“Hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa”, fa el càntic d’Espriu. I els versos de Czeslaw Milosz fan així:“Llengua meva fidel, / potser sóc jo qui t’ha de salvar. /Així doncs, seguiré col·locant davant teu pots amb colors / clars i purs si això és possible, / perquè en la dissort és necessari algun ordre o bellesa.”
El polonès i el català es donen la mà en aquests versos, que parlen d’una llengua adolorida, una víscera castigada. Arreu, les paraules han estat i són instrument de salvació -no deixem Milosz:
“Això va ser com en un país llunyà, molt llunyà,
de la seva infantesa, quan encara no sabia
que alguns volien salvar el propi jo,
unint un mot rere l’altre vora les espelmes cada nit.”
(La ciutat sense nom, 1969)
Però només en alguns llocs les paraules són objecte de salvació: a Polònia durant bona part del segle XX; a Galícia avui, i a Euskadi, i a Catalunya. Les veus d’Espriu i Milosz foses en una sola veu, la dels pobles trepitjats, la de les cultures assetjades, la de les llengües ultratjades. La nostra veu. Però Milosz ha pogut morir tranquil: la seva llengua està salvada. La nostra no. Nosaltres continuem igual o pitjor que fa quaranta anys, i hem de córrer a salvar la llengua sense l'esperança de salvació que fa quatre dècades covàvem.
