Rebordonit

Si no collono una mica el respectable, no sóc feliç. L’altre dia vaig envestir en Mario Pujol, que ensenya castellà al nostre institut, amb aquesta facècia:

“Llavanerenc escardalenc,

que no menges palla ni fenc,

sinó viandes bones

que robes a les dones.”

S'ho va agafar bé –tothom té molta paciència amb mi. Uns dies després en Mario s’hi va tornar i em va penjar aquest floc:

“Llavanerenc rebordonit,

que del poble has fugit

i et fas el valent

perquè vius amb molta gent,

ja ho veuràs

que amb la cua entre cames tornaràs.”

Deixant de banda la superioritat indiscutible de la meva quarteta, el fet és que l’adjectiu rebordonit em va encendre el ble. Mentre movíem conversa sobre això, en Toni Curto, que és el director del temple i tortosí per més senyes, i ostenta un cervell científic per bé que també humanístic, hi va ficar cullerada. Deia en Toni que rebordonit significa ‘bord o tingut per bord’, i que rebordonir-se vol dir ‘abandonar els estudis començats, sobretot un estudiant de capellà’.

En Mario i jo teníem idea del primer significat, però no del segon –és clar: és una accepció tortosina–, i també ens sonava que l’adjectiu escau a les plantes migrades, que han tingut una creixença insuficient. Evacuada consulta de tot plegat, resulta que tenim raó tots. Rebordonit significa això que s’ha dit i més, perquè és una paraula de gran ufana semàntica (i coneguda arreu del domini lingüístic). Aplicada a una persona, té el sentit pejoratiu de ‘bord, trapella, a qui li agrada fotre i eixir de polleguera la gent’. La definició és d’en Josep Lluís, que mantenia l’estupend blog Saps què vull dir-te? i conta millor que jo l’abast semàntic de rebordonit. I és clar que en Mario, en els versos lamentables que em va endreçar, l’usava en aquest sentit.

Fer la cancaneta (i la travanqueta)

M’hi vaig trobar ahir. Un company i jo vam arribar a les portes de la feina, la reixa era tancada i per fer cagarel·la vaig dir: “¿Fem... això i saltem dins?”, tot fent trunyella amb els dits de les mans i abaixant-les a manera d’estrep. No em venia a la memòria com es diu això. Sabia que de nen teníem una manera de dir-ho, però no em sortia. Un cop dins –no va caldre saltar–, en Miquel Colomer, que és un savi almogàver, em va dir la solució: fer la cancaneta.

Justa la fusta! De petit, a Llavaneres, ho dèiem talment així –en canvi el meu company de cuites, que és de Badalona, no ho havia sentit mai. També se’n deia fer la cadireta –forma, aquesta, que deu ser la més estesa. I fer escaleta, i fer esqueneta. Així mateix hi ha les formes fer canca i fer canqueta, que són a la base –esclar– de la cancaneta.

Hi ha paraules i expressions que sento de nou, o em vénen al cap, després de molts anys sense oir-les, i em transporten a la infantesa. Aquesta n’és una. Fer la cancaneta és una manera de dir que du incorporada la banda sonora de la cridòria i les rialles del pati de l’escola. ¿Com en deuen dir, ara? Si és que ho diuen d’alguna manera...

Em passa el mateix amb la travanqueta, una paraula que no apareix a cap diccionari català ni castellà –que jo sàpiga– i que vol dir ‘traveta’. Quan era petit i volia fer-li la punyeta a algú, li feia la travanqueta i per un general anava de morros en terra. De vegades m’ho feien a mi. Com que ho fèiem de per riure, no ens enfadàvem. ¿Què fa una paraula tan bella –que se sentia a Catalunya, i a Espanya (segons sembla) no– passant fred fora dels diccionaris?  

Recolliu el títol

Avui  –com tots els dies feiners– he agafat el tren per tornar a casa. He ficat el bitllet dins l’escletxa que hi ha en una superfície vertical i ha reaparegut tot seguit en una escletxa horitzontal, al costat d’una pantalleta que s’ha il·luminat amb el missatge següent: “Recolliu el títol”. Tot sorprès, he mirat a terra vejam si el bitllet m'havia caigut, però no: la cartolina treia el nas per l’encletxa horitzontal, esperant la meva mà.

Servidor he estirat el tiquet i davant meu s’han amagat dues portelles translúcides, gràcies al qual prodigi he tingut accés a les andanes. ¿Enteneu quin és el problema? El sentit més robust i durador del verb recollir és el de replegar, aplegar, ço és, ‘agafar d’ací i d’allà (coses escampades a terra, disperses, abandonades) per aplegar-les, guardar-les, apropiar-se’n’ [DIEC]. Un significat, aquest, que comparteix amb el verb collir. Ergo, jo no puc recollir ni tampoc collir el bitllet que treu el nas per l’escletxa: sí que puc agafar-lo, prendre’l, arpar-lo.

Coromines ja advertia [DELC] que “en castellà recoger assumeix moltes de les accepcions del nostre collir, i que és un abús en català, i un castellanisme gravíssim (d’aparició recent) imitar-ho usant-hi el nostre recollir: no és lícit, p. ex., dir altra cosa que «va collir el guant que li havia caigut», «collir branques per fer la foguera», «li va collir les monedes perdudes». Albert Pla Nualart també constatava fa uns mesos, a l’Ara, que recollir s’infla (i collir recula) per imitació del castellà.

Doncs ja hi som pels trossos. Però mireu si és grossa la interferència i el desori que els senyors de la Renfe… no és que no distingeixin entre collir i recollir: és que confonen aquests usos amb els usos d’agafar. Es veu que aquest és un verb massa difícil per a ells.

Això, per no parlar del títol. El bitllet que em dóna entrada al vestíbul de l’estació i que el revisor em demanarà si fa la ronda en el tren… ¿és un títol? A mi em sembla que no. Un títol és moltes coses, però no és pas aquesta cartolineta que em dóna dret a viatjar sobre les vies. Doneu un cop d’ull al DIEC o al DGEC i ja em direu què us en sembla.

A propòsit de propòsit

Els llibres i les pel·lícules en van plens, i no sabria dir si ho fan d’impensada o de propòsit. Quan algú causa un dany a posta, a gratcient, exprés o expressament, diuen que ho ha fet a propòsit. Ho diu en Balú en el canal Super3 (El llibre de la selva), i Ramon Monton ho posa en boca del protagonista d’El museu de la innocència, la novel·la d’Orhan Pamuk. I tants altres.

Passa que aquest ús no és reglamentari. A propòsit és una locució adjectiva que significa ‘apropiat’; l’exemple del DIEC és bo: “Una branca a propòsit per a fer un bastó”. També significa ‘oportunament’, i llavors és una locució adverbial; vegeu l’exemple del DIEC: “Véns a propòsit: necessitàvem algú que ens ajudés”.

La locució que pertoca només és adverbial: de propòsit (‘deliberadament’). I la família té encara un altre membre, la locució preposicional a propòsit de (‘en ocasió de, respecte a’); DIEC: “Vam tenir una escena desagradable a propòsit d’aquell desacord”. 

No em posaré pas les mans al cap. Déu me’n guard de ser purista. (Tots els nostres mals fossin com aquest.) Però no sé per què hem de renunciar a una distinció (de propòsit / a propòsit) que és útil, senzilla i clara. ¿No n’hem fetes ja prou, de renúncies?

Només fa que rondinar

La sintaxi és la part més lògica de la llengua (de totes les llengües). I, bo i així, la sintaxi també genera construccions que no neixen de la lògica, sinó de l’ús popular: de la interpretació errònia d’una seqüència fònica, o d’una metàtesi. Em sembla que és el cas de la construcció que encapçala l’apunt: NOMÉS + FA (o FEIA, o FARÀ) + QUE + INFINITIU.

Frases com “només fa que queixar-se” o “només fa que dir mentides” em semblen genuïnes en català, però no sabria dir si són normatives. Suposo que en un lloc o altre deuen constar sota l’epígraf “Admissible en l’àmbit col·loquial”. Si algú me’n sap donar clarícies, li ho agrairé. Perquè jo no n’he tret l’aigua clara.

El cas és que aquestes frases sempre m’han cridat l’atenció per allò que he dit abans: la poca lògica, i també perquè no hi sé trobar correspondències en les altres llengües romàniques. Si prenem la primera frase com a referència, tenim que el francès fa “il fait plus que se plaindre”; l’espanyol, “no hace más que quejarse”; l’italià, “tutto quello che fa è lamentarsi”; el galaicoportuguès, “tudo o que ele faz è reclamar”; el romanès, “Tot ce nu este plànge”. I el català lògic i estàndard fa “no fa més que queixar-se”, esclar.

La hipòtesi més probable, segons el meu parer, és que una metàtesi va desbaratar la seqüència “no fa més” i la va transformar en “no més fa que”, convertit de seguida en “només fa que”. Com que el capgirell sembla antic, sóc partidari de conservar-lo i explotar-lo. N’hem perdut carretades, de girs genuïns, de maneres de dir que només són catalanes, i quan en “trobem” una l’hem de defensar a mort.

Que és just el contrari del que fa la majoria immensa de catalans: abdicar la sintaxi genuïna i traduir de l’espanyol. Matar el català per desfiguració. No com els agressors que tomben una casa a cops de maça, sinó com els tèrmits que la desfan per dins.

Monolingüisme polivalent

Servidor tenia setze anys quan, fent el batxillerat (el BUP d’aleshores), vaig protestar vivament a classe perquè un llibre de text afirmava que els catalans som bilingües. Jo no me’n sentia poc ni gens, de bilingüe, i per això vaig fer constar la meva disconformitat. Han passat molts anys i aquella adveració s’ha assentat en la nostra societat com a cosa indiscutible i certa. Però jo mantinc el meu desacord.

Esclar que ja no podem viure només amb el català, que la pretensió de la llengua única com a projecte de futur per al país ha passat a la història. Però això no vol dir pas que haguem de ser bilingües: vol dir que hem de dominar poc o molt unes quantes llengües, com més millor, i fer-ne ús.

Jo no tinc res contra el bilingüisme. Al contrari: el bilingüisme és un trumfo, i una forma de normalitat en determinades circumstàncies. Passa que aitals circumstàncies no són les meves. Vejam si em sabré explicar. Quan una persona té com a llengua familiar la llengua pròpia del seu país, no li toca ser bilingüe: li toca ser un monolingüe amb coneixements d’altres llengües (un monolingüe polivalent, se m’acut de dir-ne). Un danès, per exemple, és una persona monolingüe que també és competent en alemany i en anglès, pel cap baix. I això és la normalitat.

Altrament, una persona la llengua familiar de la qual no és la pròpia del país està cridada a ser bilingüe: li toca dominar la llengua de casa i la del país. Si jo, que he nascut en una família catalana, m’hagués traslladat de petit a Valladolid o a Salzburg, seria un perfecte bilingüe; que és el que ha de ser un castellanoparlant nascut o traslladat a Catalunya. I un magribí empeltat de petit a casa nostra tindrà –li toca tenir– la xamba de ser un bell trilingüe (àdhuc quadrilingüe, si suma l’amazig, l’àrab el català i el castellà).

Llavors, tal com ho entenc jo, en una Catalunya sobirana conviuran dues normalitats: la dels qui són bilingües perquè tenen una llengua familiar que no és el català, i la dels monolingües catalans polivalents (que viuran en català tot fent lloc a altres llengües). En el benentès que aquesta polivalència és una construcció molt personal i pot adoptar mil formes. En el meu cas em serveix per llegir Rilke en francès, Torga en portuguès i Sciascia en italià, sense passar per l’espanyol. Que cadascú l’enveli per on més li convingui. Jo sé bé prou quina és la normalitat que em pertoca. Saber-la em fa lliure i exercir-la m’enriqueix.

De la llengua i de la responsabilitat

El lipdub per la llengua ha quedat molt bé: dóna gust veure’l i sentir-lo, a ritme de Gossos. La major part de les persones que hi han participat són nouvingudes. Això és bo. Però hi ha una lectura possible que no ho és, bona. M’explicaré.

L’any passat va aparèixer en el meu tros una professora d’anglès, discreta, menuda i plantosa, que devia trentejar de feia poc. Substituïa algú. Un dia vaig tenir ocasió de conversar-hi, a soles. Em va dir que era de Màlaga i que feia dos anys que estava a Catalunya. Vaig quedar parat. Jo l’havia pres per una indígena de la Selva, pel cap baix, de tan rebé que parlava el català. La vaig felicitar. Llavors em va contar la seva diguem-ne història sociolingüística, que us resumiré tot seguit perquè és instructiva i té una moralitat d’allò més útil.

Aquesta noia –no en recordo el nom, ai– passava un dia per Catalunya i Cupido la va ferir amb la fletxa. Va buscar la manera de trobar feina per aquí, va veure una via possible com a professora de secundària i es va posar a estudiar el nivell C de català amb moltes ganes. Va passar les proves, obtingué el certificat i de seguida la van requerir com a professora substituta d’anglès. Amb el seu xicot s’havien conegut en castellà, i doncs aquesta era la llengua de la parella.

Però s’esqueia que, ultra la bellesa, els déus havien ornat la malaguenya amb una gran intel·ligència. La noia aviat va entendre quina mena de país és el nostre i què li han fet a la nostra llengua. I va fer un cop de cap. Li va ordenar al seu galindoi que fes el favor de parlar-li en català, que així ella també s’hi posaria. La relació va fer el tomb a favor del català. I ja no van saber emparaular-se en cap altra llengua. Quan eren a cals sogres de Màlaga, aquests es feien creus de sentir la filla parlant ara i adés com en Patufet a Riudellots. No ho haurien dit mai.

¿Oi que és bonica, la història? Doncs ara ve la part niala. I és ella qui se’n queixava: “Jo he fet els deures”, digué, “però no som els de fora els que hem de venir a salvar la llengua”. No li vaig donar la raó perquè la tenia tota, i sencera. La responsabilitat de salvar la llengua és dels aborígens, dels catalans que ho som per naixença. Som nosaltres que hem de donar la llengua als nouvinguts, no ells els que l’han d’anar a cercar. No pot ser que malaguenys, equatorians i marroquins ens l’hagin d’estirar amb unes tenalles. Ells ja se’n fan o se’n faran el càrrec, i empenyeran el carro perquè és just i normal que sigui així. Però els bous que suen, estiren i emmenen han de ser els nascuts aquí.

Creativitat lingüística O.O

“–¿Qui es menja el gall de la Passió?”, fa l’endevinalla. La resposta és “–El rovell”, perquè el gall de la Passió era de ferro. Si apliquem la pregunta a la llengua catalana, la resposta és la mateixa: “Se la menja el rovell” (i els dos o tres depredadors que coneixem de sobra, esclar). Hi ha mala peça al teler.

Perquè una llengua que no és objecte de joc i esca de creativitat, és un trasto. Una persiana enferritjada. Els calçons encartronats d’en Pepitu va de curt. Servidor, que faig anar l’arada en un institut de secundària, m’enfronto cada dia a la manca de creativitat lingüística dels meus clients. Són joves, direu. Sí, però quan es fan grans són allà mateix, masegant el ninot.

Us situo. Un ensenya llengua a dos grups de tercer d’ESO, suara tocava parlar dels ritmes en poesia i he explicat el iambe (at), el troqueu (ta), el dàctil (taa), l’amfíbrac (ata) i l’anapest (aat), i jo que els poso deures. Un dels exercicis consisteix a posar de costat dues paraules que continguin aquests ritmes. Fàcil, no? Una cosa que podria anar així:

IAMBE: calaix obert
TROQUEU: bassa fonda
DÀCTIL: música rítmica
AMFÍBRAC: oliva pansida
ANAPEST: homenet enganxós

Doncs bé. No se n’ha sortit –o no s’hi ha posat– ningú. Diuen que és massa difícil. Que no troben les paraules. La peresa, direu, que no li vaga de moure’s. D'acord. Però també la falta d’imaginació i de creativitat, la ignorància de la tradició, l’encongiment i l'eixorquia de la llengua. Només cal sentir-los: a ells, que tenen catorze anys, i als que en tenen cinquanta. Toquen el català com un que ballés amb un espantaocells. Per aquest pendís anem de dret a la cassola. La llengua és un plaer, un joc i una festa, o no és. Ara com ara, el català no és.

El 84% dels catalanoparlants canvien de llengua quan algú els parla en espanyol

Del fer, el donar i les vergonyes

És sabut que en català fem unes coses i en donem unes altres. Per un costat, fem cas, fem el mandra, fem patxoca, fem pudor, fem mans i mànigues, fem por o ens en fem creus; per un altre costat, donem cops o bufetades, donem empentes, donem les gràcies, donem un cop de mà, ens donem de baixa i ens donen carbasses.

Ara bé, em fa la sensació que la normativa no ha resolt bé alguns casos, i que en d'altres ha validat castellanismes sense advertir que ho són. El DIEC2 dóna per bo "donar la volta" -hummm!- al costat de "fer la volta", per bé que només admet "fer una volta" ('fer un passeig', ho defineix el diccionari, en comptes del genuí 'fer una passejada'). D'altra banda, em demano si l'expressió "tant se me'n dóna" no és també un castellanisme que viu al costat de "tant me fa/tant li fa".

Però el cas que em crida més l'atenció és el de les vergonyes, perquè tant podem dir (1) “¿No et fa vergonya (de) portar-te així?” com (2) “¿No et dónes vergonya de portar-te així?”. I quedo perplex. Perquè el canvi de verb té repercussions sintàctiques: en la frase (1) (de) portar-te així és subjecte, i en canvi en la frase (2) de portar-te així és complement del nom vergonya. Allí, fer vergonya és com fer por; aquí, donar-se’n vergonya és com donar-se manya ('enginyar-se'), però també -ai!- com donar-se pressa (el castellanisme que usurpa cuitar, afanyar-se o fer-ne via). Però vaja, fa anys i panys que els catalans ens donem vergonya d'això i d'això altre: alguna cosa ho deu fer.

Mala-sort, mala xuixa, mala bua

L’altre dia, l’Albert Pla Nualart em va passar al davant. Servidor barrinava un apunt sobre el retrocés del prefix mal- / mala- en català i el paio va i me’l xafa. No sabeu la ràbia que fa, això! Pla escrivia, a la Terrasseta del 5 d’agost, que “mal- va de baixa, i de tan poc ús se’ns rovella”, i ho exemplificava amb els mots malcreient, malagradós, malgirbat, malastruc i malaguanyat. Per sort, jo només portava de cap comentar la variant femenina del prefix, així que no em repetiré gaire.

El retrocés dels mots iniciats amb mala- a favor d’altres formes –sempre més pròximes al castellà, no sé què ho deu fer– és evident: malagraït cedeix davant desagraït; malafortunat, davant desafortunat; malavinent, davant desavinent; els mallorquins malambrós i malamorós s’amaguen davant sec o desagradable; la malacura mallorquina avui és negligència; l’occidental malaganós es fon al costat de peresós…

Ultra això, servidor percebo que s'espassen, en el meu entorn, mots prefixats amb mala- que he mamat a casa, que per mi són d’allò més normal però que els diccionaris que tinc a l’abast no recullen: mala-sort i mala xuixa. El primer significa ‘persona que du mala intenció’, i el segon s’aplica als infants que no fan prou bondat. La primera forma és d’ús corrent al Maresme, la segona només l’he sentida a casa. A Mallorca, més tard, vaig aprendre que una mala bua és una mala persona, i em temo que aquesta manera de dir també va de recules.

UNICEF, en espanyol

Surto de casa cap a cals sogres a buscar la menuda, i a la plaça de Santa Anna, a Mataró, m’envesteix una damisel·la que va engiponada amb un gros pitet blau que l’envolta fins a la cintura; fa un pam de goig i va armada amb una carpeta, uns papers i un somriure:

–¡Hola! ¿Conoces UNICEF? –m’enfloca.
Ja hi som.
–¿I què vols que et digui, que no?
–¡Claro que conoces UNICEF! Mira –em mostra un paper ple de caselles–, estamos en campaña porque hay muchos niños en el mundo que...
Els nens del món em perdonaran –o no–, però servidor relluco el paper, arremango el front i li trenco les oracions:
–¿I en català no ho teniu? –disparo.
–¡Ui!, no.
–Doncs jo no m’apunto a res que no sigui en català.
Estupor.
–...es que soy de Galicia y los impresos nos los dan así.
–Doncs aquí ho heu de fer en català: que ho sàpigues.
Fa un esbufec i gira cua, decebuda.

Em sap greu no haver-li dit tot el que calia. Em faltava buidar que, a més de tenir els papers en català, ha de saber parlar català i parlar-lo amb la gent d’aquí. És el que deia un ministre alemany –em sembla que era alemany– no fa gaire: “Jo parlo unes quantes llengües, però qui vulgui vendre’m alguna cosa se m’ha d’adreçar en alemany”. Doncs això. Quan tinguem un Estat propi bé que la respectaran, la nostra llengua, però mentre això no arriba l’hem de fer respectar nosaltres. Davant la UNICEF, els budistes, el Fons Monetari Internacional i la màfia russa.

Núvols que resignen mal temps

Anàvem o tornàvem de buscar bolets, la mare signava unes bromes grasses i deia, alçant la falç: “Aquests núvols resignen mal temps”. Altres vegades, de matí, mirava el cel de casa estant i anunciava: “Avui agafaré el xubasquero, que el cel resigna pluja”. Tots l’enteníem perfectament, perquè havíem après que resignar volia dir 'mostrar senyals de'. Fins que un dia ho vaig dir jo i els meus catalaníssims amics van fer cara de nap. Servidor, disposat a defensar la meva trinxera, vaig obrir els diccionaris que tenia a l’abast (l’Alcover-Moll inclòs)... i res: tots els patracols recullen només els significats coneguts i generals (allò de 'deixar un càrrec a favor d’algú' i d’'acceptar passivament una contrarietat').

Vaig donar veus i ningú em sabia donar notícia del vocable matern. Vaig concloure que era un idiolectalisme de la mare o un localisme terminal. Però no. Aquesta setmana he trobat quatre mataronines que es proclamen usuàries habituals (i de tota la vida) del verb resignar 'mostrar senyals de'. I una d’elles em fa memòria que “a pagès, tothom sap que quan una vaca s’ajeu resigna pluja”. És vera: me’n recordo. Rectifico, doncs. El que encara no sé és si es tracta d’un localisme limitat al Maresme central o el mot és viu en altres comarques. Qui en sàpiga més que jo, em doni llum, sisplau.

El que sí que em veig amb cor de proposar és la gènesi del mot. Probablement es tracta del verb signar ('assenyalar, indicar') reforçat amb el prefix re. D’antuvi, una nuvolada devia signar mal temps, i la polisèmia del verb mogué els parlants a singularitzar-lo per mitjà d’un morfema intensiu. Perquè, a més de significar ‘acció duplicada’, re- significa 'més intens' (com és el cas de remarcar versus marcar, remembrar/membrar, remolest/molest, repolit/polit, repropi/propi, ressec/sec...).

L’invent ha funcionat tan bé que ha generat sentits figurats que transporten creences avials, com quan un ninó plora escandalosament i algú diu: “Aquest nen resigna un mal dia”. I més que el podríem estirar, si volíem: per parlar de la nostra història, per exemple. I és que, als segles XVI i XVII, els núvols que planaven sobre la nació catalana resignaven mal temps. I del XVIII ençà no ha parat de pedregar sobre la nostra llengua i cultura, sobre la llibertat i la dignitat dels catalans. Servidor no em resigno que una paraula tan bella es faci fum. I a la pedregada, tampoc.

Atrapats en el temps

El 17 de març de 1926, el rei Alfons XIII signà el Reial Decret, preparat per Primo de Rivera, que es va publicar a La Gaceta amb el títol de “Sanciones gubernativas y judiciales, que se aplicarán a los que faltaren al uso y respeto de la Lengua Española, a la bandera española, himno o emblemas nacionales”. L’article 1 del decret estipulava que, si els governadors civils tenien coneixement de cap “negativa, desobediencia o resistencia activa o pasiva” d’un hom qualsevol tocant “al uso y respeto de la Lengua Española”, podien imposar-li multes de fins a 25.000 pessetes. D’altra banda, l’article 3 establia que “Si el delito se reduce a negativa o resistencia a usar la Lengua Española en los casos en que tal uso esté ordenado o a uso de otro idioma o dialecto, en vez de aquélla, será castigado con la pena de arresto mayor en su grado máximo a prisión correccional en su grado medio y multa de 500 a 5.000 ptas”.

Avui, vuitanta-quatre anys després, el Jutjat d’Instrucció núm. 3 de Santa Coloma de Farners ha condemnat Àngels Monera, que s’havia negat a dirigir-se en castellà, a l'aeroport de Girona, a dos agents de la Guàrdia Civil, a pagar una multa de 180 euros i les costes processals del judici. Moralitat: els catalans vivim atrapats en el temps. Un temps oprobiós, esclafador, opressiu, asfixiant. Espanyol.

Serendipitat

Santi Clarós és un home inquiet i un alumne brillant, un català d’origen argentí que em va aguantar el curs passat, a l’Òmnium, mentre es preparava per obtenir el nivell C de català (nivell que ara té a la butxaca, però sobretot a la mà i a la boca). En Santi, dic, em fa saber un mot que em ve de nou: serendipitat. Paraula de sonoritat antipàtica que està ben definida al DIEC2 com a “descobriment casual o imprevist fet per un investigador en el curs d’una recerca orientada a altres objectius i amb pressupòsits teòrics diferents”. Doncs bé, he fet una enquesta-llampec en el meu entorn i resulta que la parauleta la sap tothom –hi ha un flim que se’n diu i tot– fora de jo: vet aquí que sóc un ignorant singular i m’hi poso fulles, ves quin remei.

Tot i amb això –ja veieu que no en sóc (ehem!) un expert–, deixeu-me dir que a la serendipitat li trobo dues gràcies. Per una banda, i més enllà de la cleda dels setciències, és una divisa que tota persona intel·ligent hauria de tenir present, ja que implica obertura mental, portes obertes a camins imprevistos, marge perquè l’atzar (que en el fons no existeix) ens dugui a fer descobertes que no faríem si ens cenyíem a allò que hem planificat; una gràcia que té valor universal, perquè els recursos que la susciten són a l’abast de tothom (Internet, sense anar més lluny, és un oceà de serendipitat).

D’altra banda, la paraulota té una gènesi curiosa. El mot neix en anglès (serendipity) l’any 1754 i se l'empesca Horace Walpole, que s’inspira en un conte persa del segle XVIII titulat Els tres prínceps de Serendip (que era el nom àrab de l’illa de Ceilan, l’actual Sri Lanka), els protagonistes del qual solucionaven els seus problemes a través de xambes increïbles. (Gràcies, Santi.) Vet aquí un dels casos (pocs i lluminosos) en què és la literatura qui forneix la llengua de paraules.

La bultra

Diumenge passat érem a Os de Balaguer, a la Noguera. Vam fer una estada de tres dies al monestir de les Avellanes, amb la idea de relaxar-nos (idea fallida, perquè ens hi vam endur les menudes). Però almenys vaig tornar a casa amb una paraula nova en el sarró: bultra. La bultra és el nom de la revista cultural de les entitats de Balaguer. El Fabra no recull la paraula, però l’Alcover-Moll sí, significant ‘1. Conjunt d’arbres o altres plantes, que forma aparentment una sola massa’ (això, a la Noguera i a l'Empordà), i ‘2. Arbreda de vora els rius i rieres’ (això, a Balaguer). [vg. foto superior] El DIEC1 recull ambdues accepcions i el DIEC2 les confirma (només que esporgant un matís que parlava de “fullatge caduc”). Però encara no he trobat una proposta d’etimologia per al vocable –que hi deu ser, esclar.

Bultra fa tota la cara de ser un mot preromà (probablement un celtisme), perquè no se li lluca per cap vent l’avior llatina. És molt probable que l’accepció de Balaguer sigui la més antiga (i la que s’acosta més al significat pristí) i que l’accepció 1 sigui una extensió d’aquella. Allò estrany és que un nom comú com aquest, de rendiment alt i amb una gran aptitud locativa, no hagi generat topònims importants. Forçat n’hi ha d’haver. I se m’acuden dos candidats: les Masies i Sant Hipòlit de Voltregà, a la plana de Vic, i Buitrago del Lozoya, un municipi que està 75 km al nord de Madrid. Les etimologies que s’han proposat en tots dos casos no són convincents: de Voltregà es diu que potser és un derivat del llatí VERTRAGUS (‘gos corredor, llebrer’); quant a Buitrago, s’invoca el nom del cabdill moro Bab Táriq, el qual, després de conquerir la Toledo visigoda, va fer cap al nord passant per aquest port, que es va empeltar del nom del conqueridor. Tot plegat s’aguanta com una cadira trencada.

En canvi, si parem atenció al fet que tots dos pobles estan assentats a tocar d’un riu, té solta pensar que els nuclis urbans es van aixecar on hi havia una bultra, o devora una bultra, i això explicaria els noms (quasi bessons!) de Voltregà i Buitrago. Fixeu-vos-hi: les Masies de Voltregà es troba a la dreta del Ter [foto d'enmig], que (segons la GEC) “forma el límit natural del sector més oriental del terme”. I Buitrago del Lozoya és descrita així al web Sierranorte.com: “Su casco urbano se asienta sobre un promontorio que forma una herradura sobre el río Lozoya, entre los embalses de Riosequillo y Fuentes Viejas”. [vg. foto inferior]

Vaja, que tinc la impressió d’haver trobat, en la bultra noguerenca, la clau de volta per explicar dues etimologies incertes; i segur que n’hi ha més. Però potser vaig més errat que un condó en el Vaticà. Si és així, no em sabrà greu que m’esmeneu; al contrari: ho agrairé.

Acotxar

Quan era un nen i em ficava al llit, a l’hivern, ma mare m’acotxava: girava el llençol sobre la pila de mantes, em tapava fins al nas, em feia un petó o m’acariciava els cabells, deia bona nit i apagava el llum. Era un moment tendre i important. Ara jo repeteixo la mateixa operació quan poso a jóc la meva gran, només que la pila de mantes ha estat substituïda per una funda nòrdica, i en comptes de practicar aquella retirada fulgurant ara faig companyia una estona a la menuda.

Però quan és ella qui s’avança a posar les paraules, no diu “acotxa’m”, sinó “tapa’m”. I la mosca que em puja al nas. Si sempre li dic el primer verb, ¿per què ella només fa servir el segon? I m’ensumo que a l’escoleta, quan la posen a fer la migdiada, la tapen. Cosa que no és pas delictuosa (“Bona nit i tapa’t”, diem volent dir que s’ha acabat el bròquil): és que em dol constatar que la meva filla no aprèn les paraules minoritàries que li ensenyo. I és que, efectivament, acotxar ha esdevingut un mot minoritari, per no dir en via d’extinció. Ho he comprovat fent una breu enquesta a dues aules d’ESO, el resultat de la qual és el que segueix: en un grup de primer (tenen dotze anys), 2 alumnes saben el verb i el diuen, i 14 no saben pas què significa; i en un grup de tercer (catorze anys), 4 alumnes saben la paraula però no l’han dita mai, i 10 no l’han sentida mai ni saben què vol dir. Val a dir que la majoria d’aquests vailets són catalanoparlants i veïns d’Arenys de Mar.

Sí, ja ho sé. Em direu que acotxar comparteix la mateixa planeta que milers de vocables catalans. I és cert: el destí de tots els mots catalans que no tenen un germà bessó en espanyol és l’abandonament. Cosa que no és una predicció, ni un auguri, ni un perill: és una realitat present, irreversible en molts casos i consumada en molts d’altres. Quan, d’aquí uns anys, els últims catalanoparlants abandonin la llengua avial per abraçar la de Rosa Díez, ni se’n temeran. Perquè, en el pas de l’una a l’altra, no notaran cap diferència.

Engarristar-se

La Montse, que és de Bagà, em fa saber el verb berguedà engarristar-se, que significa ‘enfilar-se amb dificultats, fent ús de les mans i els peus, per un lloc que fa pendent’. El significat és molt semblant al de grimpar, però no és el mateix, perquè aquest és un terme exclusivament muntanyenc, i engarristar-se no. Un nen petit, per exemple, s’engarrista sofà amunt i cal córrer a treure’l d’allí, que podria caure i prendre mal. L’home de la Montse, en Joan Carles, és de Barcelona, ha après la paraula i la fa servir -si més no a casa. Vet aquí un mot prepirinenc que ha baixat a Barcelona i malda per fer-hi arrels. Ja ho sé que ho té difícil, però en Joan Carles l’ajuda, i si arribaven reforços, vés a saber on pot fer cap el bellíssim vocable berguedà. (De moment, en Titot el diu en una cançó del DC Ara mateix.)

Però és que, a més, engarristar-se és un mot nimbat de misteri. ¿Quina etimologia deu tenir? ¿D’on ve? A l’Alcover-Moll no hi és, ni a cap dels diccionaris catalans que tinc a mà. Però en el Dicionari General Occitan (referit especialment al llenguadocià) de Lois Combas (à. Cantalausa) trobo el verb engarrir, intransitiu, amb els significats de ‘punyir, escometre, excitar’, per un vent, i ‘turmentar, fer patir, irritar, agrir, irar’, per un altre vent. Podria ser que antany els berguedans s’engarristessin per indrets aspres i desavinents, i llavors ja tindríem una connexió probable amb el verb occità. D’altra banda, la paraula té un aire preromà, per tal com sembla contenir el lexema iber KAR ‘pedra, roca’. Si és així, té solta pensar que engarristar-se devia voler dir ‘grimpar muntanya amunt’, i que l’arribada del gal·licisme grimper hauria desplaçat el verb antic en els seus dominis muntanyans. I potser és per això que avui els infants del Berguedà (i algun de Barcelona) s’engarristen pel sofà.

"Per / per a" davant infinitiu

Fa uns quants anys, quan servidor era alumne de Joan Solà, el professor em va fer una pregunta –no recordo quina–, a la qual vaig respondre: “Cap la possibilitat”. I ell em va corregir: “Hi ha la possibilitat”. D’ençà d’aleshores tinc coll avall que, en català, la possibilitat no és qüestió de cabuda, sinó d’existència. Però la llengua -com la vida- dóna moltes voltes, i avui el DGLC recull aquesta accepció per a cabre: "[…] Fig. Ésser alguna cosa escaient o natural que hom la faci. Sobre això, no hi caben discussions". I s’escau que, en el manuscrit de la Gramàtica pòstuma de Fabra (la de 1956), editada per Coromines, hi posa cap (i no cal, com obrà el filòleg de Pineda) en una frase crucial: “Però quan […] el fi que hom es proposa és el motiu de l’acció […], cap emprar la preposició per.

Vagi per endavant que no vull tenir raó: ni l’ús puntual que en podia fer Fabra ni l’afegitó del DGLC no basten per a beneir la cabuda de les possibilitats. No presentaré batalla en aquest front. Allò important és que, a la fi de la seva vida, Fabra donava per bones les dues preposicions en conflicte (per i per a) davant l’infinitiu de finalitat, cosa que acaba de destarotar la ja precària normativa que fa al cas. Parlo de precarietat perquè la regulació de Fabra sempre va suscitar molts dubtes; tants, que la regla oficial ha conviscut fins avui amb altres usos i costums, fent gros el desgavell.

Hom no pot entendre la magnitud de l’embolic si no està al cas dels antecedents, així que miraré de resumir-los. En la Gramàtica catalana de 1918 (avui, encara l’oficial de l’IEC), Fabra estableix el criteri general per a distribuir per i per a: “La preposició per a serveix per a indicar l’objecte, la destinació; la preposició per, el motiu, la causa, el mitjà, l’autor”; el mestre estableix que això sempre és així davant sintagma nominal i tot seguit aborda el cas que ens ocupa: “Davant d’un verb en infinitiu hi ha un cas en què semblen igualment possibles per i per a: és quan el circumstancial que conté el dit verb en infinitiu expressa el fi o objecte de l’acció expressada per un verb anterior i aquest fi o objecte és alhora el motiu d’aquesta acció, allò que ha mogut el seu autor a executar-la. En aquest cas és preferible la preposició simple per a la composta per a. Ex.: Havíem anat a Girona PER veure el nostre pare. Hi enviaré un noi PER saber noves de la malaltia etc. “.

Dos anys després, Fabra va publicar quatre converses filològiques sobre la qüestió al diari La Publicidad (les núm. 57-60 en el primer volum d’El Punt/Edhasa), en les quals justificava la preferència a favor de per en el cas propdit; al·legava que la construcció amb per a és “nada o estesa en l’època moderna sota la influència de la construcció castellana Ir para verle”, argüia que l’ús de per “recolza en l’ús constant dels nostres autors antics” i aportava una llista d’exemples. Però, sobretot, reformulava la norma de la seva Gramàtica: aquell “semblen igualment possibles per i per a" es convertia aquí en “cal usar per i no per a”. Prohibició, doncs, de per a davant l’infinitiu de finalitat, destinació o propòsit. I esca de la confusió : ¿a què s’havien d’atenir els escriptors, a la Gramàtica o a les Converses?

Trenta-sis anys més tard, quan Coromines publicava la Gramàtica pòstuma de Fabra i hi havia la possibilitat d’aclarir la qüestió, el nus encara es va fer més espès. En el manuscrit, la frase fa: “quan [...] el fi que hom es proposa és el motiu de l’acció expressada pel verb del qual l’infinitiu és complement, cap emprar la preposició per en lloc de per a (o per tal de), i àdhuc en molts casos (...) hom empra per de preferència a per a”; però en el llibre cap ha mudat en cal per obra i gràcia de Joan Coromines. (Poca gràcia, per cert, perquè la manipulació deixa sense sentit la frase darrera.)

Amb això ens plantem en el 1971, any en què Coromines publica els Lleures i converses d’un filòleg. El llibre conté les cèlebres “Nou converses sobre PER i PER A" , en les quals proposa mantenir la distinció per / per a davant sintagma nominal, tot distingint les nocions de causa i finalitat, però neutralitzar-la davant infinitiu, on tothora s’hi valdrà escriure per. El següent episodi és quan Joan Solà s’adhereix a la proposta Coromines i aplana el terreny als lingüistes i paralingüistes light dels anys vuitanta, que feren tabula rasa de tot per a que treia el nas davant un infinitiu. Mentrestant, la bona gent de l’àrea de Tortosa diu que té “patates per a bullir”, i al País Valencià mostren un regal dient que ”Açò és pa ella o pad ella”. I així hem tombat el mil·lenni, desconcertats i confusos, havent passat tot un segle sense saber si la casa era per llogar o per a llogar.

Per això ara és tan important descobrir la trapelleria que Coromines va fer sobre la Gramàtica catalana de 1956: perquè ens obliga a qüestionar-ho tot i començar de cap i de nou. I ves per on que els usos medievals de per i per a no eren clars ni consolidats, i que per i per a probablement hi són no per pressió de l’espanyol, sinó per una dinàmica interna de la llengua que demana distingir la causa de la finalitat... també davant infinitiu. Per això, la proposta que acaba de fer Gabriel Bibiloni (L’Espira, suplement del Diari de Balears, 9 i 16 de gener del 2010) cau com aigua de maig damunt el blat. Es tracta, ben simplement, d’usar per a davant els infinitius de finalitat, destinació o propòsit (enfora, crec jo, d’alguns casos especials com aquests, en què el verb expressa una acció que s’espera però que encara no s’ha realitzat: El pis està per llogar. Tot està per fer (i tot és possible). Hi ha roba per plegar.).

Epitafi: Fabra no ho va fer bé del tot, Coromines ho va empitjorar, Solà li va fer d’altaveu, i els alumnes d’aquest hem estat poc crítics i també poc feiners. La proposta de Bibiloni em sembla congruent i assenyada, per tal com respecta Fabra, restaura la semàntica de les dues preposicions i es basa en l’ús modern dels parlars meridionals. M’hi adhereixo.

Coudinar

Endemés de carbó, a la Joana els Reis li han portat una cuineta per fer coudinar o jugar a coudinar. Es tracta d’un moblet de fusta amb els fogons i el forn, i, a banda, plats, gots, coberts, paelles, safates i la imitació de fruites i verdures. Només he sentit el mot coudinar en boca de gent d’edat avançada; i ho trobo injust, perquè si el joc perviu, també ha de perviure la paraula que el designa.

Les variants que recull l'Alcover-Moll ja no les he sentides mai: coudineta (Canet), coudinetes i counyam (tots dos a l’Empordà), coucuineta (Menorca), coucuinetes (Olot) i escuradeta (Castelló i València). No hi ha justificació ni excusa per a donar per perdudes unes paraules tan belles, havent com hi ha cuinetes a dojo, de tot preu i de materials diversos, amb les quals la canalla s’entreté d’allò més i aprèn el nom de menges i d’atuells. Validem doncs les formes d’àmbit restringit, acordem la paraula d’àmbit general, divulguem-les a través de les escoles i mitjans de comunicació, i fem-les saber als fabricants de joguines. No en tinc prou que les meves filles juguin en català: vull que juguin a coudinar.