat i són instrument de salvació -no deixem Milosz:
“Això va ser com en un país llunyà, molt llunyà,
de la seva infantesa, quan encara no sabia
que alguns volien salvar el propi jo,
unint un mot rere l’altre vora les espelmes cada nit.”
(La ciutat sense nom, 1969)
Però només en alguns llocs les paraules són objecte de salvació: a Polònia durant bona part del segle XX; a Galícia avui, i a Euskadi, i a Catalunya. Les veus d’Espriu i Milosz foses en una sola veu, la dels pobles trepitjats, la de les cultures assetjades, la de les llengües ultratjades. La nostra veu. Però Milosz ha pogut morir tranquil: la seva llengua està salvada. La nostra no. Nosaltres continuem igual o pitjor que fa quaranta anys, i hem de córrer a salvar la llengua sense l'esperança de salvació que fa quatre dècades covàvem.
Etiquetes de comentaris:
Czeslaw Milosz,
Salvador Espriu
dilluns, 9 de febrer del 2009
Camàlics

Trobo que les gestes d’aquests herois humils haurien de figurar en els annals de la història al costat dels guerrers de Troia, Hèrcules i els seus treballs, i la travessa alpina d’Anníbal amb els elefants. Jo em cansava només de veure’ls. Quan Pla va escriure que les feines més dures del món són les de cuiner i d’ensenyant de marrecs, es va oblidar dels camàlics. Avui em plau recordar-los i agrair-los el seu esforç, que despleguen amb una enteresa d’ànim, amb una noblesa d’esperit, que fan pensar en temps molt molt antics.
dijous, 5 de febrer del 2009
Hiperconsumidors

Servidor demano: I si l’hiperconsum es limita als llibres, els simulacres d’aventures no són sinó experiències literàries, i el desig de renovació perpètua passa per reverdir idees i sentiments a l’escalf de la lletra impresa... ¿quina mena d’hipermodern és un?
dimecres, 4 de febrer del 2009
La bella dorment

La bossa no té angulositats; és com si, en lloc de llibres i carpetes, hi hagués un bolic de roba o un gros coixí. Penso que s’hi deu estar a pler, amb el tors i el cap escampats damunt aquest matalàs portàtil. La comprenc: sé, per experiència, que costa mantenir el cap dret damunt el coll.
Sí, li crido l’atenció: li demano que tregui la bossa de sobre la taula. Ella, impàvida, s’hi nega. Jo, igual d'impàvid, la faig fora sense insistir, i se’n va com una ombra, ornada del nimbe silent que –n’està convençuda– la fa molt seductora. Ho agraeixo, perquè les buidades acostumen a ser aparatoses. Està ofesa -clar: li he esguerrat la migdiada.
¿He fet mal fet? No hi ha cap norma que m’obligui a expulsar-la, i el seu dret al descans el trobo respectable. En realitat l’he feta fora per estètica, que és una de les raons més serioses que es poden al·legar en aquests casos, i en molts altres. Flaubert ho va deixar escrit fa molt de temps: “L’estètica és una justícia superior”.
dimarts, 3 de febrer del 2009
Jordi Bilbeny estrena web
La feinada fabulosa que fa en Jordi -sense cap ajut de les Generalitats de Baix ni de Dalt- em recorda una de les Pensées de Joseph Joubert: “La ment nascuda per als descobriments percep la veritat com el gos ensuma la caça.”
En Jordi és així.
dilluns, 2 de febrer del 2009
Carles I va morir a Badalona

No és cert perquè no pot ser que l’emperador s’instal·li en un tocom tan allunyat dels centres de poder. Pensem-hi. Carles I és coronat a Barcelona, moment en què diu, en veu alta, que és rei dels catalans. No són paraules vanes, car l’eix vertebrador dels seus dominis és Barcelona. Així mateix, es declara continuador de la política del seu avi, Ferran II, basada en la projecció mediterrània i en la lluita contra França, i a més a més prepara (des de Barcelona) el viatge que ha de fer la volta al món. El Yuste no encaixa dins aquest esquema. ¿Com s’explica, això?
Fàcil. Carles I no es va retirar pas al Yuste, sinó al monestir de Sant Jeroni de la Murtra, a Badalona. A l’entrada de la bodega del monestir hi ha un fresc on apareix l’emperador, envoltat d’alguns personatges relacionats amb ell. Val a dir que hi ha documentades multitud d’estades de Carles I (i de Felip II i dels altres Àustries) al monestir de Sant Jeroni –en canvi, no en consta cap al Yuste–, i que amics seus com Ferran Cortés i Andrea Doria feren llargues estaries a la Murtra. Així mateix sabem que en el seu segon viatge a les Índies acompanyaven Colom dos “padres jerónimos” (de Badalona, clar, on Colom tenia casa, família i contactes).
Encara hi ha més dades que invaliden la tesi Yuste i apunten a la Murtra. Carles I va morir de paludisme. I, ves per on, diuen les cròniques que els monjos de Sant Jeroni contreien sovint aquest mal per mor de la proximitat d’aigües estagnants, amb la presència consegüent de mosquits. Doncs bé, a Yuste, situat a 780 m d’alçada, no hi ha aigües quietes ni mosquits. D’altra banda, l’emperador poc podia gaudir de la seva dieta preferida (ostres, sardines, marisc…) si la costa més pròxima estava a 450 km distància; en canvi, la mar està a una hora de camí de Sant Jeroni. Ja per acabar, consignaré que Carles I rebia ciris beneïts de Montserrat, i que la crònica que afirma que l’emperador “podía oír misa a través de una ventana que daba al altar” no fa sinó descriure una cambra noble de Sant Jeroni de la Murtra.
Tot això ho sabem gràcies a en Daniel Ibáñez, que ens ho va explicar el 22 de novembre de l’any passat, a Arenys de Munt, en el Vuitè Simposi sobre la Descoberta Catalana d’Amèrica. Gràcies, Daniel.
diumenge, 1 de febrer del 2009
Marià Manent, crític
Vet aquí un exemple que acredita el savoir faire crític de Manent. Quan tothom considerava Jacint Verdaguer com un poeta popular i d’anar per casa, un capellà lletraferit, terrossà i domèstic, Marià Manent llegia amb lupa els poemes del de Folgueroles i hi veia espurnejar la millor poesia europea de finals del XIX. La imaginació frondosíssima de Verdaguer, la potència tel·lúrica dels seus versos, la superació dels tòpics romàntics, la saviesa musical de L’Atlàntida, no van passar per alt al poeta d’origen premianenc.
A Manent li van penjar la llufa de noucentista ressagat i va romandre durant dècades en l’oblit, fins que l’Àlex Susanna va cridar l’atenció sobre la qualitat extraordinària de la seva obra i esdevingué un poeta de culte. Però estaria bé que aquest culte es traduís en l’impuls definitiu de la seva obra completa (ço és, els versos, les traduccions de poesia anglesa i xinesa, els pròlegs, els articles, els escrits sobre art i literatura continguts a Notícies d’art i Rellegint, i l'edició crítica del Dietari dispers -que, dit sia de passada, arrenca el 1918, igual que el Quadern gris de Pla).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)