Dóna la cara per la independència

Les enquestes diuen, més o menys, quants en som –i en som molts, com hi ha món! Però anirem millor si sabem qui som. Perquè se’ns ha girat feina i no s’hi val quedar-se a casa. (La cara de l’espadat se la veu malsucosa, sí, però amb els vents que bufen, què voleu?) Doncs això, que donem la cara per la independència.

Marxa de torxes per la independència a Mataró

L'enquesta

El meu amic Josep Sort ens convida en el seu blog, The land of Graccus, a contestar l’enquesta. Es tracta de proposar quines han de ser les primeres decisions del flamant govern de l’Estat català. Totes les opcions són llamineres, però només se’n pot votar un màxim de tres. Heus-la aquí.

Arenys de Munt: no tenim por

Avui, al migdia, roda de premsa de la CUP a Arenys de Munt. Han parlat Xevi Safont-Tria, regidor a Mataró; Josep Manel Ximenis, regidor a Arenys de Munt; l’escriptor i investigador Jordi Bilbeny, i el portaveu de Maulets al Maresme. Servidor també hi era. I em ve de gust fer tres consideracions que resumeixen el que hem dit avui:

Primera: la consulta d’Arenys de Munt està blindada legalment. La jutge de Barcelona que se la vol carregar, senzillament no pot fer-ho: pot revocar l’acord que l’Ajuntament va prendre el 4 de juny, pel qual dóna suport a la consulta. Vejam. L’Ajuntament pot no donar suport a la consulta i tanmateix cedir la sala per a fer-hi les votacions, igual que la cedeix a un esbart perquè balli o a un grup de música perquè assagi. I si, arribats al cap del carrer, no es pot cedir legalment la sala, s’habilita un espai privat i avall que fa baixada.

Segona: Allò que va començar com un joc (o poca cosa més) destinat a generar debat, durant uns pocs dies, sobre l’autodeterminació, s’ha convertit en un esdeveniment polític de gran magnitud. Val a dir que l’objectiu no només s’ha assolit, sinó que s’ha anat molt més enllà del que ningú imaginava. Els artífexs de l’èxit són la Falange, Ciudadanos, UPyD, el conseller Joan Saura, el PP, la ministra De la Vega i el PSOE, l’advocat de l’Estat i la jutge inquisidora. Gràcies a tots.

Tercera: Independentment del que passi el 13 de setembre, ara mateix la collita ja és espectacular: l’Estat espanyol s’ha retratat com un artefacte talibà i antidemocràtic, que basa la seva estabilitat en la repressió de la paraula i del pensament; s’ha aconseguit un efecte multiplicador, en el territori, que de bell antuvi era impensable; s’ha visualitzat clarament l’eix que divideix els dos blocs polítics del país (unionistes i independentistes), per tal com tothom s’ha posicionat en una banda o l’altra; s’ha començat a trencar el mur mental de la por, en virtut del qual els catalans hem viscut tres-cents anys engorronits i amb el cap cot. En resum: s’està trencant el paradigma de la submissió inevitable i de la por, i el dia 13 comença a caminar un paradigma que no hauria de ser nou, car és el paradigma de la democràcia i de la llibertat.

Si podeu, veniu a Arenys de Munt, participeu de la festa, converseu amb la gent: els arenyencs exulten perquè han perdut la por i ja se senten lliures -ergo, ja ho són.

Arenys de Munt: l'anunci de la consulta

L'anunci de la consulta d'Arenys de Munt ja està a punt. A veure quins, i quants, canals de televisió es dignen emetre'l. Vegeu-lo:

La consulta d'Arenys de Munt ja té web

Ja fa uns dies que és visible el web de la Consulta per la independència de Catalunya a Arenys de Munt. L’adreça és la següent: http://www.coc130909.org/. Si hi grufeu, trobareu el protocol de la consulta, que és impecable. Bo i així, us en faig cinc cèntims. El vot, secret, es dipositarà dins una urna; les respostes possibles són SÍ, NO i BLANC; tenen dret a vot totes les persones majors de setze anys empadronades a Arenys de Munt abans de l’1 de juliol del 2009; el lloc de votació serà la Sala Municipal (Rbla. Francesc Macià, 59), on hi haurà quatre meses; l’horari de les votacions serà de les 9 del matí a les 8 del vespre; el procés es controlarà per mitjà d’un sistema informàtic que impedirà tota duplicitat de vot; el vot per correu es podrà exercir a partir del 24 d’agost; un cop fet el recompte, l’acta dels resultats serà signada pel jutge de Pau del municipi i pel síndic de la Vila; a més, hi haurà espais habilitats per als observadors.

La Patrícia Gabancho resumia a l’Avui d’ahir, amb poques paraules, la utilitat de la consulta: “obrir un debat, jugar, provocar: fer que la gent pensi, perquè és obvi que no tindrà conseqüències jurídiques”. Clar. Però també és clar que, si la iniciativa s’escampa pel territori català, l’alegria democràtica que traspua traurà del solc els espanyolistes, deixarà en ridícul l’autonomisme i farem una passa de gegant cap a la nostra independència nacional.

Així que ja ho sabeu: a prendre llum de na pintora!

Arenys de Munt 13/9/09

Col·laboro amb el Moviment Arenyenc per l’Autodeterminació (MAPA) de fa anys. Els meus amics d’Arenys de Munt són gent compromesa i sempre que m’ho han demanat els he donat un cop de mà. Però ara és diferent. Ara, portar una de les meses de votació de la consulta al poble sobre la independència de Catalunya és una de les alegries més grans de la meva vida. Participar en un dels primers passos decisius cap a l’alliberament del meu país és un honor que no sé si mereixo. Quan en Josep Manel Ximenis, president del MAPA i regidor de la CUP a Arenys de Munt, m’ho va demanar, em va fer un regal que no sé com agrair.

Si algú es preguntava de què serveix tenir un regidor de la CUP a l’Ajuntament, aquí té una resposta (n’hi ha d’altres, però aquesta és eloqüent). Cal dir, però, que el mèrit de la cosa va més enllà de la CUP: Arenys 2000, CiU i ERC han avalat la consulta –gràcies. Tothom menys els regidors del PSC. Titons. Ser del PSC és una de les coses més tristes del món -és encara més trist que ser de Ciutadanos, que no deixa de tenir una espurna d’èpica mal entesa. Ser del PSC és com ser votant d’Ahmadinejad, com ser militant del Partit Comunista de Corea del Nord, com ser del club de fans de Putin. Quan siguem un país lliure i fem catúfols, els militants del PSC cobraran la pensió igual que nosaltres, no els faltarà de res. Però no seran feliços, perquè viuran amb la recança d’haver posat totes les seves energies a mantenir Catalunya subjugada. La vergonya serà la seva penitència.

La llengua de la independència

Diu la sociolingüista Carme Junyent, en una entrevista publicada a la revista L’escletxa (núm. 20, primavera 2009), que “la independència ara ja no ajudaria a la supervivència del català perquè ha arribat [?] massa tard. En cap cas es demostra que hagi ajudat a la supervivència d’un idioma amenaçat”. La Carme en sap un niu, i mira que les il·lusions no ens enceguin. Això és bo: cal tocar de peus a terra. Però l’asseveració que fa és discutible (i potser una mica masoquista).

Joan Solà deia abans-d’ahir, a l’Avui, una cosa tota altra: “Sense sobirania política no es pot salvar la llengua”. L'Alfred Bosch també anava per aquí, l’altra diassa, al seu racó del diari susdit, quan argumentava que la independència no farà canviar les pautes d’ús lingüístic a curt termini, però ens darà eines per resistir i anar-hi anant. Jo estic amb en Solà i amb en Bosch, i no entenc la galleda d’aigua freda que la Junyent ens vol tirar a tots plegats. Perquè tenir Estat hi fa molt, perquè en molts casos un Estat així com toca ha ajudat a la supervivència d’idiomes amenaçats –¿on serien ara el danès, el macedoni o el letó sense un Estat que n’assegura la utilitat i la necessitat?

En un Estat català, amb la llengua del país com a única oficial, ja no sentirem allò de “Yo hablo español porque esto es España”. Els qui fins ara s’han expressat així perdran la seguretat que els arbora, i els qui mai no ho diríem ens sentirem forts. Possiblement el re de la cosa està en aquesta fortitud psicològica: en la seguretat que pervé de tenir Estat, que mena a exigir l’hegemonia de la llengua de l’Estat i a exercir-la amb tota normalitat. Com diu Joan Solà –ara vicepresident de l’IEC: llarga vida–, “no pots acceptar que la teva llengua sigui menys que l’altra i que els altres tinguin més drets que tu. No ho pots acceptar perquè això és la mort. Pot ser una mort lenta o dramàtica o sobtada, però és la mort”.

No sé si salvarem la llengua, però amb un Estat propi el català deixarà de ser una broma.

De Brussel·les a casa

Cansats i satisfets. Així ens sentim els que hem tornat de Brussel·les en autobús. Disset hores d’anada i setze de tornada, fins a Barcelona. Es diu aviat, que hem aplegat 10.000 catalans a Brussel·les per reclamar reconeixement i respecte davant la creació de l’Estat lliure de Catalunya. ¿Quin altre moviment social, a casa nostra, és capaç de mobilitzar, tan lluny, tanta gent? Cap ni un. 10.000 a Brussel·les ens parla d’una societat civil viva, d’un poble que encara és capaç d’emancipar-se –a pesar que la nostra classe política s’esforci cada dia per demostrar el contrari.

Em trec la barretina, sobretot, per les moltes persones grans que han fet l’esforç de ser dissabte a Brussel·les: l’esforç de gastar-se força diners quan n’hi ha pocs, l’esforç de suportar moltes hores d’autobús o de cotxe quan les energies flaquegen. Els joves no tenen tant de mèrit, però gràcies igualment per ser-hi. La mobilització va ser una festa intergeneracional i un èxit sense precedents. Prou que ens convenia, una injecció de moral.

La de dissabte va ser una jornada històrica, entre altres coses, perquè ha servit per canviar de paradigma: d’avui endavant, el nostre plet nacional es dirimirà entre Barcelona i Brussel·les. ¿Madrid? La capital de Sri Lanka, si la memòria no em falla... D’entrada, la premsa i la televisió pública de Brussel·les s’han fet ressò de la mobilització. Avui hi ha més europeus que saben que Catalunya encara no és un vegetal –l’objectiu del PSC–, sinó un país que frisa i que bull, que reclama respecte i llibertat.

A manera d’epitafi, recullo unes paraules de l’Enric Larreula –també hi era– que sintetitzen molt bé l’esperit de la trobada: “Anem contra la història, i això em fa molt, molt feliç”. Una frase que consona amb el vers famós d’Amikhai: “Darrere de tot això s’amaga una gran felicitat”.

Espanyols de Catalunya

La tensió entre el sentiment i la raó és més vella que el rosegar, però són els romàntics els primers a pensar-la i viure-la amb dramatisme. Els catalans de consciència i voluntat espanyoles viuen una de les variants d’aquesta tensió: estan vinculats sentimentalment a Espanya, però la raó (l’interès, la lògica) diu que en una Catalunya independent viurien molt millor. En un Estat català lliure i membre de la Unió Europea, els espanyols residents a Catalunya conservarien tots els avantatges de ser europeus i sumarien els avantatges de ser catalans: un salari mínim que duplicaria l’espanyol; unes pensions que triplicarien les espanyoles; unes infraestructures civilitzades i racionals, al servei de l’economia i el benestar del país; unes prestacions socials de mena escandinava; una sanitat de primera divisió; un dels sistemes educatius més ben dotats d’Europa, et caetera.

Posats a triar entre ser ciutadà de l’Estat espanyol i ser-ho de l’Estat català, no hi ha color. El sentiment espanyol és respectabilíssim -només faltaria- però si entela la percepció dels interessos, malament rai. No hauria de ser tan difícil compaginar sentiments i interessos, si així tots podem anar més bé. Ceuta i Melilla són un bon exemple d’això. La població autòctona d’aquestes ciutats se sent amaziga o marroquina, però vol ser espanyola, perquè aquesta condició jurídica li atorga els avantatges de pertànyer a la Unió Europea. Els sentiments no els fan perdre de vista els interessos.

Fóra positiu per a tots que els espanyols de Catalunya fessin l’exercici de ponderar sentiments i interessos. Si ho feien –i si disposaven de la informació necessària per fer-ho–, molts entendrien que els convé ser ciutadans de ple dret d’un Estat català (sense deixar, necessàriament, de ser espanyols); perquè és obvi que Espanya els perjudica i que una Catalunya lliure els afavoreix. Saber explicar això, guanyar batalles en aquest front, és una de les feines urgents del catalanisme.

L'enquesta de la UOC

Caço al vol, en el bar de la feina, el retall d’una conversa. Un col·lega, castellanoparlant i lector habitual d'El País, diu si fa no fa: “No sóc nacionalista, jo, però el tracte que rebem del govern espanyol és inadmissible, i la voluntat nul·la d’organitzar democràticament la convivència a Espanya em porta a voler la independència de Catalunya. No ens deixen altra sortida”. Doncs bé, penso que és aquesta percepció, aquesta actitud, la que ha detectat l’enquesta de la UOC Llengua i identitat a Catalunya.

Això és nou, i és bo. I fa quatre dies era impensable. És una novetat que va més enllà de la insistida “desafecció” que invoca Montilla per pressionar el govern espanyol. L’enquesta de La UOC té més credibilitat que totes les enquestes del CIS o del CEO, dissenyades i cuinades per homínids que treballen en llaor dels seus amos i per a major glòria d’Espanya). Les dades ens parlen de moviments tectònics en la societat catalana i de la inòpia en què viu la nostra classe política, que té la mar al davant i no veu l’aigua. Els partits nacionalistes catalans estan tan entretinguts observant les seves interioritats i maldant per mantenir o proveir-se parcel·les de poder, que no s’adonen del que passa al seu voltant.

I passen coses. Passa que el corrent central i majoritari del catalanisme ja és decididament sobiranista. Passa que les pegues de la dependència resulten intolerables i es fan evidents també als ulls dels qui mai no han volgut veure-les. Passa que la societat catalana es mou cap a la sobirania mentre els partits catalanistes no es mouen cap enlloc. Passa que tenim uns partits acovardits i immobilistes que, segons sembla, només convocaran un referèndum d’independència si tenen plenes garanties de perdre’l.

Catalunya és una pàtria mesquina, sí... però no tant com ells. Allò que aconseguim ho aconseguirem en contra, o a pesar, dels actuals partits catalans (i de la premsa, clar).

¿Qui dóna lliçons a qui?

Vigílies de la jornada de reflexió (?). Abans de passar llista, un alumne em mira i em diu –no sé per què: “La independència no és possible perquè a Catalunya hi ha més espanyols que catalans”. Poso a prova els meus reflexos i responc com un conill escopetejat: “Sí, a Catalunya hi ha més espanyols que altra cosa, però que siguin espanyols no vol dir que no tinguin dos ulls i un cervell per identificar els seus interessos. Si una part –basta una part petita– dels espanyols residents a Catalunya pensen correctament, entendran que amb la independència de Catalunya tenen molt a guanyar-hi, i si és el cas, llavors podem guanyar el referèndum d’independència”. I em quedo tan ample.

El meu alumne fa un gest vague amb el cap, un moviment de biaix que no vol dir ni sí ni no. Ell parla, fred, des de la intel·ligència; jo ho faig, calent, des de l’esperança. Bastia e obrava l’amich una bella çiutat hon estegués son amat. Ab amor, pensaments, plants, plors e llanguiments la obrava; e ab plaers, sperança, devoçió, la ornava. ¿Qui dóna lliçons a qui?