'El karma del carnisser', de Xavier Cabús

Acabo d’escoltar –llegint-lo alhora– El karma del carnisser, de Xavier Cabús, I Premi Helena Jubany de narració curta o recull de contes per a ser explicats (Tantàgora, febrer 2009). És divertidíssim. I sòlid. I va més enllà de la diversió. Jacint Marrugat, un dependent de carnisseria, solter, solitari, sense amics, troba finalment sentit a la seva vida a través de l’amor. Un amor carnalment i espiritualment autocentrat, l’autoestima duta al graó darrer de la perfecció: l’onanisme. I més enllà de la masturbació hi ha la Comunió Suprema: l’arrambatge bucal i la deglució de la pròpia eina, juntament amb les succions que se’n desprenen. Jacint se sotmet a una duríssima disciplina física per assolir la Unió Personal, i paral·lelament va trenant una mística que fa transcendent el seu esforç.

El relat de Cabús (Cerdanyola del Vallès, 1965) pot ser llegit com una paràbola que parla del pou insondable de l’estupidesa humana i dels solipsismes, patètics, ridículs, que ens ha llegat la postmodernitat. Les il·lustracions són de Pere Virgili, i la veu que l’explica és la d’en Lluís Soler i Auladell.

Tele-5 a Catalunya

El Manifiesto por la lengua común de Sabater i companyia postula una intervenció legislativa per acabar de torçar el coll al gallec, a l’euskera i al català en els territoris respectius. Des que Tele-5 va signar aquest document i va posar el canal al servei dels seus promotors s’han succeït les crides a treure’l del comandament de la tele. Com és lògic: els pobladors d’un país normal no sintonitzen les televisions que els ofenen (que els neguen la identitat i el dret a ser).

I, bo i així, el dilluns 23 i el dimecres 25 de febrer Tele-5 va ser l’emissora més vista a Catalunya (el dimarts només va ser superada per A3TV, ves quin consol); i en el rànquing de programes més vistos, és també Tele-5 la que suma més punts. Ho faig notar perquè això de les teles és un indicador molt precís del país que tenim [?]. El mal és a dins i el país se’ns mor perquè el cranc creix sense trobar obstacles ni topalls. Però el gruix de la responsabilitat no recau sobre Espanya, ni sobre França, ni sobre Tele-5, sinó sobre els catalans, que semblen haver decidit no moure’s per no molestar, no dir per no ofendre, dimitir per no fer nosa. Com els Set Minyons Sants que (segons conta el Sinaxari bizantí), “s’endormiscaren una mica i d’aquesta manera, davant de tots, lliuraren les seves ànimes a les mans de Déu”.

'El karma del carnisser' i Palau i Fabre

Això és un carnisser que s’estima tant a ell mateix que decideix que l’objectiu de la seva vida serà mamar-se la pròpia cigala. Vet aquí el moll d'El karma del carnisser, el relat amb què Xavier Cabús va guanyar el I Premi Helena Jubany de narració curta o recull de contes per a ser explicats. El volum es presenta demà, divendres 27, a les 7 de la tarda, a la llibreria Rabafaves de Mataró (juntament amb les bases del II Premi, que es convocarà demà).

El mateix dia, a prop, hi ha una altra cita literària. Aquest mes fa un any del decés de Josep Palau i Fabre, i per recordar el poeta la Fundació que du el seu nom fa algunes activitats; una de les més atractives es farà demà a la Biblioteca Can Milans (c. Església, 6-8) de Caldes d’Estrac, també a les 7 de la tarda: el recital poètic “Poesia i música a Palau i Fabre”, d’Emili Bou, amb acompanyament musical a càrrec de Josep-Anton Soldevila i Xavier Valdivieso.

Un any després de la seva mort, i considerant la indolència imperant en el país que no tenim, ve a tomb recordar un vers de Palau: “L’absència de cavall salvatge desautoritza el paisatge”.

¿Què enterràvem, el porc o la sardina?

Dimecres de cendra, enterrament de la sardina. Hi ha qui diu que un temps allò que s’enterrava no era l’humil peixet, sinó una espinada de porc. Però això no és gens clar. Ho sosté –d’aquella manera– Jaume Colomer al llibre Les festes populars de Catalunya: “Abans s’acostumava a enterrar una espinada de porc, anomenada «sardina» en castellà, com a símbol de les «carns llevades». Diuen els entesos que, per ignorància, es confongué el nom i passà a enterrar-se el peix”. Pere Felip Monlau ho corrobora en un llibre del 1850, Madrid en la mano, on sosté que “el primer día de este santo periodo [la Quaresma] se enterraba una canal de cerdo (llamada sardina entre los tratantes de esta especie de ganado), como dando muerte o despidiéndose de la comida de carne”. Però és clar, Monlau parlava de la villa y corte.

Amades no estava gens convençut -per raons òbvies- que aquesta tradició es traslladés a Catalunya, i en el Costumari exposa els seus dubtes al respecte: “L’eruditíssim senyor Bastús diu que recorda el costum d’enterrar, en tal dia com avui, una carcanada o espinada de porc, que rebia el nom de sardina, com a símbol del fet que, durant el període quaresmal, hom no podia menjar carn de cap mena, i molt especialment de porc. Aquesta opinió del gran polígraf resulta molt dubtosa. Nosaltres no hem trobat cap rastre demostratiu que la carcanada del porc ni de cap altre animal hagi estat anomenada sardina. Altrament, la carn del porc ha estat tostemps massa estimada i preferida, i abans sembla que encara més que no avui, per a enterrar i llençar una part tan estimada i valuosa.”

Les objeccions d’Amades vessen de lògica, i per això m’inclino a pensar que allò que importàrem de Madrid no va ser el costum, sinó el nom, i del nom devíem passar al peix.

'Norwegian Wood' (Tòquio blues)

“Has de creure el pare, la mare i els mestres”, m’alliçonava la mare de petit. Era un bon consell i -excepció feta del pare- n’he fet prou cas. I el valor es manté dempeus: tinc per principi creure les persones que en saben més que jo (els mestres). Per això, seguint les seves recomanacions, m’he afanyat a llegir Tòquio blues, de Murakami –sí, en aquestes coses cal afanyar-se, perquè si un no ho fa, sobrevé un afany nou i tapa l’anterior.

Doncs bé, jo tampoc entenc que, si una novel·la japonesa du el títol d’una cançó dels Beatles (Norwegian Wood), la versió catalana l’hagi de mudar per un títol altre (Tòquio blues). Al capdavall, a la novel·la de Murakami hi veig molt de Beatles i poc blues. Qui en sàpiga el re, me l’expliqui, per favor. Arribar a aquesta novel·la havent llegit Kafka a la platja és com canviar de continent: viatjar de la màgia a la realitat. Tant és: Murakami domina molt bé ambdós registres (per bé que a la segona novel·la la màgia se li descorda una mica).

En els relats del japonès hi trobo dos valors especialment estimables. D’una banda hi ha la sobrietat verbal, la transparència, la sensualitat i el perfil net dels sentiments. D’altra banda hi ha la fragilitat dels protagonistes, la vulnerabilitat que corprèn, la tendresa que inspira la debilitat. Els "herois" de Murakami saben ser febles i en la feblesa troben una dignitat que suscita empatia. Ens sedueixen, ens commouen, ens transporten. ¿Què més podem demanar?

Espanyols de Catalunya

La tensió entre el sentiment i la raó és més vella que el rosegar, però són els romàntics els primers a pensar-la i viure-la amb dramatisme. Els catalans de consciència i voluntat espanyoles viuen una de les variants d’aquesta tensió: estan vinculats sentimentalment a Espanya, però la raó (l’interès, la lògica) diu que en una Catalunya independent viurien molt millor. En un Estat català lliure i membre de la Unió Europea, els espanyols residents a Catalunya conservarien tots els avantatges de ser europeus i sumarien els avantatges de ser catalans: un salari mínim que duplicaria l’espanyol; unes pensions que triplicarien les espanyoles; unes infraestructures civilitzades i racionals, al servei de l’economia i el benestar del país; unes prestacions socials de mena escandinava; una sanitat de primera divisió; un dels sistemes educatius més ben dotats d’Europa, et caetera.

Posats a triar entre ser ciutadà de l’Estat espanyol i ser-ho de l’Estat català, no hi ha color. El sentiment espanyol és respectabilíssim -només faltaria- però si entela la percepció dels interessos, malament rai. No hauria de ser tan difícil compaginar sentiments i interessos, si així tots podem anar més bé. Ceuta i Melilla són un bon exemple d’això. La població autòctona d’aquestes ciutats se sent amaziga o marroquina, però vol ser espanyola, perquè aquesta condició jurídica li atorga els avantatges de pertànyer a la Unió Europea. Els sentiments no els fan perdre de vista els interessos.

Fóra positiu per a tots que els espanyols de Catalunya fessin l’exercici de ponderar sentiments i interessos. Si ho feien –i si disposaven de la informació necessària per fer-ho–, molts entendrien que els convé ser ciutadans de ple dret d’un Estat català (sense deixar, necessàriament, de ser espanyols); perquè és obvi que Espanya els perjudica i que una Catalunya lliure els afavoreix. Saber explicar això, guanyar batalles en aquest front, és una de les feines urgents del catalanisme.

'Kafka a la platja' i la poesia

“El simbolisme i el significat són dues coses diferents. Em sembla que [la senyora Saeki] va trobar les paraules que havien d’anar amb la cançó sense tenir en compte processos tan enutjosos com el significat o la lògica. Va atrapar les paraules en un somni, com qui agafa suaument les ales d’una papallona en ple vol. De fet, els artistes són els qui poden evitar l’ampul·lositat. […] En més o menys mesura, tota bona poesia és així. Si les paraules no troben una mena de túnel profètic que les connecti amb el lector, no compleixen la funció de la poesia.”

(Haruki Murakami, Kafka a la platja, Empúries, p. 305)

¿Què us sembla la troballa que he fet llegint Kafka a la platja? Quasi una poètica sintetitzada en poques línies, gairebé un projecte literari en què ressonen els mots a la deriva de Louis Aragon, el sentit misteriós de l’existència de Stéphane Mallarmé, l’aposta per la senzillesa penetrant, el simbolisme que no envelleix, l’onirisme surreal… La idea més sucosa potser és la del “túnel profètic”, una imatge que suggereix una badiella invisible amb el lector, l’accés a parcel·les de veritat amagades sota la pell del temps. Un dels moments feliços de la novel·la, vaja.

Pla: la cultura és la memòria

“L’element vital de la cultura és la memòria, sobretot la memòria històrica. L’home en estat natural no té memòria: és la criatura que viu davant de la naturalesa en una posició passiva. L’home civilitzat aspira a tenir-ne. Viure amb la memòria avivada fins al grau màxim de la lucidesa, de la precisió, implica un esforç impressionant. La memòria és dolorosa, trista, amarga. El passat, els morts, els nostres morts, l’experiència transmesa, el testimoniatge d’altres vides, la palpitació d’altres vides, els seus afanys, glòries i misèries… mantenir el testimoni d’aquestes coses és la cultura. Del record –de la història– arrencà sempre tot allò que l’home faci de positiu. La resta és salvatgeria. Per això es treballa tan frenèticament, per fer a cada moment taula rasa del passat.

La memòria –la cultura–, si altra cosa no, té això de bo. La memòria ridiculitza. Per ella sabem que la vida humana començà una mica abans de tres quarts d’onze d’aquest matí. Que des del punt de vista de la moral, de la baixesa o de la grandesa, ha succeït en aquest món tot el que entre homes i dones pot succeir […] Aquestes constatacions ens ofereixen, naturalment, una idea dels límits de l’home, infonen en la nostra vida el sentit del ridícul –que és el sentit de la cultura.”

(Josep Pla, Fer-la petar, 7, El Observador, p.121)

Epifania pueril

La nostra filla no busca explicacions a les coses: les toca, les mossega, les pinta, n’absorbeix la senzillesa com ho fan els insectes; i les percep amb una intensitat de què son pare ja no és capaç, ni tan sols recreant-la en el record. La nostra filla (totes les vostres filles i fills en el proemi de llur vida) és una ànima pànica, una nimfa de les fonts, un tentacle del món. És un ésser venturós perquè no li cal entendre, només sentir –com les bèsties, els folls i els amants. I jo som un descregut que no sap res, un mancat que busca i no troba; un home que, colgada la infantesa, ho ha desaprès tot i per això ho demana tot, malsanament, amb frenesia.

Estupidesa

Per ventura l’estupidesa no és sinó un mecanisme de defensa davant l’angoixa del laberint, un xarop estagnat dins nostre que ens protegeix del dolor. Em refereixo al dolor del temps, de la mort, de la incertesa, de l’error, de la impossibilitat de construir un sentit. Potser és per ablanir aquests dolors que hi ha l’estupidesa, i s’hi val d’entendre-la, doncs, com una mena d’anelgèsic natural que adorm la intel·ligència i convida a la rialla. Un filtre que ens guarda de les envestides del Minotaure.

Paradisos

PARADÍS: Lloc on les coses bones deixen seqüeles, i les dolentes, no.

ANTIPARADÍS: Lloc on les coses dolentes deixen seqüeles, i les bones, no.

És evident que vivim a l’Antiparadís. Cosa que no ens ha de saber greu. Al contrari. Si existís, el Paradís seria ple de fleumes, fóra un món ensucrat i carrincló poblat de figaflors, un lloc sense pes on tothom s’abandonaria a la mol·lície. Com menjar una immensa coca bamba, que ni assacia ni omple, a manera de mannà. Un lloc insofrible, una inacabable depressió de cotó fluix. Un infern mòrbid en creixement continu.

Els qui no aneu a Brussel·les

Els qui no aneu a Brussel·les glatireu. El 7 de març al vespre ens veureu dins una pantalla (a l’ordinador, potser a la televisió) o ens sentireu a través d’una ràdio, i el cor se us encongirà, perquè voldreu ser-hi i no hi sereu. Sabreu que heu perdut l’oportunitat de participar en una fita de la història de Catalunya, en tindreu consciència plena i us sabrà greu.

Estareu malapler, perquè sereu a casa i sentireu, pregonament, que el dissabte 7 de març no és dia per estar-se a casa, ni per sortir de copes pels verals d’habitud. Perquè aquest dia cal ser a Brussel·les (havent desembutxacat, de gust, els diners que costa el xàrter, l’autobús o la benzina del cotxe), caminar pels carrers amb cara de cansament i de son, pregonar la nostra existència i la voluntat de ser lliures, fer cas del poeta: “que se senti la veu de tots, solemnement i clara. / Cridem qui som i que tothom ho escolti. / I, en acabat, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora”.

¿Passareu el tràngol de no ser-hi?

'Travessant fronteres', de Czeslaw Milosz

Quan, el juliol del 2007, la Marià Josep Escrivà presentava, al Poesia i + de Caldes, els poemes que es disposava a recitar, digué que els hi havia inspirat un poeta polonès, Wislawa Szymborska, un vers del qual fa de pòrtic al poemari Flors a casa: “Perdoneu-me, guerres llunyanes, per portar flors a casa”. En aquell moment vaig sentir una barreja d’enveja i de vergonya, perquè jo no havia llegit mai cap poeta polonès.

Ara, havent llegit la primera antologia de poemes de Czeslaw Milosz en català, he començat a curar-me d’aquella malura –la ignorància és com la pols: un dia la treus de la lleixa i l’endemà torna a ser-hi, augmentada. El volum es titula Travessant fronteres (Proa, 2006), aplega poemes publicats entre el 1945 i el 2000, i la traducció, a càrrec de Xavier Farré, fou finalista del Primer Premi de Traducció Jaume Vidal Alcover, dins els Premis Literaris Ciutat de Tarragona (2005).

És impossible donar compte, en un xibiu com aquest, de cinquanta-cinc anys d’obra poètica d’un autor tan abundant i complex com Milosz –molts crítics l’han qualificat com un Goethe del segle XX. Em limitaré, doncs, a fer dos apunts breus. En primer lloc, cal recordar que Milosz és un poeta que gaudeix d’una reputació immensa en països com els Estats Units o Alemanya, però és prou desconegut a Catalunya per manca de traduccions –un tort que ara es comença a redreçar. Ferré afirma que Milosz (Steiniai, Lituània, 1911 - Cracòvia, 2004) “és, tal vegada, el poeta de més rellevància en l’actualitat”.

En segon lloc, hom pot notar que la poesia de Milosz presenta, part dessota la seva varietat, algunes constants: 1) la cerca d’una forma de més cabuda, que pugui acollir el carroportal de perplexitats que ens ha llegat el segle XX; 2) el sentiment de contradicció i la força cega que empeny a comprendre-la i conciliar-s’hi; 3) la convicció que el llenguatge no pot expressar la realitat, ni el record (“Amb tot, jo medito sobre la debilitat de la llengua. / Sóc molt vell i junt amb mi desapareixeran mots no dits, / On les persones mortes fa temps podrien tenir-hi casa”), i 4) la densa intertextualitat que travessa tota la seva obra és un llarg diàleg amb moltes tradicions, però sobretot amb el poeta.

Perquè allò que busca Milosz és l’acord amb ell mateix, la comprensió i l’acceptació del seu lloc en el món. Una entesa que troba, a la fi, a través de la poesia: “Tard li va arribar el temps humil de l’acord / Amb si mateix. «Sí –va dir– / Estic creat per a això, per ser poeta / i res més»” (“Acord”, pàg. 242).

Joubert i l'ofici d'escriure

"[498] Escriure. Per escriure bé cal tenir una facilitat natural i una dificultat adquirida, o, dit altrament, escriure fàcilment per naturalesa i difícilment per art (per reflexió i per bon gust, etc.)." [Joseph Joubert, Pensamientos, Edhasa, 1995]

El català a les presons

Diuen que no es coneix un país si hom no ha vist i tocat, per dins, les seves presons. És una veritat com un puny: les presons romaneses són el millor mirall de Romania, i les espanyoles, el d’Espanya. Això mateix podríem dir del règim lingüístic: digueu-me quina és la política lingüística a les presons catalanes i us diré quin és el futur del català.

Per això és molt significativa (i molt greu) la pràctica supressió dels professors de català a les presons. L’Ignasi Riera ho denunciava l’11 de febrer a l’Avui: “Em quedo perplex: si han desaparegut de les presons catalanes els cursos de català, que haurien d’haver augmentat si més no al ritme de la població carcerària, haurien de ser cessats, de manera fulminant, tant el director [sic] general de Política Lingüística com la benaurada consellera de Justícia, per incompliment d’un mandat estatutari. ¿O és que els drets de tota la gent catalana no arriben als reclusos que viuen penes privatives de llibertat amb l’objectiu d’aconseguir una reinserció social duradora?”.

Aquesta era la feina del meu amic Jordi Bilbeny, i fa un parell d’anys (temps de Tripartit) la va perdre. Es veu que el català és una cosa que no té prou entitat perquè algú es prengui la molèstia d’anar a les presons a ensenyar-la. L’ignasi Riera, esglaiat, demana que rodin caps. L’entenc: jo també tinc ètica dins les venes. Però vull dir-hi tres coses: 1) conec prou bé en Bernat Joan per a no fer-lo sospitós de mala fe ni desídia; 2) ningú s’ha d’estranyar que el PSOE-C, des del Departament de Justícia, vagi descalçant el català per debilitar-lo, ja que aquesta (i no altra) és la seva política lingüística, i 3) es pot remoure Joan del seu càrrec, però el seu successor es veurà igual d’impotent que ell.

Perquè les limitacions estructurals no se superen amb canvis de gestors, sinó amb actes de sobirania.

A reveure, Jordi Roldós

En Jordi Roldós ens ha deixat. Ja no haurà de menester el bòtil d’oxigen que arrossegava dins un carretó i que l’ajudava a respirar. El Casal, el teatre, la memòria, la cultura de Llavaneres, perden un homenot bonhomiós i singular. En Jordi tenia els pulmons fets malbé d'alenar pols de metall. Però en cap moment va perdre el sentit de l’humor, el delit de paladejar els talls tendres i espurnejants del món. Semblava que la vida li concedia una pròrroga, però no era cert. Sense ell, els llavanerencs esdevenim orfes d’una orfenesa que fa vertigen. És com abocar-se a un saltant d’aigua sense aigua i olorar només el buit i la pedra. Com que no sé dir-te adéu, Jordi, et dic a reveure i a manera de comiat faig com si recités un poema d’Ungaretti:

BARRANC DE NIT

El rostre
d’aquesta nit
és sec
com un pergamí

Aquest nòmada
corbat
blanc de neu
s’entrega
com una fulla
encartronada

L’interminable
temps
em maneja
com un
cruixit

L''Alzamiento' diari contra el català

Sembla que, per fi, podrem fer aquest tràmit dit matrimoni civil. Set setmanes després de formular una queixa a l’Oficina de Garanties Lingüístiques, al Registre Civil de Mataró ja tenen en català l’imprès que dóna inici al procés administratiu en qüestió. El Departament de Justícia de la Generalitat hi ha intervingut, i la tècnica que toca coses de llengua en els jutjats d’Arenys i Mataró s’ha encarregat de traduir l’imprès de marres. Moralitat: queixar-se serveix –sobretot quan la llei t’empara-, però cal armar-se de paciència.

Ara bé. Faig cap al Registre Civil i demano el paperet en català. No el tenen a mà. La vestal que m'atén va al rebost de la guingueta, l’escorcolla, localitza amb dificultats el paperet i en fa una fotocòpia. Conclusió: si no el demaneu en català, us el donaran en espanyol, que és el que tenen en el taulell. Als jutjats i oficines similars, les coses van així: si la llei no els obliga a posar el català, no l’hi posen; si la llei els hi obliga, tampoc l’hi posen; només ho fan si algú mou cel i terra al seu damunt i al seu davall i pressenten la possibilitat de tenir algun problema. En aquest cas insòlit compliran la llei amb discreció i secretisme, amagant el català tant com podran, no fos cas… Tot plegat és un “18 de julio” permanent contra la llengua catalana, un alzamiento exercit per milers de persones (no només funcionaris) que es lleven cada dia amb el coratjós propòsit d’esborrar del mapa, i de les nostres vides, la llengua pròpia de Catalunya.

Bukowski i l'escriptura

“Si t'hi poses, que sigui a fons. Altrament, més val que no comencis. Pot ser que perdis família, dona, amistat, feina i fins i tot el cap. Pot ser que no mengis durant dies, pot ser que et congelis en un banc del carrer. Tant és. És una prova de resistència per saber que pots fer-ho. I ho faràs. A pesar del rebuig i de la incertesa, serà millor que cap altra cosa que hagis imaginat. Et sentiràs a soles amb els déus, i les nits s’incendiaran. Cavalcaràs la vida fins al riure perfecte. És l’única batalla que compta.”
(Bukowski, extret del Dietario voluble d’E. Vila-Matas)

Escriure és un d’aquells pecats que duen la penitència incorporada. És la “mania diabòlica” que deia Pla, el desfici que no deixa viure. Com l’experiència dolorosa de pujar una muntanya i que el cim sigui sempre més enllà. El Paradís i l’Infern escrits amb la mateixa lletra, ales i cendra fosos dins un sol batec.

Ja ho sabeu.

Milosz i Espriu

“Hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa”, fa el càntic d’Espriu. I els versos de Czeslaw Milosz fan així:

“Llengua meva fidel, / potser sóc jo qui t’ha de salvar. /Així doncs, seguiré col·locant davant teu pots amb colors / clars i purs si això és possible, / perquè en la dissort és necessari algun ordre o bellesa.”

El polonès i el català es donen la mà en aquests versos, que parlen d’una llengua adolorida, una víscera castigada. Arreu, les paraules han estat i són instrument de salvació -no deixem Milosz:

“Això va ser com en un país llunyà, molt llunyà,
de la seva infantesa, quan encara no sabia
que alguns volien salvar el propi jo,
unint un mot rere l’altre vora les espelmes cada nit.”
(La ciutat sense nom, 1969)

Però només en alguns llocs les paraules són objecte de salvació: a Polònia durant bona part del segle XX; a Galícia avui, i a Euskadi, i a Catalunya. Les veus d’Espriu i Milosz foses en una sola veu, la dels pobles trepitjats, la de les cultures assetjades, la de les llengües ultratjades. La nostra veu. Però Milosz ha pogut morir tranquil: la seva llengua està salvada. La nostra no. Nosaltres continuem igual o pitjor que fa quaranta anys, i hem de córrer a salvar la llengua sense l'esperança de salvació que fa quatre dècades covàvem.

Camàlics

Aquest xibiu ha fet una parada tècnica per trasllat (del domicili físic, no del virtual). Fer una mudança és una cosa de por, sobretot si un vol traslladar tot el contingut d’una casa relativament gran. Impressiona la resiliència dels camàlics, una casta d’obrers que fan una feina duríssima sense dir ai ni ceba, i amb aquella simpatia, tu. El cel en deu anar ple. Papasseit ja ho deia en un vers: “Vosaltres no sabeu què és guardar fusta al moll”. Doncs bé, si no us hi heu trobat, no us imagineu què és desarborar mobles i carregar i descarregar dos camions plens d’andròmines en un dia, buidar una casa i omplir-ne una altra. I no us imagineu què és, l’endemà de l’esllomada, armar de nou els mobles i encastar a la paret el mirall i les prestatgeries. Deixeu-me dir que la irrupció d’Ikea ha complicat sobremanera les condicions laborals dels traginers, com si no tinguessin ja prou feina. I dilluns, tornem-hi, que no ha estat res.

Trobo que les gestes d’aquests herois humils haurien de figurar en els annals de la història al costat dels guerrers de Troia, Hèrcules i els seus treballs, i la travessa alpina d’Anníbal amb els elefants. Jo em cansava només de veure’ls. Quan Pla va escriure que les feines més dures del món són les de cuiner i d’ensenyant de marrecs, es va oblidar dels camàlics. Avui em plau recordar-los i agrair-los el seu esforç, que despleguen amb una enteresa d’ànim, amb una noblesa d’esperit, que fan pensar en temps molt molt antics.

Hiperconsumidors

Diu Gilles Lipovetsky: “La veritat és que l’escalada consumista es nodreix a parts iguals de l’angoixa existencial i del plaer associat als canvis, del desig d’intensificar indefinidament el curs de la vida quotidiana. Pot ser que aquest sigui el desig fonamental del consumidor hipermodern: rejovenir la seva experiència del temps, revitalitzar-la per mitjà de novetats que es presenten com a simulacres d’aventures. Cal pensar l’hiperconsum com una cura de rejoveniment emocional que no cessa mai de començar. Per això, allò que ens defineix no és exactament el «present perpetu» de què parlava Orwell, sinó més aviat un desig de renovació perpètua d’un mateix i del present. [...] En la hipermodernitat, l’individu desinstitucionalitzat, volàtil i hiperconsumidor és el qui somnia que s’assembla a una au fènix emocional.” (Les temps hypermodernes, París, 2004)

Servidor demano: I si l’hiperconsum es limita als llibres, els simulacres d’aventures no són sinó experiències literàries, i el desig de renovació perpètua passa per reverdir idees i sentiments a l’escalf de la lletra impresa... ¿quina mena d’hipermodern és un?

La bella dorment

Per començar, ja no fa com els altres, perquè té el detall d’entrar a l’aula en silenci, com un peix. Llisca cap al seu racó, arran de paret, s’asseu, posa la bossa sobre la taula i s’hi ajeu al damunt. Tanca els ulls, però no dorm; sap que el seu posat cridarà l’atenció del professor i, com que no es vol perdre la cara que farà, va entreobrint les parpelles per mirar-lo de cua d’ull.

La bossa no té angulositats; és com si, en lloc de llibres i carpetes, hi hagués un bolic de roba o un gros coixí. Penso que s’hi deu estar a pler, amb el tors i el cap escampats damunt aquest matalàs portàtil. La comprenc: sé, per experiència, que costa mantenir el cap dret damunt el coll.

Sí, li crido l’atenció: li demano que tregui la bossa de sobre la taula. Ella, impàvida, s’hi nega. Jo, igual d'impàvid, la faig fora sense insistir, i se’n va com una ombra, ornada del nimbe silent que –n’està convençuda– la fa molt seductora. Ho agraeixo, perquè les buidades acostumen a ser aparatoses. Està ofesa -clar: li he esguerrat la migdiada.

¿He fet mal fet? No hi ha cap norma que m’obligui a expulsar-la, i el seu dret al descans el trobo respectable. En realitat l’he feta fora per estètica, que és una de les raons més serioses que es poden al·legar en aquests casos, i en molts altres. Flaubert ho va deixar escrit fa molt de temps: “L’estètica és una justícia superior”.

Jordi Bilbeny estrena web

El nou web de l’indagador i membre de la Fundació per a la Nova Història, Jordi Bilbeny, el trobareu aquí. L'espai conté informació sobre els projectes d’investigació que en Jordi té entre mans (les troballes, les traces de la censura, els vuits i nous i cartes que no lliguen i les que lliguen amb un altre coll, els dubtes raonables que conviden a posar en qüestió un munt de coneixements dogmatitzats…). En Jordi està al capdavant d’una “Acadèmia dels Desconfiats” del segle XXI que, amb rigor i mètode científic, van posant en evidència una mala fi de falsedats erigides quasi sempre –ves per on– per empetitir la cultura catalana, mentides dissenyades per a potenciar l’hegemonia cultural castellanoespanyola i minar l’autoestima i la consciència nacional dels catalans.

La feinada fabulosa que fa en Jordi -sense cap ajut de les Generalitats de Baix ni de Dalt- em recorda una de les Pensées de Joseph Joubert: “La ment nascuda per als descobriments percep la veritat com el gos ensuma la caça.”

En Jordi és així.

Carles I va morir a Badalona

Diu la història oficial que l’emperador Carles I decidí, l'any 1556, retirar-se al monestir del Yuste (al nord-est de Càceres) en cerca de tranquil·litat i repòs; que s’hi va instal·lar amb un seguici de seixanta o setanta persones, i que dos anys després hi va morir. Però no és cert.

No és cert perquè no pot ser que l’emperador s’instal·li en un tocom tan allunyat dels centres de poder. Pensem-hi. Carles I és coronat a Barcelona, moment en què diu, en veu alta, que és rei dels catalans. No són paraules vanes, car l’eix vertebrador dels seus dominis és Barcelona. Així mateix, es declara continuador de la política del seu avi, Ferran II, basada en la projecció mediterrània i en la lluita contra França, i a més a més prepara (des de Barcelona) el viatge que ha de fer la volta al món. El Yuste no encaixa dins aquest esquema. ¿Com s’explica, això?

Fàcil. Carles I no es va retirar pas al Yuste, sinó al monestir de Sant Jeroni de la Murtra, a Badalona. A l’entrada de la bodega del monestir hi ha un fresc on apareix l’emperador, envoltat d’alguns personatges relacionats amb ell. Val a dir que hi ha documentades multitud d’estades de Carles I (i de Felip II i dels altres Àustries) al monestir de Sant Jeroni –en canvi, no en consta cap al Yuste–, i que amics seus com Ferran Cortés i Andrea Doria feren llargues estaries a la Murtra. Així mateix sabem que en el seu segon viatge a les Índies acompanyaven Colom dos “padres jerónimos” (de Badalona, clar, on Colom tenia casa, família i contactes).

Encara hi ha més dades que invaliden la tesi Yuste i apunten a la Murtra. Carles I va morir de paludisme. I, ves per on, diuen les cròniques que els monjos de Sant Jeroni contreien sovint aquest mal per mor de la proximitat d’aigües estagnants, amb la presència consegüent de mosquits. Doncs bé, a Yuste, situat a 780 m d’alçada, no hi ha aigües quietes ni mosquits. D’altra banda, l’emperador poc podia gaudir de la seva dieta preferida (ostres, sardines, marisc…) si la costa més pròxima estava a 450 km distància; en canvi, la mar està a una hora de camí de Sant Jeroni. Ja per acabar, consignaré que Carles I rebia ciris beneïts de Montserrat, i que la crònica que afirma que l’emperador “podía oír misa a través de una ventana que daba al altar” no fa sinó descriure una cambra noble de Sant Jeroni de la Murtra.

Tot això ho sabem gràcies a en Daniel Ibáñez, que ens ho va explicar el 22 de novembre de l’any passat, a Arenys de Munt, en el Vuitè Simposi sobre la Descoberta Catalana d’Amèrica. Gràcies, Daniel.

Marià Manent, crític

Marià Manent va ser, a més d’un gran poeta, un crític excel·lent. Edicions 62 va publicar, l’any 1973, un recull dels seus escrits sobre l’obra d’alguns poetes catalans i altres notes crítiques, amb el títol Poesia, llenguatge, forma. Fa poc aquest volum m’ha caigut a les mans, l’he llegit i he quedat impressionat per la perspicàcia, la capacitat analítica, el coneixement d’altres literatures i la intel·ligència del poeta barceloní. Es tracta d’una petita mostra de la seva producció assagística –potser hi trobo a faltar el magnífic pròleg a La ciutat del Temps (1961), un dels textos més bells que s’han escrit mai a Catalunya sobre poesia.

Vet aquí un exemple que acredita el savoir faire crític de Manent. Quan tothom considerava Jacint Verdaguer com un poeta popular i d’anar per casa, un capellà lletraferit, terrossà i domèstic, Marià Manent llegia amb lupa els poemes del de Folgueroles i hi veia espurnejar la millor poesia europea de finals del XIX. La imaginació frondosíssima de Verdaguer, la potència tel·lúrica dels seus versos, la superació dels tòpics romàntics, la saviesa musical de L’Atlàntida, no van passar per alt al poeta d’origen premianenc.

A Manent li van penjar la llufa de noucentista ressagat i va romandre durant dècades en l’oblit, fins que l’Àlex Susanna va cridar l’atenció sobre la qualitat extraordinària de la seva obra i esdevingué un poeta de culte. Però estaria bé que aquest culte es traduís en l’impuls definitiu de la seva obra completa (ço és, els versos, les traduccions de poesia anglesa i xinesa, els pròlegs, els articles, els escrits sobre art i literatura continguts a Notícies d’art i Rellegint, i l'edició crítica del Dietari dispers -que, dit sia de passada, arrenca el 1918, igual que el Quadern gris de Pla).