dissabte, 31 de gener del 2009

El referèndum, després

La qüestió no és el què (la independència), sinó el com. El Tercer Congrés Catalanista ho té coll avall i la societat catalana ho té assumit o ho va assumint. Amb l’afollament de l’Estatut del 30 de setembre de 2005, Espanya ha perdut l’última oportunitat d’entesa amb Catalunya. No n’hi ha més de verdes. Ells ho han volgut així, o qui escup al cel s'esquitxa la cara.

Però és obvi que no hi ha cap possibilitat legal de convocar un referèndum d’autodeterminació a Catalunya -baldament en López Tena s’hagi fet un tip d’especular-hi. Perquè no hi ha -ni hi haurà- llei de referèndums. Perquè, si n’hi havia, una consulta sobre la sobirania no hi tindria cabuda. I perquè, encara que hi tingués cabuda, el govern espanyol no l’autoritzaria. No hi ha referèndum possible sense un Estat al darrere que l’avali, i aquest Estat només pot ser català.

No hi ha altra opció que omplir el Parlament del zoo de diputats que tinguin com a objectiu principal i indefugible la proclamació unilateral de la independència de Catalunya. Urgeix, doncs, que els partits nacionals catalans incloguin aquest objectiu com a punt número 1 dels seus programes electorals, facin majoria en el Parlament de la senyoreta Pepis, formin un govern de transició, aprovin una Constitució provisional, habilitin les institucions que tenim ara com a ens sobirans i creïn els que encara no tenim, que es currin el reconeixement internacional i que proclamin solemnement la independència –tipus Kosovö.

I uns anys després, havent tastat els catalans la fel de la dependència i la mel de la independència, podent triar i comparar, tenint un criteri contrastat, havent tocat ambdues opcions amb les mans, aleshores que convoquin un referèndum d’autodeterminació i ens demanin si volem romandre independents o volem fer marxa enrere.

Mentrestant, cal pressionar els partits perquè adquireixin aquest compromís. És per això que el 7 de març n’hem de ser molts, a Brussel•les. Al web de 10.000 a Brussel·les per l’Autodeterminació trobareu informació sobre els desplaçaments col•lectius, si voleu anar-hi molt (ben) acompanyats.

dijous, 29 de gener del 2009

Mal d'Almansa (Aramateix)

Com que el seu darrer videoclip no surt a la tele, en Titot i els seus sequaços d'Aramateix actuen davant les càmeres de seguretat de supermercats, aparcaments, gasolineres, caixers automàtics... Encara que de vegades no ho sembli, sempre hi ha una encletxa o altra on ficar la banya.

dimarts, 27 de gener del 2009

Llibres a la deixalleria

No sé si la deixalleria és el lloc més adequat per dur-hi els llibres que ens traiem del damunt. Depèn dels llibres, no? N’hi ha que ja estan bé, allí –penso, verbigràcia, en una novel·leta que vaig publicar a Eivissa fa uns anys. Però vaja, no vull moralitzar: Déu me’n guard de dir a ningú què ha de fer amb els seus llibres. Només em plau contar-vos que dissabte vam anar a la deixalleria del poble i en el contenidor de paper hi vam trobar el Larousse català, la col·lecció completa d'El mundo de los animales i una bona estesa de llibres. Hi havia La noia de la perla, de Tracy Chevalier, en bon estat; però ja el tenim -llàstima. Per a la nena vam agafar El fantasma de la biblioteca, de Jordi Sierra (El vaixell de vapor, Cruïlla); i per a nosaltres, un volum que conté dues tragèdies de Racine: Fedra i Andròmaca. Tres regals.

Trobo que, quan la vida et regala llibres d’aquesta manera, has de córrer a llegir-los. No em demaneu per què. No ho sé. Però ho sento. Em fa una mica de vergonya escriure-ho, però servidor encara no havia llegit la Fedra de Racine. Ho he fet ara, ben bé perquè la vida m’hi ha convidat. I amb gran plaer, per cert: els alexandrins tibats i impecables de Racine subjecten els ciclons amorosos com qui reïx d’embridar un terratrèmol (els protagonistes hi són devastats, però els versos no se’n ressenten, romanen dempeus, i en ells la tragèdia adquireix un relleu majestuós). Constato, a més, el paral·lelisme entre l’Hipòlit d’Eurípides i Racine, acusat falsament de buscar l’incest i l’adulteri amb la reina Fedra, i l’Hipòlit del Tirant, que sedueix l’emperadriu perquè vol ser (i serà) emperador. I és que l’autor del Tirant –Corella, no pas Martorell– coneixia molt bé les fonts clàssiques.

diumenge, 25 de gener del 2009

Kafka a la platja

Yamanashi, estiu de 1944. Pocs minuts després que un B-52 els sobrevoli, una guarda d’infants que anaven d’excursió amb la seva mestra cauen inconscients; unes hores després es desperten, sense dany -tots menys un, que és evacuat a un hospital militar de Tòquio i passaran setmanes abans no torni en si. Es diu Nakata. Quan despertarà, el seu cervell serà com un disc dur buit de coneixements i de records. Cinquanta anys més tard, Nakata viu sol, no sap llegir, no té amics i viu d’una pensió d’invalidès, però té dons: sap parlar amb els gats, fa ploure coses insòlites i té una estranya connexió amb la diguem-ne esfera màgica de l'existència. Un dia es veurà abocat a matar un home i la seva vida canviarà.

Tòquio, finals del segle XX. Kafka és un noi de quinze anys que es fa dir Kafka. Sa mare i sa germana van tocar pirandó quan ell només tenia quatre anys. Viu amb son pare, qui de tant en tant li recorda la maledicció edípica que pesa sobre ell: matarà el pare, violarà la germana i jaurà amb la mare. Kafka es fa fonedís -fuig del pare i de la profecia- i troba recer en una biblioteca, lluny, a Shikoku. La directora del centre, la senyora Saeki, i l’empleat que hi treballa, Oshima, l’acolliran amb l’hospitalitat pròpia dels temps antics. A pesar de la fugida, el jove anirà assumint que l’acompliment de la profecia és inevitable. Nakata i Kafka no es coneixen, ni es trobaran, però els seus destins s'encreuaran sense ells saber-ho.

Aquesta és la trama de Kafka a la platja, la novel·la que Haruki Murakami va publicar en japonès el 2005, i que l’any següent l’editorial Empúries va treure al mercat en català; l’any passat va arribar a les llibreries l’edició de butxaca (Edicions 62), que és la que acabo de llegir. Es tracta d’una magnífica novel·la que atrapa des de la primera pàgina: un no la pot abandonar gaires hores. Murakami té una trempera narradora que recorda la de Sánchez Piñol. El personatge de Nakata és una construcció formidable (un home analfabet, tendre i bonhomiós, d’una espaterrant netedat d’esperit). La màgia és un factor que va in crescendo al llarg del relat, fins que ho amara tot. Els capítols en què Kafka, com un Teseu dels nostres dies, penetra al país dels morts i decideix finalment sortir-ne, són esplèndids…

Vaja, que ha sigut un plaer. Si la llegiu, ja em direu què us ha semblat.

divendres, 23 de gener del 2009

La profecia de Flaubert

No he llegit la correspondència de Flaubert. Però els qui ho han fet diuen que l’escriptor es descorda amb consideracions abruptes i genials sobre el gènere humà. Enrique Vila-Matas ens en mostra uns retalls, en el Dietario voluble, que són per mullar-hi pa. A les seves cartes, el novel·lista s’aborronava de l’estupidesa universal i augurava una gran inflació d’aquest fenomen. Vegeu-ho:

“El món es tornarà tremendament imbècil. Durant els pròxims anys, la cosa resultarà molt avorrida. És una sort que visquem ara i no més tard.” (1850)

“La infinita estupidesa de les masses em torna indulgent amb les individualitats, per molt odioses que puguin arribar a ser.”

“Arribarà un temps en què tothom s’haurà convertit en home de negocis (llavors, gràcies a Déu, ja seré mort). Els nostres nebots ho passaran pitjor. Les generacions futures seran d’una tremenda grosseria.”

Un segle i mig més tard, sembla obligat admetre que Flaubert la va encertar. Tots els indicadors confirmen la seva profecia. I entremig, a pesar d’això, els estudis sobre l’estupidesa no han proliferat. Walter B. Pitkin va publicar el 1934 Una breu introducció a la història de l’estupidesa humana (de tres-centes pàgines), i l’autor ja s’adonava que el tema era inabastable. Pitkin opinava que quatre de cada cinc persones eren prou estúpides per a ser-hi considerades.

Però l’estudi més celebrat sobre aquesta matèria arribaria el 1988 de la mà del professor Carlo M. Cipolla, quan publicà Allegro ma non troppo, un llibre que conté un brillant assaig sobre l’estupidesa, en el qual establia les Cinc lleis de l’estupidesa humana (i un corol·lari). Us en faig memòria:

PRIMERA LLEI: Sempre subestimem el nombre de gent estúpida.

SEGONA LLEI: La probabilitat que una persona sigui estúpida és independent de qualsevol altra característica de la persona.

TERCERA LLEI (la d’Or): Una persona estúpida és algú que ocasiona dany a una altra persona, o a un grup de gent, sense aconseguir avantatges per a ella mateixa –i resultant fins i tot perjudicada.

QUARTA LLEI: La gent no estúpida sempre subestima el poder de causar dany de la gent estúpida. Tothora obliden que, en qualsevol moment i circumstància, el fet d’associar-se amb gent estúpida és, invariablement, un error costós.

CINQUENA LLEI: Una persona estúpida és la persona més perillosa que pot existir.

COROL·LARI: Una persona estúpida és més perillosa que un bandit.

Vuit anys més tard, el filòsof Giancarlo Livraghi reprenia la reflexió i afegia tres corol·laris a les lleis de Cipolla:

PRIMER COROL·LARI: Dins cada un de nosaltres hi ha un factor d’estupidesa, que sempre és més gran que no ens pensem.

SEGON COROL·LARI: Quan l'estupidesa d'una persona es combina amb l'estupidesa d'altres, l'impacte creix de manera geomètrica -ço és, per multiplicació (no addició) dels factors individuals d'estupidesa.

TERCER COROL·LARI: La combinació de la intel·ligència en diferents persones té menys impacte que la combinació de l'estupidesa.

Vet aquí el recorregut que hem fet en un segle i mig. Ara bé, hi ha un punt en què Flaubert i Cipolla discorden, i és que aquest considerava que el factor epsilon (estupidesa) és constant a través del temps i de l’espai, quan aquell vaticinava un gran creixement del dit factor. ¿Qui tenia raó? Servidor sóc massa estúpid per respondre aquesta pregunta, i per tant em limitaré a apuntar una intuïció.

D’una banda, deu passar que l’estupidesa dels estúpids strictu sensu està sobrealimentada per mitjans de comunicació amb continguts extraordinàriament estúpids, els quals prestigien i fan intensa, desvergonyida i precoç l’estupidesa; d’altra banda, el component d’estupidesa que hi ha en els no estúpids deu aflorar amb més facilitat per pura pressió ambiental.

Vaja, que sí, que Flaubert –malauradament– hi tocava.

dimecres, 21 de gener del 2009

Com restaurar l'educació i la formació

Tots els menors tenen dret a una formació reglada pública, gratuïta i de qualitat. També tenen dret a l’educació -però això és feina dels pares. El primer dret està lligat al deure que els alumnes tenen d’estar en silenci a l’aula; el segon, al deure que tenen els pares d’educar els fills. Un dret, un deure. Tants caps, tants barrets.

Entenc que l’educació és prèvia a la formació -prèvia en sentit ontològic, no cronològic. I constato que les famílies que abdiquen d’educar els fills són fàbriques d’energúmens, els quals s’esplaien, a l’escola i a l’institut, rebentant les classes. Aquests noiets estripen el dret dels altres a l’estudi i destrueixen la feina i el sistema nerviós del professor. Amb ells dins no es pot fer classe. Sé de què parlo.

¿Què hem de fer? Jo ho tinc clar. Els energúmens (refugiats rere l’argument-imbecil·litat "Estem a l’edat del pavo, ho ho ho ho!") no han d’estar a l’institut. Tampoc han d’estar al carrer. S’han d’estar a ca seva, amb el pare o la mare, que els aguantin ells. ¿Que treballen tots dos? Doncs s’han d’estar amb els avis o amb els oncles (o en un taller, aprenent un ofici). Davant la fallida clamorosa del sistema públic d’instrucció, la família extensa ha de recuperar la seva funció tradicional: fer-se càrrec dels menors quan els pares treballen. ¿I si, per la raó que sigui, tampoc hi ha família extensa amb temps disponible?

Llavors cal que hi hagi, diguem-ne, centres de dia: llocs on tenir estabulats els energúmens, en els quals les opcions de diversió siguin ZERO (cap ordinador, cap llibre, cap còmic, cap joguina). Llocs on s’avorriran mortalment. Cosa que és fantàstica. Els adolescents han d’aprendre a avorrir-se. De l’avorriment sorgeixen, com flors en acabat l’hivern, mil interessos i inquietuds. Molts dels que s’hi avorreixin aprendran la dignitat que hi ha en l’esforç, la barreja de sofriment i de goig que hi ha en l’estudi. I potser el valoraran. O respectaran els qui el valoren.

dimarts, 20 de gener del 2009

Joan Ferran té raó




Diu Joan Puigcercós que el guerrer anticrosta Joan Ferran és una excepció dins el PSC, i que prova d’això és “la pràctica diària” dels socialistes catalans i de José Montilla en àmbits com la política lingüística i el finançament. Ferran s’estranya “que Puigcercós pari atenció en mi. Si sóc tan rèmora i poca cosa en el PSC, que no inverteixi temps en mi".

Ferran té raó, i Puigcercós no. El diputat socialista s’ha especialitzat en la croada contra els continguts catalanocèntrics a TV3 i a Catalunya Ràdio perquè s'ho creu i perquè el seu partit li ha assignat aquesta funció. La defenestració d’en Bassas a l’encara “ràdio nacional de Catalunya” i la hiperespanyolització –sí: híper– dels informatius de TV3 són una mostra del seu èxit (d’ell i del seu partit). Les “proves” que invoca Puigcercós fan riure. La mica de política lingüística del PSC consisteix a fer algun gest a favor del català mentre posa més espanyol a les escoles, a la ràdio i a la televisió, mentre no fa res per l’oficialitat del català a Europa ni per la supervivència de TV3 al País Valencià. Del finançament val més no parlar-ne.

Joan Ferran, ¿una excepció dins el PSC? Ni prop fer-hi. M’espanta que el probable cap de llista d’ERC a les pròximes eleccions catalanes s’autoenganyi d’aquesta manera, o ens vulgui enganyar a tots -no sé què és pitjor. ERC continua necessitant una teràpia de xoc. Llàstima que, de xoc en xoc, qui hi perd és Catalunya.

diumenge, 18 de gener del 2009

Es demana Borges...

Es demana Borges, al conte de títol El Congreso: “¿Habrá en la tierra algo sagrado o algo que no lo sea?”.

Assaig de resposta: No hi ha res sagrat –la vida humana tampoc: deplorem els assassinats per egoisme d’espècie (i ni tan sols això serveix per evitar les matances).

dissabte, 17 de gener del 2009

Segona Jornada Salvador Espriu

“Quan Espriu començava a escriure, el Modernisme tornava a estar de moda. L’ensulsiada del Noucentisme havia fet ressorgir els vells narradors oblidats, i les avantguardes començaven a apreciar amb ulls nous els arquitectes que havien revolucionat les ciutats catalanes i els artistes que havien anat més enllà de les coses visibles. Espriu sempre va manifestar un gran respecte per autors com Víctor Català, Joaquim Ruyra o Joan Maragall. La influència d’aquests autors va anar de bracet amb el seu interès per escriptors espanyols del tombant de segle com Valle-Inclán o Unamuno, que en temps de la República havien adquirit una nova actualitat. Alhora, Espriu va dur a terme una autèntica revisitació del simbolisme francès. En aquesta Segona Jornada Salvador Espriu ens proposem aprofundir en l’herència modernista i simbolista del poeta de Sinera de la mà de quatre especialistes que ens parlaran sobre com Espriu va acabar establint lligams amb autors de diferents literatures i sobre quin paper juguen aquestes influències literàries en la seva obra.”

He reproduït el text del díptic de presentació de la Segona Jornada Salvador Espriu, que organitza el Centre de Documentació i Estudi Salvador Espriu i tindrà lloc el 23 de gener al Centre Cultural Calisay d’Arenys de Mar. Els ponents seran Jordi Castellanos (UAB), Olívia Gassol (UAB), Marcelino Giménez León (UB) i Jordi Malé (UdG). El programa és aquí. Si us fa gola, us hi heu d'inscriure -feu via, que les places són limitades.

divendres, 16 de gener del 2009

Probablement el PSC no existeix, segueix votant PSOE i gaudeix la vida

El PSC és un mite (com la democràcia, el liberalisme, la justícia o el bífidus actiu). La realitat nom PSOE. Així doncs, no passeu pena. Fumeu sense filtre, fumeu PSOE -els cigarrets amb PSC no redueixen pas la inhalació de nicotina. Au, fora recances! Voteu PSOE-C, així com els vostres connacionals voten el PP-C. Es tracta de mantenir Catalunya subjectada, emmanillada i emmordassada. I per a fer aquesta feina no hi ha millor escarceller que el PSOE-C. Voteu-lo sense manies ni dissimulació. Així el partit podrà impedir que el Parlament de Catalunya tingui capacitat de convocar cap referèndum, o que un nombre important de ciutadans pugui forçar el govern a convocar-lo.

Es tracta de fer de Catalunya un no-país obedient, agallinat i agemolit, una massa de gent incapaç de demanar-se què vol ser; d’estamordir, dissoldre i ofegar Catalunya en l’anòmia, fins a fer-ne un tros d’Espanya sense voluntat pròpia. El projecte del PSOE-C. Voteu-lo sense vergonya: el PSC no existeix.

dijous, 15 de gener del 2009

'De plata pur', de Josep M. Fulquet

Fa pocs dies vaig comentar la disputa que Josep M. Fulquet i Sam Abrams han mantingut a les planes de l’Avui en relació amb el penúltim poemari de Joan Margarit, Casa de misericòrdia. I em reca d’haver estat injust amb Fulquet. A l’últim paràgraf de la nota, servidor donava entenent que els articles de Fulquet semblaven motivats per l’enveja. Pensant-hi (i parlant-ne), crec que qui va foraviat sóc jo, i per tant rectifico. Me’n desdic. En Fulquet té tot el dret del món a qüestionar la vàlua dels versos de Margarit –hi ha raons per fer-ho, i parlar d’enveja ho trobo ara injust.

I encara he escrit una altra cosa que tampoc és justa: que “el darrer recull de versos de Fulquet, De plata pur, ha passat per les llibreries amb molta pena i poca glòria”. Que em penedeixo d’haver escrit això!, perquè sembla que menystingui els versos de Fulquet. I no és així –al contrari. La poesia es ven poc –i la bona poesia encara menys-, de manera que el volum de vendes d’un poemari no és indicador de la seva qualitat. Ara he rellegit De plata pur i em ve de gust explicar per què crec que és molt bo.

El darrer volum de versos de Fulquet s’ha cuinat a foc lent –el poemari anterior, Platges de temps, data del 1980. Un llarg silenci en cerca d’una «veu» adequada que es desmarqui dels arguments estereotipats, els temes recurrents, l’autobiografisme i la filosofia d’estar per casa. Una veu nova, equilibrada i continguda, que parla a De plata pur. Els temes del recull són el temps, la memòria, el dolor i la mort, la impietat amb què el temps devora allò que resta. La tradició en què s’inscriu és la d’Ungaretti, Riba i Valéry. Els poemes són formalment impecables i de bella sonoritat. La majoria de les imatges posen en relació un ens material, concret, amb una abstracció que quasi sempre és la mort (com si el poeta ens ensenyés una badiella a l’inrevés); unes imatges que tenen llum i color: gris perla, el color de la vida que s’esblaima lliscant cap a la cendra. La majoria de poemes dialoguen amb els mestres (Shakespeare, R. Lowell, J. R. Jiménez, Riba…), els quals fan acte de presència per mitjà d’un vers introductori. El pes de la tradició és important. De plata pur és un feix de versos magnífic que cal assaborir així com s’han gestat: amb lentitud. Vegeu-ne un poema i valoreu-lo vosaltres mateixos:

Tempo, fuggitivo tremito
G. Ungaretti

Et venç,
no redimit, el temps
en què t’has disgregat
de ser, i temptes,
il·lusió de tu mateix,
el va exercici del dolor,
de plata pur.”

(Josep M. Fulquet, De plata pur, Angle, 2007, p. 21.)

dilluns, 12 de gener del 2009

...i Colom va fer nit a Badalona

La història és coneguda. De tornada del seu primer viatge a Amèrica, Joan Cristòfol Colom desembarca a Pals i és requerit pel rei Ferran perquè comparegui davant Sa Majestat al monestir de Sant Jeroni de la Murtra, a Badalona. Hi arriba tres dies després, i en acabada l’audiència reial fosqueja: és tard per anar a Barcelona. ¿On dormirà l’almirall Colom? Molt a prop del monestir hi ha el Mas Sunyol, que pertanyia a la seva família. És probable, doncs -com diu Jordi Bilbeny-, que el descobridor anés a dormir a ca seva.

La qual cosa és lògica, però no segura, perquè hi ha altres possibilitats. Pot ben ser que en aquell moment les condicions del Mas Sunyol no fossin òptimes, i que el navegant acceptés l’hospitalitat d’algú altre. L’Albert Fortuny s’ha pres la molèstia de demanar pels masos que hi ha prop del monestir, mem si tenen notícia de la pernoctació de Colom. I sí, tu. Resulta que a Can Butinyà i a la Torre Pallaresa en tenen notícia. Fortuny ens ho va explicar, a Arenys de Munt, en el darrer Simposi de la Descoberta Catalana d’Amèrica.

Can Butinyà és la més antiga de les masies de la zona. La propietària –una dona d’edat– assegura que hi conserven el llit on va dormir Colom, cosa que sap pel seu avi, que el preservava seguint la tradició del seus ancestres. Al segle XVIII el mas es va tirar a terra i el propietari el va aixecar de nou... però va tenir cura de guardar el llit! Poca broma.

D’altra banda, al costat del monestir hi ha la Torre Pallaresa [a la foto], les llindes interiors de la qual estan ornades amb capitells i motllures. Doncs resulta que Joan Amades va publicar un article en què afirmava que Colom es retirà a descansar a la Torre Pallaresa, una casa “de su quinta”, i que va deixar-hi un enorme feix de documents enterrats, que no s’han trobat mai -i mira que han grufat arreu. Un nimbe de misteri plana damunt el mas. En primer lloc, perquè la documentació relativa a la Torre desapareix el 1462 i no reapareix fins al 1520, essent-ne propietari el bisbe de Barcelona, Pere Joan de Cardona. En segon lloc, perquè algú s’ha entretingut a esborrar tres dels vint escuts que hi ha al casal, gravats en pedra. I en tercer lloc, perquè encara és visible una inscripció -el vers és d’Ovidi- que fa així: “Tota la terra és pàtria per al fort”, i que sembla al·ludir un viatger.

Colom, ja ho veieu, no s’acaba mai, és un pou sense fons. Del 20 de gener al 5 de febrer es fa a Barcelona un cicle de conferències (el títol genèric és Cristòfor Colom fou català) sobre el tema: vet ací el programa.

dissabte, 10 de gener del 2009

Fulquet i Abrams


Si teniu el vici de seguir les disputes literàries que ara i adés amenitzen la lectura de la premsa, deveu tenir notícia del petit (i divertit) duel que Josep Maria Fulquet i Sam Abrams han protagonitzat a les planes de l’Avui. El motiu de les raons és el penúltim poemari de Joan Margarit, Casa de misericòrdia, premiat profusament i venut com el pa calent a les llibreries. Si no és el cas, us poso al dia.

El 12 de novembre de l’any passat Fulquet publica un article, de títol Margarit, en què atribueix l’èxit dels versos de l'arquitecte a una “operació de màrqueting” que explota la "llagrimeta fàcil" i té a veure amb la miopia dels grans editors, que impedeixen “la publicació de llibres de molta més tensió i ambició poètiques”.

El 10 de desembre arriba la rèplica d’Abrams (Por de la vida), qui troba l’article de Fulquet “poc encertat perquè era predominantment destructiu i estava motivat, sobretot, per l’enveja de l’èxit literari i comercial que ha suscitat Casa de misericòrdia”. Abrams considera que “la vàlua literària de Margarit està fora de dubte”, constata que “la literatura catalana moderna tolera molt malament els escriptors vitalistes” (la teringa que fan Maragall, Salvat-Papasseit, Puig i Ferreter, Bartra, Sampere, Porcel, Lluís Solà, Pere Rovira, Palol, Villatoro i Alzamora), a l’antípoda dels quals hi ha Carner i Sagarra, “icones que els que tenen por de la vida reivindiquen davant el perill dels vitalistes”.

La contrarèplica de Fulquet apareix el 2 de gener de l’any nou, amb un article (Por de no res) en què el poeta i traductor es descorda i l’emprèn no només contra Margarit, sinó també contra Abrams. Del primer, escriu que “la seva vàlua poètica és inversament proporcional a la pluja de distincions que li cauen al damunt en l’actualitat”, i troba que “l’espontaneisme biogràfic no fa sinó excitar el voyeurisme del lector, en general poc disposat a aventures intel·lectuals de certa envergadura". Del segon, escriu que “el seu talent crític faria més goig al servei de la psicologia recreativa”.

Crec que el professor Fulquet té raó quan diu que la vàlua literària de Margarit és matèria opinable i que “potser sí que caldria parlar-ne més”, però el trobo malencertat en tota la resta. Parlem-ne, doncs. A mi em sembla que la poesia de Margarit és bona, encara que sigui fàcil i a pesar del pes que hi té el component biogràfic. Si la poesia “accessible” fos dolenta, hauríem de llençar per la finestra Baudelaire, Frost, Papasseit, Martí i Pol i molts més –cosa que no em semblaria correcta. I si el pes de la pròpia biografia fos un demèrit per als versos, hauríem de llençar la major part de la poesia europea i nord-americana dels segles XIX i XX, de Whitman a Someck passant per Estellés. D’altra banda, penso que és bo per a la literatura catalana que un poeta assequible tingui èxit de públic, ja que així guanyem per a la poesia lectors que d’altra manera no s’hi aventurarien.

Vaja, que si el primer article de Fulquet era desafortunat, el segon no el millora.

dijous, 8 de gener del 2009

Sóc allò que toco

Diu Pessoa: “Aprèn a gaudir de tot, no del que és sinó de les idees i els somnis que provoca. [...] Per això et cal no tocar res. Si toques, el teu somni morirà, l’objecte tocat ocuparà la teva sensació. Veure-hi i sentir-hi són les úniques coses nobles que conté la vida. Els altres sentits són plebeus i carnals.”

Faig jo: Doncs jo ho visc al revés, senyor Soares: sóc allò que toco. La meva forma interna (ço és, l’ànima) es correspon amb la forma externa dels objectes que palpo. No és que les coses m’influeixin, és que em fan ser això que sóc –em delimiten i m’afaiçonen. Els objectes amics em donen identitat, i els enemics, encara més. Per això em fa pànic llegir: perquè, llegint, són uns altres que em pasten –jo no faig res, i no puc evitar que els altres m’enformin: sense ells no sóc ningú. La meva única defensa rau a abraçar la màxima pluralitat de constructors i construccions: així ningú no em posseeix en exclusiva, i dins meu en som molts a defensar-nos dels posseïdors absorbents.

En aquest punt no sóc Pessoa, sinó Pla: profundament superficial.

dimecres, 7 de gener del 2009

Propaganda i confusió contra Palestina

La xarxa ens aboca a una gestió frenètica de la informació, que entomem de manera irreflexiva. Ahir em va passar. Vaig rebre una mena de power point que denunciava l’amenaça de l’antisemitisme i el totalitarisme; feia molt de goig, així que –sense pensar-m’ho– el vaig reenviar a un parell de persones. Error: era propaganda dels lobbies proisraelians que hi ha a Catalunya. Eren tan eloqüents aquelles imatges de l’holocaust, i les apel·lacions a la necessitat de preservar-ne la memòria!... que no vaig parar esment en el moment i en la intenció i en el sofisma de fons.

El meu amic Juli Cuéllar em va fer veure l’error –gràcies, Juli– i em féu arribar un article magnífic de Jennifer Loewenstein, directora associada del Programa d’Estudis sobre l’Orient Mitjà a la Universitat de Wisconsin-Madison. Lleixivet pur. Desinfecció total. Higiene mental en temps empastifats. Lowenstein deixa molt clares tres coses cabdals: (1) El terror desencadenat per Israel contra la Franja de Gaza no té res a veure amb Hamàs, ni amb el “terrorisme”, ni amb la “seguretat”; (2) la crisi actual no té res a veure amb la llibertat, la democràcia, la justícia o la pau, i (3) Israel no té ni ha tingut mai cap intenció de permetre un estat palestí sobirà i viable al costat de les seves fronteres.

Si Hamàs no existís, seríem allà mateix, perquè el problema no és Hamàs, sinó la conculcació sistemàtica dels drets nacionals palestins des de fa seixanta-un anys i el desig israelià d’exercir l’hegemonia a tota costa. El factor islamista només és una excusa per enterbolir l’atmosfera de la crisi i justificar les agressions continuades contra el poble palestí. Si Israel hagués buscat alguna forma de convivència civilitzada amb els palestins, l’hauria trobada; però no ha volgut i no vol. No va voler el 1948, quan es va apropiar d’un 24% de territori més enllà del que legalment li pertocava. No va voler quan el 1967 va ocupar el 22% del territori que restava de la Palestina històrica. No va voler el 1976, quan va votar a les Nacions Unides (només amb els EUA) contra una solució de dos estats. No va voler el 1978 ni el 1982, quan va bombardejar i va arrasar Beirut. No va voler el 1987, quan la primera Intifada s’estengué per la Palestina ocupada. Et caetera.

En fi. Tot això Loewenstein ho explica molt bé a l’article Si Hamàs no existís. I mentrestant, per aquí, Vicenç Villatoro va dient que cal neutralitzar el poder militar de Hamàs perquè la pau sigui possible. I els palestins continuen patint, expulsats de les seves cases, tancats en camps de refugiats, presos al seu país, torturats, massacrats, davant la passivitat còmplice de la comunitat (?) internacional.

dimarts, 6 de gener del 2009

Temps per sentir

Som, en general, analfabets sentimentals. No llegim els nostres sentiments –no en sabem–, sinó els clixés que diuen que els representen. No sabem sentir el que sentim, sinó el que toca sentir -la covardia hi fa molt, perquè els nostres sentiments autèntics fan por. En aquesta matèria, la malaptesa es veu agreujada per la fretura de temps. Desxifrar la nostra escriptura sentimental demana calma, i sovint no en tenim. No sentim perquè no tenim temps per sentir. Jo m’hi trobo de dilluns a dijous, quan la feina m’aclapara i només sento urgència i cansament –però una cosa i l’altra són sensacions, no sentiments. És a partir del divendres que puc començar a sentir.

Contra aquesta pressió anorreadora no hi ha altre antídot que la soledat, la literatura i la conversa pausada amb persones intel·ligents. Tot demana temps, i ganes.

diumenge, 4 de gener del 2009

'Dietario voluble', d'Enrique Vila-Matas

Té raó la Care Santos quan diu que “estem vivint el moment de la narrativa del jo” i que ara “ve de gust explorar aquest nou camp i deixar de banda la ficció pura”. Aquest tirat juga a favor dels dietaris, que a casa nostra han assolit una qualitat extraordinària (els d’Enric Sòria i Ramon Guillem són impagables, com ho foren els de Josep Pla i Marià Manent).

Ahir vaig enllestir la lectura del Dietario voluble (Anagrama, 2008) d’Enrique Vila-Matas, i m’ha sabut greu consumir l’última pàgina, perquè hauria volgut que no s’acabés mai. El llibre abasta els tres últims anys (2005-08) del quadern de notes personal de l’escriptor barceloní, una part de les quals ja van ser publicades a l’edició dominical d'El País de Catalunya. El volum és magnífic. El dietari sorgeix sobretot de l’experiència lectora de Vila-Matas, és el llibre d’un lector-que-escriu i que intenta entendre el món recolzant-se en una pila d’autors que li fan companyia (Erasme, Montaigne, Flaubert, Pessoa, Kafka, Roth, Bolaño, Gracq, Tavares, Borges, Murakami, etc.). Fidel al seu estil híbrid, Vila-Matas juga a esborrar la frontera entre realitat i ficció, entre biografia i literatura, entre la vida i els llibres -però això ho diu tothom: és un tòpic.

Potser ja no és tòpic dir que Vila-Matas posa la seva immensa cultura literària al servei del plaer i la intel·ligència del lector. Amb una prosa amable -que de vegades recorda la de Calders-, amb calidesa, l’escriptor ens guia dins un territori que és alhora personal i de tots, un arxipèlag de llibres en un oceà d’estupidesa –la profecia de Flaubert feta realitat–, i ens convida a sobreviure nedant d’illa en illa.

dissabte, 3 de gener del 2009

Nadal en un xinès

Un amic meu va dinar, el passat 25 de desembre, en un xinès. Estava sol i el menú era l’habitual: el va trobar bo. La seva dona i un fill eren amb la família –la d’ella–, i els altres fills eren per aquests mons de Déu. Si ho arribo a saber, me n’hi vaig: els restaurants xinesos que hi ha a Catalunya solen tenir una relació qualitat-preu més que acceptable, i el dia de Nadal segur que no cal fer reserva. Ho hauria fet no només per amistat, sinó per amor malaltís a la literatura: quan la vida s’assembla a un poema o a una novel·la, llavors l’adoro, se m’endú.

L’any que ve potser en serem dos, el dia de Nadal, en el xinès. La dona rabiarà, hi haurà una crisi sonada, però crec que la relació ho resistirà. La temptació és massa gran...

El ventríloc

La terra és un ventríloc que fa veure que les persones parlem, però és Ella qui estrafà la veu en la veu nostra. Quan parla en els altres animals, en les plantes, en les pedres, llavors Ella no imposta la dicció. Hi ha, però, ocasions en què la veu de Gaia flueix amb naturalitat dels peus als llavis humans: en el plaer i el dolor cridats, en la gemegor del sexe i de la mort, en el deliri psicotròpic provocat per la ingesta d’alguns bolets.

Perejaume proposa una idea similar a L’obra i la por, però el santpolenc va encara més enllà: “Fins a quin punt els humans veiem el que s’ha de veure, creiem en el que s’ha de creure, que potser la mateixa certesa és una forma d’obligar-nos, que fins i tot potser comprendre és obeir: una esbiaixada manera d’obeir.” [p. 103]

Gaia és tèrbola i salaç, cruel i escruixidorament immoral. La nostra veu és la seva. Som la seva metàstasi, l’instrument de la seva autodestrucció. Som Ella.

dijous, 1 de gener del 2009

Un indicador de felicitat

Amb els anys he après que les festes de Nadal són un indicador prou fiable de felicitat: si et deprimeixen o t’irriten, vol dir que no ets feliç; si et plauen vol dir que (potser) sí que ho ets; si et són indiferents, em temo que l’indicador cessa d’indicar res. El Nadal subratlla els nostres estats d’ànim: els depressius es deprimeixen i els alegres exulten. A mi els dies que van de Nadal a Reis em fan feliç per la senzilla raó que m’aporten descans i temps. Són dies per no anar enlloc, ni comprar res, ni regalar res a ningú, ni fer compliments... dies per deixar lliscar el temps i omplir-lo de mi. De vegades la felicitat no és sinó temps –perquè som un desfet de temps i anhelem, sobretot, surar de nou.

Desig

Posem que Déu és un bromista i riguem-li la gràcia. Emperò, complementem el seu sentit de l’humor amb jocs profans. ¿Què hi ha de més democràtic que el riure? Riguem, doncs, però riguem tots. I que no falti el menjar: la gana priva d’apreciar l’humor bèstia de Déu tant com l’humor fi dels bons literats. Posem que tot és broma i deixem-nos caure pel pendís de Rabelais. Però, arribats a lloc, que hi hagi taula parada i vianda per a tothom. Per favor.