Fer l'Erasmus

L’Hèctor, el fill d’un amic meu, ha anat a Leipzig a fer l’Erasmus –rectifico: hi ha anat a estudiar. Abans de fer-hi cap, l’alemany el duia pengim-penjam. I, bo i així, en ser dins l’aula no ha tingut l’acudit d’alçar el braç per dir: “In English, please!”. Les classes són en alemany. Totes. I qui no en sap, l’aprèn per estudi i per immersió. El primer mes, un potser va venut, però el segon ja no.

¿Com s’ho fan? Vull dir, ¿com s’ho fan els alemanys perquè la seva llengua no naufragui en el pèlag multicultural que és una aula universitària? Doncs ho fan a còpia de normalitat i de respecte. La normalitat que dóna tenir un estat alemany, i el respecte a tres bandes que això inspira -ço és, el respecte que l’estudiant Erasmus es deu a ell mateix, el respecte envers les institucions educatives del país, i el respecte a la llengua i la cultura alemanyes. Si us hi fixeu bé, es tracta d’una suma d’autorespectes.

Si la societat catalana tingués a bé autorespectar-se, i aquest rou amarés les nostres universitats, li seria molt fàcil fer-se respectar dels altres. Seria un ressort natural. Cap Erasmus no tindria la barra d’alçar el braç i envergar: “No entiendo el catalán”. I cap professor no mudaria la llengua per donar-li el gust.

De malguanys, ganivets i morts

Malaguanyat: Dic, a tomb de les eleccions europees del juny: “L’Oriol Junqueras és un candidat collonut... però es presenta per un partit que està en fallida estratègica. És un valor malaguanyat.” I m’adono que n’he amollada una altra que fa les darreres. ¿Qui diu, avui, malaguanyat en relació amb algú que, essent un bon llaurador, sembra les llavors en un ermàs? Fa anys que no sento la paraula en boca de ningú. Alabat siga Déu.

Ganivetades: Cada pic que un catalanoparlant parla en espanyol a un nouvingut (o a un vellvingut), enfonsa un ganivet en el pit de la llengua catalana.

Morts: Quan es moren, les llengües van al cel. Just abans són un exèrcit desarmat que es bat en retirada, una host de fonadors que s’han enviat les paraules coll avall i s’han dit i escrit per dins amb tinta de coragre -inútilment, car les llengües de dins només les saben els morts. I en acabat els cossos van aquí i les llengües van allà deçà, on algú potser les articularà a manera de rés o de sonsònia. Brodsky deia que escriure poesia és parlar amb els morts. Assuixí, ¿el català és poesia?

Nit de poesia a Premià de Dalt

La d’ahir va ser una nit memorable. L’església de Sant Pere de Premià de Dalt va acollir les veus dels poetes Susanna Rafart, Carles Miralles i Miquel Desclot, i els silencis (i aplaudiments) del públic que omplia el temple. En Marcel Riera (que és l’ànima de P de Poesia) va encetar l’acte evocant Joseph Brodsky, el poeta nord-americà d’origen rus que fou Premi Nobel de Literatura el 1987 -una intervenció assaonada, brillant. Els músics, Mercadante i Battaglia, tocaren unes peces –esplèndid el bandoneón, que és molt més que un acordió- a l’inici i al final, i en els diguem-ne entreactes.

La Susanna Rafart no estava gaire xalesta -normalment ho fa millor-; la seva poesia probablement demana una posada en escena de fosca i entrellum, perquè els seus versos són talment cuques de llum i és en la foscor que adquireixen relleu. Carles Miralles va declamar un reguitzer de poemes que descol·locarien qui en veu el clixé de filòleg i catedràtic de grec; perquè els seus versos canten la vida viscuda d’un que podria ser qualsevol de nosaltres –això sí, amb la mesurada contenció de qui, donant-se als clàssics grecs, l’han acollit com un més de la família. A l’últim, Miquel Desclot -abans Miquel Muñoz- ens va encisar amb una triadella de poemes de sabor antic (medievals i petrarquians, una balada a la manera dels poetes francesos del s. XVI, i un romanç d’encuny germànic); per al meu gust –cosa que no és criteri ni val res–, va ser qui ho va fer millor.

En acabat vam anar a sopar i en Marcel Riera va tenir el detall d’asseure’ns al costat de Carles Miralles –gràcies, Marcel. Compartir una hora i mitja de taula i de conversa amb el senyor Miralles és un luxe. L’exvicerector –beatus ille!- de la Universitat de Barcelona parla amb ponderació, i dessota cada una de les seves paraules s’endevina una intel·ligència esmolada i una cultura vastíssima. Vam parlar de Bolonya, de la beneiteria insondable dels catalans, i de la llengua. Vet aquí la síntesi de tres consideracions que va fer Miralles: 1) El problema més gros del dit pla Bolonya és ara com ara l’excés d’intervenció del govern espanyol, que lamina l’autonomia de les universitats catalanes; 2) la confiança massiva dipositada en el senyor Zapatero diu molt poc a favor de la intel·ligència dels catalans; i 3) Gabriel Ferrater va escriure, el 1959, un poema en què donava per morta la llengua catalana –i avui, contra tot pronòstic, la llengua encara és viva. Aquest matí he buscat aquest poema, però no l’he trobat. ¿Algú me’n sap donar clarícies?

Els forts d'armilla

M’informen que s’estan venent molts iots –més que abans. Sembla, doncs, que la crisi famosa és selectiva, que les coïssors dels uns són les pessigolles dels altres. Ja ho poden ben dir, que la crisi és una oportunitat: per a ells ho és. Qui té la faixa plena compra avui barat per a vendre car demà; ves, ja se sap que els diners i els botons són per a les ocasions, i que la misèria fa misèria. Deixeu-m’ho dir altrament, que la parèmia –me la trec de la màniga– que ve ara deu ser una veritat constant i universal: “Mossèn Diner es beu el vi de missa i les hòsties són pel populatxo”.

He dit. I qui ho vulgui fer sonar, que ho soni.

Calders íntim

Avui m’han explicat dues anècdotes relacionades amb Pere Calders. M’han arribat del seu entorn familiar –no estic autoritzat a precisar més, ho sento. Són dues xafarderies que tenen interès perquè ens parlen del tarannà, alhora tímid i juganer, de l’escriptor. Allà van.

Primera. Conten que un diumenge al matí Calders va anar al forn per comprar les postres del dinar. En ser-hi, una dona va i li enfloca: “¿Que té hora?” L’escriptor se la mira amb uns ulls com taronges i fa escarafalls: “I ara! Ves que fins i tot a la fleca hem de demanar hora perquè ens despatxin? Aquesta sí que és bona!”. I la dona que fa: “No, no, li demano si em sap dir quina hora és!”. Calders es posa vermell com un pebrot i fuig cap a casa, coa baixa i sense postres. “¿Com és que véns mans buides?", l’envesteix la seva muller. “No res, Rosa, que avui per postres menjarem fruita”.

Segona. Els dissabtes o els diumenges, a primera hora de la tarda, Calders i Artís-Gener feien una partida d’escacs a casa d’aquest –a més de cunyats, eren veïns. I a tots dos els abellia fer el trapella. Calders de vegades li deia al seu company de joc: “Em sembla que han trucat”. “No he sentit res”, feia en Tísner. “És que estàs sord”, li engaltava. I quan l'Avel·lí s’aixecava i feia cap a la porta, Calders li canviava algunes peces. Era entremaliat com ell sol.

Un altre Kawabata, sisplau

Aquest blog es diu Ucronies perquè vol fer com si el temps no existís. Vol tenir dret a parlar de llibres fent cas omís de la data de publicació del volum. Perquè té la convicció que llegir encadenats a la novetat és tan trist com viure del passat. Creu que un bon lector combina els autors novells amb els clàssics remots (o no tan remots), i escolta el diàleg que s’estableix entre uns i altres. Per això no em reca llegir ara la traducció catalana de La casa de les belles adormides (El cercle de Viena, novembre 2007), de Yasunari Kawabata, baldament representi que l’ha llegida tothom. De fet, se n’ha parlat molt i s’ha venut bé. Però m’ha sabut a poc.

Mishima considerà aquesta novel·la “una obra mestra sense contestació”. No seré jo qui ho discutirà –entre altres raons, perquè no estic qualificat per fer-ho. La casa… té molts ingredients perquè algú com jo xali llegint-la: el decadentisme i l’antihumanisme que l’amaren, l’originalitat del plantejament, la mescla torbadora de delicadesa i de morbositat. Tot plegat juga a favor del plaer lector. Però falla alguna cosa. Kawabata exhibeix tècniques pròpies d’un gran narrador –verbigràcia, reïx de caracteritzar les joves només amb els moviments involuntaris dels seus cossos adormits. Déu n’hi do. Però trobo que fa curt en la connexió amb els records del vell Eguchi. Tot plegat fa una sensació d’esbós. Hi veig el potencial, però trobo a faltar el desplegament de l’energia creativa de Kawabata. Hi ha saó per a fer créixer la planta, però la planta no creix.

Idò bé, sembla que a entrada d’estiu tindrem un Kawabata ufanat, i en català. Es diu País de neu, és una brevíssima història d’amor (o de no-amor), l’està traduint l’Albert Nolla i també la publicarà –gràcies!– El cercle de Viena. Un amic que n’ha llegit la traducció castellana em diu que és meravellosa. L’espero amb candeletes.

Les 'Elegies' de Teresa Colom

Déu va crear la dona per posar fi al caos de l’home. No sé què faríem sense elles. Estan en tot. Pensen en elles, en nosaltres, en la casa, en els fills… i encara tenen neurones disponibles per aprendre llengües, fer de sociòlogues, d’economistes, i més coses i tot. Les dones em meravellen. Ara fa poc, una amiga d’Ella ha pensat en mi [!] mentre era a Andorra i m’ha comprat les Elegies del final conegut (Abadia editors, Maçaners, 2005), el tercer poemari de la Teresa Colom. Compra que en ser a casa s’ha convertit en regal. No em mereixo les dones que m’envolten.

El juliol de l’any passat, en el Poesia i + de Caldes, la Teresa va recitar una de les elegies (la VIII). Ara les he pogut llegir totes, i he xalat. És impressionant el creixement que ha fet la poesia de la urgellenca en pocs anys. D’aquests versos (“Digue’m una sola vegada que t’esperi i quan hagin passat massa nits deixaré de comptar les nits”) a aquests altres (“No hi ha flors equivocades perquè la seva consciència no els permet respostes més grans que la seva vida”) hi ha el pas de la tentina blana a la solidesa de la gran poesia. La llum amable que hi havia en els versos de Colom s’ha fet matèria que s’interroga.

Les nou elegies parlen –dit a l’engròs- de la dificultat d’existir, lligada a la gran dificultat de donar raó de l’existència. Colom constata que és la vida mateixa qui s’encarrega de respondre’ns, que la mort aclareix els darrers dubtes, i en els versos hi fa ballar l’angoixa dels qui vivim encadenats a unes preguntes que probablement no són les nostres preguntes. A l’eixida de tot plegat hi ha l’afirmació radical de la llibertat i de la vida. La Teresa Colom “fàcil” queda enrere. Les Elegies demanen més esforç que no pas aquells llibres primerencs de l’andorrana, però la recompensa és més gran. Perquè ara la seva veu -el llibre va acompanyat d'un CD- és com una onada que esquitxa per dins, estameneja i somou fonaments. Una delícia intel·ligent.

Faves

Han tornat les faves –no ho dic amb segones. Quan, a les darreries de l’hivern, aquests llegums salten a la pensa o a la conversa, s’activen tots els dispositius del delit i la frisança. Si no hi pensem i un dia, inesperadament, ens les trobem dins el plat o llegim el seu nom en el menú, la boca s’inunda de saliva i ens envaeix una alegria antiga, una joia gàstrica. Sabem que les avorrirem, sí, però el primer plat de faves de la temporada l’acollim com un present dels déus i busquem algú a qui agrair-lo, de la qual cosa es beneficien els comensals que ens acompanyen. Recordo que Pla deia una cosa semblant en El quadern gris. Ofegades o estofades –tant és– les papil·les fan festa major amb les faves primerenques.

En el meu cas, a més, les faves estan associades a un record d’infantesa. A prop de casa vivia l’oncle Joan, que era pagès i tenia faveres i pesoleres, i els divendres a la tarda la nostra feina era pelar faves i pèsols per dur-los a vendre l’endemà, al mercat de la plaça de Cuba, a Mataró. El rem no era pesat, era fins i tot agradable. M’abellia obrir les beines dels pèsols i escombrar-les per dins amb el polze. Amb les faves era diferent: la beina era pilosa i dura, i un cop oberta calia arrencar-ne els llegums un per un. Era més entretingut. Però la forta aroma d’hort que desprenien aquelles faves m’embriagava, se m'enduia. Mai més he tornat a sentir aquella olor.

Dia Mundial de la Poesia 2009

Demà, 21 de març, és el Dia Mundial de la Poesia -una iniciativa feliç de la Institució de les Lletres Catalanes i el Centre Unesco de Catalunya. Hi haurà alimares a onze poblacions catalanes (Manresa, Sitges, Cerdanyola, Barcelona, Tortosa, Figueres, Tarragona, Reus, Lleida, Torregrossa i València), en les qual es farà una lectura de poemes; a Vilafanca del Penedès, a més, hi haurà la trobada de poetes Poems & Blogs. Poetes a la xarxa, que parlaran del seu pas per Internet i recitaran alguns poemes.

També s’editarà un opuscle commemoratiu amb un poema escrit expressament pel poeta menorquí Ponç Pons, en català, i traduït a una vintena de llengües (amazic, anglès, àrab, castellà, francès, grec, hongarès, japonès, mandarí, mandinga, neerlandès, occità, quítxua, romanès, soninke, suec, tagal, ucraïnès, urdú i wòlof). Paper que serà distribuït massivament a partir del 21 de març a les àrees de servei de les autopistes -però el peatge l’haurem de pagar igual.

Pel que fa a la lectura pública de poemes, m’abelliria veure Mataró a la llista –no per res, sinó que ara hi visc. A la capital del Maresme hi ha espases poètiques que no són gaire conegudes i mereixen més projecció pública. N’esmentaré només una: Joan Carles González Pujalte (Mataró, 1963), amb una dotzena de llibres publicats i una mala fi de premis al sarró. El seu darrer recull, Cruixit, ha guanyat el Premi de Poesia Màrius Torres d’enguany; el jurat, però, ha revocat la decisió perquè l'aplec de versos ja havia estat premiat a Sant Feliu de Guíxols. Que González hagi posat el mateix llevat a dues masses i que arreu l’hagin volgut premiar només vol dir que la seva poesia és bona.

Respiren contra nosaltres

El partit de Rosa Díez ha tornat a posar a votació la Proposición de Ley orgánica para prevenir y erradicar la discriminación lingüística y asegurar la libertad de elección de lengua (que ja havia presentat el juny del 2008). UPyD ha perdut la votació, però ha obtingut el suport del Partido Popular. Cosa que vol dir que, quan torni a manar, el PP aprovarà aquest paper o un de semblant –sobretot si (cosa probable) els diputats d’UPyD tenen la clau de la governabilitat.

M’he llegit –de biaix– el paper de marres, i fa feredat: és franquisme lingüístic disfressat de drets individuals -només els seus: els catalans no en tenim, de drets-, la ideologia lingüística hegemònica a les Espanyes feta projecte de llei. Totes les consideracions que s’hi fan giren al voltant del sofisma següent: en els territoris on són oficials, el gallec, el basc i el català discriminen, perquè els qui no en saben, o no en saben prou, han d’aprendre aquestes llengües –ves quin càstig–, i si no ho fan no tenen les mateixes oportunitats que els altres (en l’accés al treball, per exemple). Entre els territoris sedicientes [sic] hi compten la Comunidad Valenciana, un lloc on el govern maulet –tots ho sabem– no deixa viure els castellanoparlants i obliga llurs fills a rebre l’ensenyament en valencià, vulguen no vulguen.

La fellonia mare de la Proposición consisteix a considerar que hi ha una llengua que és instrument de discriminació legítima (la seva) i unes llengües amb les quals no és legítim exercir cap discriminació. El castellà discrimina molt, moltíssim, perquè qui no en sap té limitacions i problemes de tota casta –però Rosa Díez no hi té res a dir, d’aquesta discriminació. A ella li fa nosa la miqueta (insuficient, ridícula) de discriminació que s’exerceix amb les altres llengües. Vol que el castellà discrimini una tona, i que el català no discrimini ni un gram. I d’això en diu igualtat. El verí –l’odi, la voluntat d’extermini– que destil·la és tan evident que no val la pena insistir-hi.

Sí que val la pena, en canvi, demanar-nos quina justificació té la nostra permanència en un Estat on la ideologia lingüística dominant és la de la senyora Díez i la del Partido Popular, els quals aviat tindran oportunitat de materialitzar-la des del Govern espanyol. ¿Quin sentit té romandre en un Estat que, fins i tot quan respira, ho fa contra nosaltres?

3a Nit de la Poesia a Premià de Dalt

S’acosta la 3a Nit de Poesia que el grup P de Poesia organitza a Premià de Dalt des de fa tres anys. La cosa serà el divendres 27 de març, a les 20:30h, a l’església de Sant Pere (al nucli antic del poble, tocant a l’Ajuntament). Enguany els poetes que recitaran els seus versos seran Carles Miralles, Miquel Desclot i Susanna Rafart, amb l’acompanyament musical de Marcelo Mercadante i Gustavo Battaglia. Tot plegat, alta qualitat acreditada.

Cal felicitar P de Poesia per la tria dels rapsodes i per la consolidació de la iniciativa. El 2007, els poetes convidats van ser Ester Formosa, Feliu Formosa, Gemma Gorga, David Jou i Francesc Parcerisas –una gentada. El 2008 hom va reduir a tres el nombre de participants, que van ser Cèlia Sànchez-Mústich, Perejaume i Àlex Susanna. Un tríedre que permet valorar millor l’obra dels poetes i que es manté en aquesta 3a edició.

I en acabat, si voleu, podem sopar junts. Els organitzadors han acordat amb el restaurant del Sindicat Agrari un menú que serviran a tots els qui prèviament els hagin avisat. Cal trucar al tel. 93 752 31 42. Servidor no hi faltarà.

Màrius Sampere, 'Altres presències'

W. H. Auden diu, a propòsit del poeta que escriu en vers «lliure», que “és com Robinson Crusoe a la seva illa deserta. Ell sol ha de cuinar, rentar-se la roba i sargir-se-la. En uns pocs casos excepcionals, aquesta independència produeix alguna cosa original i impressionant, però molt més sovint el resultat és sòrdid: llençols bruts, llits sense fer, ampolles buides escampades per terra i la casa sense escombrar”.

Doncs bé, Màrius Sampere és un d’aquests rara avis que produeix poesia original i impressionant amb el dit vers «lliure». Servidor ja ho havia constatat en els poemaris Ens trobarem a fora i Les imminències –els únics que n’havia llegit–, i ara que he devorat Altres presències (Meteora, 2008) ho percebo més clarament i tot. Aquest és, en paraules del poeta, “un recull de poemes petits, curts, breus, però, per mi, forts i espessos. Els vaig començar a escriure com un divertimento, com un experiment, com una intranscendència de la transcendència. Al principi no me l’estimava especialment, però a mesura que ordenava els cent onze poemes que hi ha vaig començar a engrescar-m’hi.”

Si el poeta va trigar a engrescar-s’hi, us asseguro que els lectors ens hi engresquem des del primer poema. Altres presències conté el Sampere metafísic, intens i profund que coneixem, emperò amb una dicció depuradíssima que recorda Ungaretti, amb una concentració d’energia inusitada. Un dóna un cop d’ull als poemes i sembla que s’hagin de fondre els ploms. Per aconseguir això Sampere se serveix de figures com la paradoxa (“El món s’acabarà / abans del darrer dia”), però imposa sobretot amb les metàbasis cantelludes que són marca de la casa: “I la mort és que vomito” n’és una; “Cadascú / sóc jo mateix / en aquelles altres circumstàncies” n’és una altra. Us deixo amb una presència mínima de Sampere, just per fer boca:

“Ser el desconegut,
poder evitar-ho
i no aprofitar
l'ocasió, retrocedir
fins arribar a l'últim dubte
d'hom mateix.”

(Màrius Sampere, Altres presències, p. 81)

Bases del II Premi Helena Jubany

L’Associació Cultural Helena Jubany i Lorente ha fet públiques les Bases del II Premi Helena Jubany de narració curta o recull de contes per a ser explicats. Són aquí. Els treballs hauran de ser lliurats a la llibreria Robafaves (c. Nou, 9, Mataró) abans de l’1 d’octubre del 2009 a les 8 del vespre. A més de la qualitat literària de les obres presentades, el jurat valorarà que tinguin característiques que les facin adequades per a ser transmeses oralment. Qui guanyi, s’embutxacarà 3.000 euros i veurà l’obra publicada.

L’Helena Jubany va ser assassinada als vint-i-set anys, quan tot just començava a mostrar els fruits de la seva gran passió, la literatura. Avui, el crim roman impune. Amb aquest premi, els qui la coneixíem i l’estimàvem mantenim viu el record de l’Helena.

Llimacs

Informació? Ca! Als diaris no els demanem que parlin del món, sinó de nosaltres. Volem veure’ns-hi, busquem un mirall, sense el qual ens sentim en evidència –o sia, sols. Volem que ens repeteixin els ulls i ens agombolin. Som egocèntrics i deficients alhora, talment la flama d’una espelma. Pensem, però busquem algú que estiri la cadena per nosaltres. Som líquids, que diu Bauman -mollericosos i deliqüescents, faig jo, si em permeteu l’annex. Quasi que ens podríem tirar la canya part dedins, vejam si piquen. Però sóm prudents i no ho fem –no fos cas que, en absència manifesta de peixos, ens deprimíssim. Som com llimacs, aparents, amb aquell deixant de bava rellent darrere nostre. Dins una paella al foc tornem aigua i fum.

La llengua és la memòria

“L’anglès internacionalitzat és absolutament dessaborit, és un idioma sense memòria”, diu William Rowe, poeta, traductor i professor de la Universitat de Londres (Avui, 11/3/09). Llegeixo aquestes paraules de Rowe i em xiulen les orelles. Perquè el català també s’ha convertit en una llengua sense memòria. El català escolar i mediàtic –si tal cosa existeix– és un reflex dessaborit del català espanyolitzat que es parla –quan es parla– al carrer. El català empobrit, adulterat i embastardit que castiga les nostres orelles és una llengua buida de memòria: un codi sense xulla, sense res que mai ni enlloc tingui valor positiu, sense xoplucs ni xambes ni jócs, sense girs genuïns ni parèmies autòctones –sense díctics nacionals, en definitiva. Una llengua amb la identitat extirpada. Un estaquirot cagat dels ocells. Un ase dels cops que ni bramar, no gosa.

La llengua és la Casa Gran dels vius i dels morts, l’indret on els uns i els altres parlem de les nostres coses i fem vida comunitària. Sense aquells, els morts no són sinó carronya; sense aquests, els vius no som ningú. Els morts que viuen dins la llengua són la vida i el futur de la llengua i del poble que la parla. I la llengua que compartim és la memòria mateixa. Hi és registrat tot: la por i el dolor dels avantpassats, la fe i la descreença, els mites i les esperances de les generacions que ens han precedit, el món moral en ple dels ancestres.

Expulsats de la llengua, avui els morts són més morts que mai. I els vius gairebé no fem ni ombra.

Llegendes de Menorca

En Jaume Viladric és de Valldoreix i passa l’estona i la vida entre romanços. Fins ara ho feia per als marrecs, escenificant contes amb ninots i trastum, amb aquella polifonia de veus que sap treure. Pel Correllengua de l’any passat el vam reclutar a la biblioteca de Llavaneres, amb l’espectacle BENEITS, i la canalla estava embadocada. Ara en Jaume ha fet un bot d’aquells que en diuen qualitatitus i dóna a conèixer un espectacle per a adults sobre les Llegendes de Menorca. El presenta el dissabte 21 de març, a les 7 de la tarda, a l'espai gastronòmic i cultural Terra Dolça, de Sant Cugat del Vallès.

El muntatge combina la narració oral amb la projecció d’imatges dels llocs de les llegendes. Tot plegat, cent cinquanta imatges i vuit llegendes de la Menorca màgica, de la Menorca de la cutura talaiòtica i de la Menorca fustigada pels pirates [a la foto, la cova d'en Xoroi]. Una hora de viatge que mescla so, imatge i pomada. L'entrada és lliure -només cal demanar un refresc al Guim. A la pomada, convida en Jaume.

De Brussel·les a casa

Cansats i satisfets. Així ens sentim els que hem tornat de Brussel·les en autobús. Disset hores d’anada i setze de tornada, fins a Barcelona. Es diu aviat, que hem aplegat 10.000 catalans a Brussel·les per reclamar reconeixement i respecte davant la creació de l’Estat lliure de Catalunya. ¿Quin altre moviment social, a casa nostra, és capaç de mobilitzar, tan lluny, tanta gent? Cap ni un. 10.000 a Brussel·les ens parla d’una societat civil viva, d’un poble que encara és capaç d’emancipar-se –a pesar que la nostra classe política s’esforci cada dia per demostrar el contrari.

Em trec la barretina, sobretot, per les moltes persones grans que han fet l’esforç de ser dissabte a Brussel·les: l’esforç de gastar-se força diners quan n’hi ha pocs, l’esforç de suportar moltes hores d’autobús o de cotxe quan les energies flaquegen. Els joves no tenen tant de mèrit, però gràcies igualment per ser-hi. La mobilització va ser una festa intergeneracional i un èxit sense precedents. Prou que ens convenia, una injecció de moral.

La de dissabte va ser una jornada històrica, entre altres coses, perquè ha servit per canviar de paradigma: d’avui endavant, el nostre plet nacional es dirimirà entre Barcelona i Brussel·les. ¿Madrid? La capital de Sri Lanka, si la memòria no em falla... D’entrada, la premsa i la televisió pública de Brussel·les s’han fet ressò de la mobilització. Avui hi ha més europeus que saben que Catalunya encara no és un vegetal –l’objectiu del PSC–, sinó un país que frisa i que bull, que reclama respecte i llibertat.

A manera d’epitafi, recullo unes paraules de l’Enric Larreula –també hi era– que sintetitzen molt bé l’esperit de la trobada: “Anem contra la història, i això em fa molt, molt feliç”. Una frase que consona amb el vers famós d’Amikhai: “Darrere de tot això s’amaga una gran felicitat”.

Nifs amb la lletra E

El meu NIF (allò que abans se’n deia DNI) acaba amb la lletra E. E d’engrunar, E d’esglai, E d’ensarronar. Quan, al telèfon, he de declamar la tirallonga de números i la lletra, l’aclareixo amb un mot neutre a manera d’exemple; si no estic de gaire bon humor, dic “amb E d’estúpid”, o “d’energumen” –ho faig poques vegades, que a l’altre cap del fil es poden ofendre.

Al Diccionari de la llengua catalana (el de l'IEC) hi ha 7.351 paraules que comencen amb la lletra E. N’hi ha per parar un tren. Però tothom tria sempre la mateixa: “¿amb E d’Espanya, oi?”. “Sí”, faig amb la boca petita, perquè no és qüestió de discutir-m’hi. El nacionalisme banal és així: bades un microsegon i et sorprens amb la pàtria oficial a la boca, i vulgues no vulgues te l’empasses.

N’hi ha que no se’n saben estar. El seu desfici té un nom: hispanoaddicció. És una malaltia, però es pot curar. El remei es diu dignitat i s’administra sense prescripció mèdica; no té efectes secundaris, els nens i les prenyades poden prendre’n sense por i no hi ha sobredosis conegudes: com més se’n pren, millor.

Quan un hom es cura, llavors se li aclareix la vista i sent l’impuls irrefrenable de tirar pel dret. Com ha fet l’hoquei català femení, que ha abandonat la lliga espanyola per jugar una lliga europea privada. Aquest és el camí. Un camí que no és de futur, sinó de present. És ara. ¿Què espera el Barça per abandonar la lliga espanyola? ¿I tots nosaltres?

(PD: El masover d'aquesta barraca se'n va cap a Brussel·les i torna diumenge. Bon cap de setmana.)

Llavaneres i el bicarbonat a la butxaca

Expulsar en Nani Mora (ERC) del govern municipal de Llavaneres ha sigut un error greu. Que en Joan Rubal (GL) hagi abandonat el govern per decisió unànime del seu grup dóna la mesura de la gravetat del fet. Mora i Rubal són uns regidors excel·lents: dinàmics, assertius, emprenedors i eficaços. Tenir-los a l’equip de govern era una xamba -que CiU no ha sabut valorar. Que quatre sagals s’hagin excedit en fer uns grafits en una paret autoritzada és una excusa que fa riure. El que passa és que hi ha algunes discrepàncies de fons –com és lògic i inevitable: no hi ha pacte sense friccions. Però això cal assumir-ho sense fer-se mala sang. A les penes, bicarbonat. I a pair, que no ha estat res.

Quan un grup polític té un sol regidor a l’equip de govern, s'ha de dur sempre bicarbonat a la butxaca. I si té cinc regidors, l’han de tenir a l'abast i quan convé se n’han d’enviar una tímbola coll avall. Mora i Rubal s’han empassat la dosi alíquota de bicarbonat que els pertoca. A CiU, es veu que no. S’ho repensin, per favor. Queden dos anys de legislatura: un per refer ponts i el següent per anar de collita. A can CiU de Llavaneres algú potser hauria de fer un poc de contrició –no sé veure en Bernat Graupera prenent aquestes decisions en solitari– i decantar-se una mica perquè els ponts amb ERC i GL es puguin adobar.

Perdre el temps i la llavor equival a regalar els trumfos a qui ja sabem. I això sí que no. Que ja n’hi ha prou d’aquell color.

Ausiàs March, 550 anys

Avui fa cinc-cents cinquanta anys de la mort d’Ausiàs March. El poeta va morir el 3 de març de 1459 a la ciutat de València i fou soterrat a la catedral d’aquesta ciutat, on encara es pot veure la seva llosa sepulcral, prop de la Porta de l’Almoina.

Martí de Riquer va qualificar March com el poeta “més profund, impressionant i permanent” de la literatura catalana. Profund, per la càrrega de personalitat que posseeixen els seus poemes. Impressionant, per l’exactitud i la pruïja amb què el jo del poeta arriba al lector. Permanent, perquè els seus versos influïren en tota la poesia posterior catalana i castellana. Trobo que és bo recordar aquestes paraules.

Servidor només vull puntualitzar que la poesia d’Ausiàs March conté elements que anticipen la modernitat poètica que segles més tard encetarà Baudelaire: el sentiment d’orgull, la voluntat antiretòrica, la tensió turmentosa amb el món, l’alta exigència moral i l’apel·lació a la complicitat del lector. “Be.m maravell com l’ayre no s’altera / e com lo foch per fexuch pes no cau”, fa un vers del poeta. Un batec ansiós, una ànima malalta d’intel·ligència, uns versos que es fan mal. Pura modernitat endolorida.

Per commemorar-la, avui a les 19:30h es presenta al Centre de Cultura Contemporània de València una nova antologia de poesia marquiana, de nom Per haver d’amor vida, enrengada per Josep Pujol i Francesc J.Gómez.

Els poemes inacabats de Kavafis

L’octubre del 1932, sis mesos abans de morir, Konstandinos P. Kavafis deia, a qui anava a visitar-lo : “Encara he d’escriure vint-i-cinc poesies!”. En van ser trenta-quatre (sumant-hi alguns esbossos escrits entre 1918 i 1932), però no va tenir temps de fixar-ne la versió definitiva. Aquells poemes inacabats es van publicar per primera vegada, en grec, el 1994, en una documentada edició a cura de Renata Lavagnini.

L’enyorat Alexis Eudald Solà ja havia traduït al català seixanta-sis poemes de Kavafis, publicats l’any 1975 per Curial i reeditats posteriorment. Més tard el neohel·lenista s’atreví amb els inacabats, però la seva mort prematura, el 2001, li privà de fer el pròleg –que hauria estat, sens dubte, un dels millors assajos mai escrits sobre Kavafis. La història es repetia. Ara El cercle de Viena publica la versió catalana d’aquests poemes sota el títol Una simfonia inacabada (desembre 2008).

El volum conté no només els poemes, sinó un comentari acurat sobre cada una de les peces. La feina de triar la versió a publicar a partir dels diferents apunts i esbossos és àrdua i el resultat insegur, per la qual cosa Solà (i abans Lavagnini) es veieren obligats a considerar i comentar també variants i fragments esparsos. Tot plegat ens aboca a una dimensió estimulant i rara de la poesia: la del poema com a edifici en construcció, com a obra en procés, l’aterratge difícil i lent del pensament en el paper.

Els escolis i l’estudi de les fonts són imprescindibles en el cas dels poemes històrics, ja que qui més qui menys va coix en història de l’Imperi bizantí. Això a banda, els temes són els clàssics en Kavafis: la religiositat del poeta, la figura “tràgica” de Julià l’Apòstata, l'erotisme, la llengua grega com a vehicle portador de l’hel·lenisme, l’obsessiva recerca formal… Diu Lavagnini en el pròleg que “Kavafis conservava les poesies que preparava de manera força original: per a cadascuna d’elles formava una mena de sobre artesanal, consistent en un full doblegat (i encara més sovint una tira de paper o un trosset de cartró), que contenia en els seu interior fulls també doblegats amb esbossos, apunts, variants, primeres i segones versions”.

Imprescindible –de debò.

'El silenci', a Vilafranca

La roda de presentacions d'El silenci (Premi Josep Pla 2009), la primera novel·la de Gaspar Hernàndez, va començar ahir a Vilafranca del Penedès. La cosa va ser en el MerCat, un dels dos restaurants de l’Oriol Llavina, investit suara com a Cuiner de l’Any a Catalunya. Hi vam ser.

Primer acte: petita ruta turística pel centre de Vilafranca de la mà d’un cicerone de luxe, en Jordi Llavina –germà del jove cuiner, sí. El nucli antic de la vila traspua noblesa, ufana i frescor. Els edificis gòtics estan molt ben conservats i la basílica de Santa Maria es dreça com un gran somriure de pedra.

Segon acte: la presentació. No s’hi cap: quina gentada! (sobretot femenina). En Jordi conta que l’acció passa en una nit, a Formentera. L’Umiko, una japonesa malalta a qui oficialment li resta una setmana de vida, demana a un locutor de ràdio -alter ego d’en Gaspar- que, bo i adormida, li parli tota la nit. Si les emocions l’han feta emmalaltir, confia que les paraules la curaran. El ressò de La casa de les belles adormides, de Kawabata, hi és evident. Allò que troba més meritori en la novel·la, diu Llavina, és “l’aliatge entre la literatura japonesa i l’anglosaxona de literatura psicològica i moral”.

És el torn d’en Gaspar. L’autor diu que estem saturats de ficció i ha arribat un moment en què explicar una història és cada cop més difícil. La de l’Umiko és insòlita en la literatura catalana, perquè la crítica de la medicina tradicional i l’aposta per les teràpies alternatives és un tema fins ara absent a les nostres novel·les. La veu narradora ens parla d’ell, cosa que és rellevant, car, diu Hernàndez, “quan una novel·la és en tercera persona sempre hi detectem més ítems de l’autor que no si és redactada en primera persona.” És una observació aguda. Qui vulgui safareig, doncs, en podrà fer una mica.

Tercer acte: Coneixem personalment el poeta Ricard Garcia; la seva dona, Maria, i la Laura Dalmau, afectada també de poesia. Però han badat i no han pogut reservar taula. Llàstima, perquè hem teixit moltes complicitats virtuals i ens venia de gust entaular-nos junts. En Gaspar ens signa dos exemplars de la novel·la –té una feinada!... El sopar, per llepar-se’n els dits (i el preu, assequible): amanida de ventresca de tonyina i tomàquets menuts, arròs amb llagostins i carreretes, garrinet amb puré de moniatos i salsa de mel, compota de carbassa amb gelat de taronja àcida i gelat de maduixa amb sopa de vainilla. Un poc de sobretaula i cap a casa.

Un vespre rodó.