De Brussel·les a casa

Cansats i satisfets. Així ens sentim els que hem tornat de Brussel·les en autobús. Disset hores d’anada i setze de tornada, fins a Barcelona. Es diu aviat, que hem aplegat 10.000 catalans a Brussel·les per reclamar reconeixement i respecte davant la creació de l’Estat lliure de Catalunya. ¿Quin altre moviment social, a casa nostra, és capaç de mobilitzar, tan lluny, tanta gent? Cap ni un. 10.000 a Brussel·les ens parla d’una societat civil viva, d’un poble que encara és capaç d’emancipar-se –a pesar que la nostra classe política s’esforci cada dia per demostrar el contrari.

Em trec la barretina, sobretot, per les moltes persones grans que han fet l’esforç de ser dissabte a Brussel·les: l’esforç de gastar-se força diners quan n’hi ha pocs, l’esforç de suportar moltes hores d’autobús o de cotxe quan les energies flaquegen. Els joves no tenen tant de mèrit, però gràcies igualment per ser-hi. La mobilització va ser una festa intergeneracional i un èxit sense precedents. Prou que ens convenia, una injecció de moral.

La de dissabte va ser una jornada històrica, entre altres coses, perquè ha servit per canviar de paradigma: d’avui endavant, el nostre plet nacional es dirimirà entre Barcelona i Brussel·les. ¿Madrid? La capital de Sri Lanka, si la memòria no em falla... D’entrada, la premsa i la televisió pública de Brussel·les s’han fet ressò de la mobilització. Avui hi ha més europeus que saben que Catalunya encara no és un vegetal –l’objectiu del PSC–, sinó un país que frisa i que bull, que reclama respecte i llibertat.

A manera d’epitafi, recullo unes paraules de l’Enric Larreula –també hi era– que sintetitzen molt bé l’esperit de la trobada: “Anem contra la història, i això em fa molt, molt feliç”. Una frase que consona amb el vers famós d’Amikhai: “Darrere de tot això s’amaga una gran felicitat”.