Servidor tenia setze anys quan, fent el batxillerat (el BUP d’aleshores), vaig protestar vivament a classe perquè un llibre de text afirmava que els catalans som bilingües. Jo no me’n sentia poc ni gens, de bilingüe, i per això vaig fer constar la meva disconformitat. Han passat molts anys i aquella adveració s’ha assentat en la nostra societat com a cosa indiscutible i certa. Però jo mantinc el meu desacord.
Esclar que ja no podem viure només amb el català, que la pretensió de la llengua única com a projecte de futur per al país ha passat a la història. Però això no vol dir pas que haguem de ser bilingües: vol dir que hem de dominar poc o molt unes quantes llengües, com més millor, i fer-ne ús.
Jo no tinc res contra el bilingüisme. Al contrari: el bilingüisme és un trumfo, i una forma de normalitat en determinades circumstàncies. Passa que aitals circumstàncies no són les meves. Vejam si em sabré explicar. Quan una persona té com a llengua familiar la llengua pròpia del seu país, no li toca ser bilingüe: li toca ser un monolingüe amb coneixements d’altres llengües (un monolingüe polivalent, se m’acut de dir-ne). Un danès, per exemple, és una persona monolingüe que també és competent en alemany i en anglès, pel cap baix. I això és la normalitat.
Altrament, una persona la llengua familiar de la qual no és la pròpia del país està cridada a ser bilingüe: li toca dominar la llengua de casa i la del país. Si jo, que he nascut en una família catalana, m’hagués traslladat de petit a Valladolid o a Salzburg, seria un perfecte bilingüe; que és el que ha de ser un castellanoparlant nascut o traslladat a Catalunya. I un magribí empeltat de petit a casa nostra tindrà –li toca tenir– la xamba de ser un bell trilingüe (àdhuc quadrilingüe, si suma l’amazig, l’àrab el català i el castellà).
Llavors, tal com ho entenc jo, en una Catalunya sobirana conviuran dues normalitats: la dels qui són bilingües perquè tenen una llengua familiar que no és el català, i la dels monolingües catalans polivalents (que viuran en català tot fent lloc a altres llengües). En el benentès que aquesta polivalència és una construcció molt personal i pot adoptar mil formes. En el meu cas em serveix per llegir Rilke en francès, Torga en portuguès i Sciascia en italià, sense passar per l’espanyol. Que cadascú l’enveli per on més li convingui. Jo sé bé prou quina és la normalitat que em pertoca. Saber-la em fa lliure i exercir-la m’enriqueix.
4 comentaris:
El bilingüisme és una entelèquia. Hi ha molt poques persones a Catalunya realment bilingües (si és que això és realment possible). La majoria som monolingües que dominem una altra llengua.
Hola, Salvador. Això del bilingüisme és com Déu o el destí, que segons com l'entenguis existeix o no. En el fons no existeix, esclar, perquè les persones tenim una llengua d'identificació, no dues, ni tres.
En canvi, sí que deu existir -i en aquest sentit en parlen molts sociolingüsites- per designar aquelles persones que freqüenten seguit seguit dues llengües fins al punt d'estar "familiaritzats" amb totes dues. Des d'aquest punt de vista, un castellanoparlant que parla només ocasionalment i amb dificultat el català no és bilingüe, però un que té l'hàbit de parlar-lo i ho fa sense esforç, sí.
A banda de tot això hi ha la mala bava dels predicadors del bilingüisme, que l'invoquen com a excusa per sabotejar la normalització del català. El rigor del seu discurs sociolingüístic és zero. Massa que els coneixem, aquests.
Salutacions.
Del català sóc creient i practicant, del castellà només practicant (i més aviat poc). I la meva llengua, com la de la noia de la foto, encara no és bífida.
Estic amb tu, el bilingüisme ha estat massa sovint una excusa.
Sí, és una excusa del nacionalisme espanyol a Catalunya. La trampa del discurs bilingüista consisteix a traslladar un fenomen individual (el bilingüisme entès en termes d’habilitat, no d’identitat) a l’àmbit col·lectiu. Bilingües ho són les persones, no pas els pobles. Allò que en individualment és una virtut i un avantatge (el domini primerenc de dues llengües), en el pla col·lectiu és l’expressió d’un conflicte, i ningú en vol de conflictes. Si el bilingüisme “nacional” fos cosa bona, les societats monolingües maldarien per fer-se bilingües. Però no ho fan. Per alguna cosa deu ser.
El picant de la cosa està en el fet que el posicionament personal respecte al bilingüisme és una opció ideològica. Un català que accepta l’etiqueta de bilingüe està acceptant més coses: la interposició de l’espanyol i la subordinació del català, per exemple. En canvi, un català que no accepta la dita etiqueta està dibuixant un horitzó de normalitat i de plenitud per a la llengua catalana. Mira si n’és d’ideològic, tot plegat.
Publica un comentari a l'entrada