Rebordonit

Si no collono una mica el respectable, no sóc feliç. L’altre dia vaig envestir en Mario Pujol, que ensenya castellà al nostre institut, amb aquesta facècia:

“Llavanerenc escardalenc,

que no menges palla ni fenc,

sinó viandes bones

que robes a les dones.”

S'ho va agafar bé –tothom té molta paciència amb mi. Uns dies després en Mario s’hi va tornar i em va penjar aquest floc:

“Llavanerenc rebordonit,

que del poble has fugit

i et fas el valent

perquè vius amb molta gent,

ja ho veuràs

que amb la cua entre cames tornaràs.”

Deixant de banda la superioritat indiscutible de la meva quarteta, el fet és que l’adjectiu rebordonit em va encendre el ble. Mentre movíem conversa sobre això, en Toni Curto, que és el director del temple i tortosí per més senyes, i ostenta un cervell científic per bé que també humanístic, hi va ficar cullerada. Deia en Toni que rebordonit significa ‘bord o tingut per bord’, i que rebordonir-se vol dir ‘abandonar els estudis començats, sobretot un estudiant de capellà’.

En Mario i jo teníem idea del primer significat, però no del segon –és clar: és una accepció tortosina–, i també ens sonava que l’adjectiu escau a les plantes migrades, que han tingut una creixença insuficient. Evacuada consulta de tot plegat, resulta que tenim raó tots. Rebordonit significa això que s’ha dit i més, perquè és una paraula de gran ufana semàntica (i coneguda arreu del domini lingüístic). Aplicada a una persona, té el sentit pejoratiu de ‘bord, trapella, a qui li agrada fotre i eixir de polleguera la gent’. La definició és d’en Josep Lluís, que mantenia l’estupend blog Saps què vull dir-te? i conta millor que jo l’abast semàntic de rebordonit. I és clar que en Mario, en els versos lamentables que em va endreçar, l’usava en aquest sentit.