'Norwegian Wood' (Tòquio blues)

“Has de creure el pare, la mare i els mestres”, m’alliçonava la mare de petit. Era un bon consell i -excepció feta del pare- n’he fet prou cas. I el valor es manté dempeus: tinc per principi creure les persones que en saben més que jo (els mestres). Per això, seguint les seves recomanacions, m’he afanyat a llegir Tòquio blues, de Murakami –sí, en aquestes coses cal afanyar-se, perquè si un no ho fa, sobrevé un afany nou i tapa l’anterior.

Doncs bé, jo tampoc entenc que, si una novel·la japonesa du el títol d’una cançó dels Beatles (Norwegian Wood), la versió catalana l’hagi de mudar per un títol altre (Tòquio blues). Al capdavall, a la novel·la de Murakami hi veig molt de Beatles i poc blues. Qui en sàpiga el re, me l’expliqui, per favor. Arribar a aquesta novel·la havent llegit Kafka a la platja és com canviar de continent: viatjar de la màgia a la realitat. Tant és: Murakami domina molt bé ambdós registres (per bé que a la segona novel·la la màgia se li descorda una mica).

En els relats del japonès hi trobo dos valors especialment estimables. D’una banda hi ha la sobrietat verbal, la transparència, la sensualitat i el perfil net dels sentiments. D’altra banda hi ha la fragilitat dels protagonistes, la vulnerabilitat que corprèn, la tendresa que inspira la debilitat. Els "herois" de Murakami saben ser febles i en la feblesa troben una dignitat que suscita empatia. Ens sedueixen, ens commouen, ens transporten. ¿Què més podem demanar?

Kafka a la platja

Yamanashi, estiu de 1944. Pocs minuts després que un B-52 els sobrevoli, una guarda d’infants que anaven d’excursió amb la seva mestra cauen inconscients; unes hores després es desperten, sense dany -tots menys un, que és evacuat a un hospital militar de Tòquio i passaran setmanes abans no torni en si. Es diu Nakata. Quan despertarà, el seu cervell serà com un disc dur buit de coneixements i de records. Cinquanta anys més tard, Nakata viu sol, no sap llegir, no té amics i viu d’una pensió d’invalidès, però té dons: sap parlar amb els gats, fa ploure coses insòlites i té una estranya connexió amb la diguem-ne esfera màgica de l'existència. Un dia es veurà abocat a matar un home i la seva vida canviarà.

Tòquio, finals del segle XX. Kafka és un noi de quinze anys que es fa dir Kafka. Sa mare i sa germana van tocar pirandó quan ell només tenia quatre anys. Viu amb son pare, qui de tant en tant li recorda la maledicció edípica que pesa sobre ell: matarà el pare, violarà la germana i jaurà amb la mare. Kafka es fa fonedís -fuig del pare i de la profecia- i troba recer en una biblioteca, lluny, a Shikoku. La directora del centre, la senyora Saeki, i l’empleat que hi treballa, Oshima, l’acolliran amb l’hospitalitat pròpia dels temps antics. A pesar de la fugida, el jove anirà assumint que l’acompliment de la profecia és inevitable. Nakata i Kafka no es coneixen, ni es trobaran, però els seus destins s'encreuaran sense ells saber-ho.

Aquesta és la trama de Kafka a la platja, la novel·la que Haruki Murakami va publicar en japonès el 2005, i que l’any següent l’editorial Empúries va treure al mercat en català; l’any passat va arribar a les llibreries l’edició de butxaca (Edicions 62), que és la que acabo de llegir. Es tracta d’una magnífica novel·la que atrapa des de la primera pàgina: un no la pot abandonar gaires hores. Murakami té una trempera narradora que recorda la de Sánchez Piñol. El personatge de Nakata és una construcció formidable (un home analfabet, tendre i bonhomiós, d’una espaterrant netedat d’esperit). La màgia és un factor que va in crescendo al llarg del relat, fins que ho amara tot. Els capítols en què Kafka, com un Teseu dels nostres dies, penetra al país dels morts i decideix finalment sortir-ne, són esplèndids…

Vaja, que ha sigut un plaer. Si la llegiu, ja em direu què us ha semblat.